A cada edició del Saló de l’Ensenyament, un nou disgust, i no em refereixo a la parada de l’exèrcit espanyol, que no és cap novetat. Enguany, Ràdio Flaixbac n’ha fet córrer uns vídeos en què una enviada a la trinxera fa preguntes de cultura general als estudiants, com ara qui és el president de la Generalitat de Catalunya, on és Lleida o el delta de l’Ebre –més exactament: “on està” Lleida o el delta de l’Ebre–, o quina serralada separa França de Catalunya –més exactament: “Quina sarralada sapara França da Catalunya?”, perquè la fonètica del món de la comunicació ja no és la que va ser.

Pel que fa a aquesta última qüestió, i deixant de banda el tractat dels Pirineus, la comprensió oral dels nanos ja s’encalla al segon mot: “Quina què?”; “Qué significa eso?”; “Qué es eso?”; la periodista veu on és el problema i canvia la pregunta: “Saps què és una serralada?” “No”; “Andorra!”; “Montjuïc…”. A la qüestió sobre el president, el que se’ls encalla és el marc nacional: “Pedro Sánchez”; “Collboni”; “Pedro Sánchez”; l’entrevistadora els llança una pista: “Salvadooor…”; “Dalí”; “Dalí!”; “Buà, és que de política catalana no sé”; la preguntadora resol: “Illa” –en concret: “Iia”–, i una entrevistada: “No lo he escuchao nunca”. Val a dir que també hi ha una resposta correcta, amb la lateral palatal sonora i miraculosa. De la ubicació inversemblant de Lleida o el delta en un mapa, hom pot concloure que alguns han voltat poc pel rerepaís o que no saben què és un delta.

D’aquestes entrevistes, n’ignoro el grau d’edició i el nombre d’estudiants aplicats que han deixat fora; també és fàcil deduir que la intenció era més aviat la tragicomèdia d’un APM que no pas la documentació d’un National Geographic, però, amb tot, pocs professors de secundària se sorprendrien que a les portes del saló –i del final de l’educació obligatòria– hom pugui obtindre una mostra semblant sense gaires dificultats. El drama no és tant en el fet que l’hagin trobada, el drama és que existeixi –de nanos que no sembla que passin privacions, però també em puc equivocar– i que sigui prou nombrosa perquè algú, amb independència del propòsit, no hagi hagut de fer cap gran pelegrinatge per enregistrar-la.

De la llengua ja en parlem prou i ho esbandirem de seguida: tots els adolescents catalans, sense excepció, passen més de la meitat de la seua vida conscient en un país que no és aquest, a l’altra banda de les pantalles, on el català encara és més residual que al seu entorn físic. El resultat és, per una banda, la immersió abassegadora en una mena de castellà simplot que tampoc no sabries ubicar en el mapa, i, per l’altra, la incompetència per a mantindre una interacció fluida en català, cosa que les ments pensants del nostre sistema educatiu fa anys que intenten pal·liar regalant-los el C1 amb el títol de l’ESO i un paquet de magdalenes –i, si convé, regalant-los l’ESO també.

Aquests nanos existeixen, més o menys concentrats en la geografia del país, i no crec que siguin més curts que els de vint anys enrere, ni que estiguin més apardalats que el nostre jo escolar. La cosa segura és que fa vint anys, o quaranta, s’haurien guardat prou de vantar-se de la pròpia ignorància, i encara menys de deixar-ne testimoni per a la posteritat. I, tot i això, són les primeres víctimes d’aquesta història. Perquè en un món com més va més fragmentat, tot rema a favor que els estudiants d’avui esdevinguin els més incultes i dispersos de l’últim mig segle, uns presentistes rematats, incapaços de retindre les bases del coneixement comú que exigeix tota societat que es vulgui avançada i cohesionada. No em puc figurar la frustració de l’ensenyant que pretengui salvar-ne tants com pugui del naufragi, començant pel fracàs del sistema que els ha convertit en ratolins dels seus experiments.

Però deixem les causes als professionals, i anem a les conseqüències d’un mal que ja està fet i que no pateixen només ells. Molts d’aquests nanos ximplificats, que d’aquí a dos dies votaran, també esdevindran els ximples útils de l’estat que ens combat. La catalanitat que poc o molt haurien adoptat al món dels anys noranta, avui és desafiada pels seus referents a les xarxes i per la llengua amb què han après a abominar-la –o, en el millor dels casos, a amenaçar-la sense ser-ne conscients. Per tant, de totes les ignoràncies en què han estat ensinistrats, la cultural és la que pagarem més cara. És la interrupció del fil amb què han teixit la història tots aquells que han dit bon dia i han respost bon dia al llarg dels segles, i que, de fet, ja l’estem veient fins en famílies de tradició catalana. Qualsevol possibilitat de reprendre’l dependrà d’adobar, com a mínim, el desgavell que denuncien aquests dies els mestres autocentrats.

Per no voler parlar de llengua sembla que tot m’hi va, i mira que els bilingüistes ens tenen dit que els idiomes només serveixen per a comunicar-nos. Aprofito l’avinentesa, doncs, i acabo dedicant unes ratlles a l’enraonar, que també està tocat. No ho vull relacionar amb la falta de pràctica pel que fa al consum i producció de llengua de qualitat, allò que abans en dèiem llegir i escriure, perquè hom pot ser un gran orador sense haver estat de lletra, altra cosa és si no sap pensar. També a l’altre país, el de les pantalles, els nanos segueixen mestres particulars que els instrueixen en una llengua empobrida, hibridada, tiktokitzada, mentre que amb els amics s’intercanvien asincrònicament la informació amb missatges de veu, cosa que no contribueix a entrenar l’art de la conversa lligada. I el pitjor de tot és que, en lloc d’encomanar-los naltros el discurs adult, som els adults els qui ens encomanem d’ells; ho veiem en els mitjans de comunicació parlats o en la classe política mateix, que per arribar-hi aplana els missatges, bandeja els registres formals, escurça el lèxic, apuntant a una espiral de degradació que amenaça d’esdevenir tornado i que ens despentinarà a tots. Ja tindrem ocasió de continuar-ne parlant, mentre no toquem fons.