Qui d’aquí té un iaio feixista?

Si ets un bon actor d'esquerres i has tingut un pare hippy o anarquista o fins i tot un de jonqui, potser en pots presumir amb els col·legues o en un text, però què fas si el teu pare és un home de dretes, engominat empresari, fill d'una família franquista?

Anna Zaera
19.09.2022 - 21:40
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Qui d’aquí té un iaio feixista? Qui d’aquí té un pare masclista? Ressona la primera pregunta (la segona l’afegeixo jo de collita pròpia) a la carpa de circ de Nilak, al poble de Pinell de Brai, a la Terra Alta, en un escenari teatral que no és gaire lluny del que va ser també escenari de la Batalla de l’Ebre. Ho pregunta un actor vestit amb un mallot de Spiderman. És un home millennial que presenta un text d’autoficció que ha titulat El Gegant del Pi. Si podeu, aneu-lo a veure –ara és de gira per Catalunya–, perquè aquesta obra de teatre, amb direcció de Júlia Barceló, us canviarà la vida.

Pau Vinyals (Ravós del Terri, Pla de l’Estany, 1986) apareix davant del públic tot sol i comença a dir qui és. Tinc trenta-tres anys i m’acabo de comprar un pis per anar-me’n a viure amb la xicota al Raval de Barcelona. Sóc d’un poble petit al costat de Banyoles i sóc actor. En els quinze minuts inicials sembla que tot serà previsible. Però no. De sobte, la meva atenció creix de cop. Explica que el seu avi, el qual adora, era franquista, i que no pot continuar actuant i creant si no ho diu en públic, si no en parla en alguna de les seves creacions. Diu que va fer un patrimoni gràcies a la cultura de l’esforç, però potser també a les facilitats derivades dels seus vincles amb la societat rural benestant, i aquest patrimoni moral, i potser també econòmic, deu haver arribat fins a l’home que tenim al davant. Després de desgranar la genealogia familiar, es gira i ens pregunta: Qui d’aquí té un iaio feixista? D’unes cent persones, n’aixequen la mà cinc o sis. Jo m’inquieto. No tinc ganes d’alçar-la. Dubto. Va, l’aixeco! La pregunta m’ha tret de la comoditat d’espectadora passiva. Corren els segons i em tranquil·litzo perquè sembla que el guió avança i passa l’amenaça. Quin dret té aquest actoret a obligar-me a contestar? A més, jo sóc d’esquerres, i feminista, i lesbiana. I he vingut a observar ben calladeta en la foscor de platea. Mentre em justifico dins del meu cap ja ha passat el perill. Salvada. Entre els quatre avis, sí, jo en tinc una. Només una. Una d’aïllada, entre tres bons republicans. Però sí, jo, com en Pau, i com segur que més de la meitat del públic, tenim una herència real que ens situa dins de l’entramat de responsabilitats. La meravellosa i simpàtica iaieta de les mandonguilles amb sípia hauria donat la vida pel dictador. La que es quedava desperta a les nits fent-me de cangur creia fermament en les idees del règim.

Pau Vinyals ve a fer-nos la pregunta: Quin lloc ocupem nosaltres, els néts, en l’explicació del feixisme? I qui diu el feixisme, podria dir el masclisme. Hauria d’explicar-se el nét d’aquell nazi, de les SS, convertit en un vellet amable que juga a birles o passeja per alguna urbanització alemanya? Si en Pau hagués llegit un manifest contra el feixisme, o contra l’extrema dreta austríaca o contra el masclisme ben plantat al mig de l’escena, potser l’hauríem aplaudit, però hauríem continuat confortablement asseguts a la butaca, sense notar cap reacció psicofisiològica. Perquè en el fons no ens hauria sobresaltat i el nostre cervell, que actua amb la lògica de la preservació, hauria fet poc dispendi energètic, i ni formigueig, ni suors, ni rojors de cara. Ho hauríem trobat obvi. No a la guerra, no a l’extrema dreta, no al masclisme. Una proclama a seques, a mi, ja em fa poc efecte. I normalment, sense decidir-ho, desconnecto de la veu que em parla, perquè hi ha alguna intuïció que em diu que bla, bla, bla. Quan algú comença a parlar d’ell mateix, i posa per davant la vergonya i la incomoditat, en canvi, paro l’orella. Com si estigués a punt de passar alguna cosa important. Quan en Pau es va posar en risc en escena, ens va posar directament en risc a tots. I per això mateix, en aquella carpa petita i en aquell racó de mapa va succeir, i ho he volgut escriure.

Si ets un bon actor d’esquerres i has tingut un pare hippy o anarquista o fins i tot un de jonqui, potser en pots presumir amb els col·legues o en un text, però què fas si el teu pare és un home de dretes, engominat empresari, fill d’una família franquista? Com podem gestionar, des de la proximitat de l’empatia, les herències fetes de privilegis? En tenim alguna responsabilitat? Pau Vinyals, sense fer activisme de floretes, s’enfunda el mallot de Spiderman per quedar-se nu. Literalment en boles. Acaba al mig de l’escena, extenuat, suat, i entregat a disseccionar cada argolla del silenci familiar. S’explora en els fantasmes sadomasos que se li apareixen de nit, en el seu pis del Raval, per arrossegar-lo a fer memòria. I a partir d’aquí inicia el viatge cap a casa, de tornada. Un viatge que no sabem si és real o imaginari. Agafa el tren cap a Girona, surt per la via, travessant Santa Coloma, veient aquell gran cartell de Cacaolat des de baix, i emprèn el camí cap al seu poble per fer totes les preguntes que encara no havia fet a sa mare. Podia ser l’avi bona persona tot i ser franquista? Podia ser l’avi bona persona tot i ser nazi?

Amb aquesta pregunta, Pau Vinyals, creador i fill, es llança al buit del tabú familiar, de l’entramat sistèmic, per afrontar la seva pròpia història i fins i tot per poder pensar en quin país vol viure. I això és honest. Els discursos, que es fan en el buit, es dissolen en el no-res, per molt ben argumentats que estiguin. Només hi ha una via per a desfer els nusos de la història col·lectiva. Parlar de nosaltres. I sempre, sempre, la família és aquell espai intermedi entre el món social i el món personal, l’espai on s’articula la transmissió, on es produeix la fractura primera, on és possible deixar la repetició i dissoldre el trauma. Parla’m de tu, perquè la resta són paraules i no m’interessen. Posar-se en risc, cansa. I fas dispendi energètic, i tens formigueig, i suors, i rojors de cara. En Pau, després de l’obra, en el diàleg posterior amb el públic, de tan cansat, no podia articular paraula. Després d’una intervenció d’un espectador, commocionat com jo pel que acabava de presenciar, va començar a plorar i va quedar mut. Una prova més de l’autenticitat del testimoni. En un món farcit de discursos, parla’m de tu, perquè la resta són paraules i no m’interessen.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes