Què se n’ha fet de la reforma constitucional de Pedro Sánchez?

‘Ha arribat l’hora que abordem la reforma constitucional del nostre país.’ És 11 d’octubre, l’endemà que el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, suspengui la declaració d’independència. El secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, anuncia des de la seu de Ferraz un acord amb Mariano Rajoy per a reformar finalment la constitució espanyola. A canvi de què? Del suport dels socialistes a l’activació dels mecanismes per a aplicar l’article 155 contra Catalunya.

El pla per a executar la reforma tenia un filtre previ: la creació d’una comissió que durant sis mesos avalués el model autonòmic espanyol. Segons el PSOE, la constitució era poc concreta sobre l’organització territorial i això havia fet aflorar ‘disfuncions’ que havien provocat l’auge de l’independentisme. Una volta analitzada la situació, i conclusions en mà, Sànchez va prometre obrir ‘el debat de la reforma constitucional al congrés dels diputats.’

En la mateixa compareixença, Sànchez va convidar els independentistes, i també Units Podem, a defensar dins la comissió la possibilitat d’acordar un referèndum d’independència. De totes maneres, ell mateix es va encarregar de descafeïnar l’oferta: ‘Per descomptat, nosaltres ens hi negarem. Estem disposats a reformar la constitució per parlar sobre com Catalunya es queda a Espanya, i no pas de com se’n va.’

Avui fa sis mesos de la promesa de Sànchez. Què se n’ha fet de la reforma constitucional?

Una comissió que neix coixa i amb retard
El suport al 155, el preu que Sànchez va pagar per esdevenir l’abanderat de la reforma, també ha estat en bona part la soga que l’ha asfixiat. La intervenció de la Generalitat ha fet que Units Podem, ERC, PDECat, Compromís, PNB i EH Bildu s’hagin negat a participar en qualsevol sessió i negociació de la comissió territorial. A la reforma de l’encaix per a Catalunya només li queden dues sortides: esdevenir per la força o acabar en via morta. I sembla que el cul-de-sac és com més va més a prop.

La resta del congrés, és a dir, Ciutadans i PP, han observat amb escepticisme la creació de la comissió. El dirigent de Ciutadans, Albert Rivera, va declarar el novembre que era ‘una obligació institucional’ participar-hi, però afegia: ‘No hi veiem cap futur.’ En aquest sentit, acusava el PSOE de voler fer només una reforma ‘parcial’ que corria el risc de només ‘acontentar els nacionalistes i preservar els seus privilegis’.

El 20 de març, Ciutadans va abandonar la comissió. El motiu? Segons Rivera, la negativa del PSOE a citar com a ponents ex-dirigents socialistes com Alfonso Guerra, Juan Carlos Rodríguez Ibarra i José Bono. Tots ells pròxims a Susana Díaz i crítics amb la idea de l’estat espanyol com a ‘nació de nacions’ que va defensar Sánchez en el darrer congrés del PSOE.

El PP, per la seva banda, ha descarregat tota la responsabilitat política en el dirigent socialista i, davant les dificultats, sempre l’assenyala com l’impulsor de ‘l’invent’. De totes maneres, el PP no s’atreveix, si més no de moment, a liquidar la comissió, perquè és un compromís que va adquirir personalment Mariano Rajoy. Ara bé, sempre que poden, els representants populars diuen que la reforma requereix el ‘màxim consens’ i, per tant, que pot acabar en no res.

D’altra banda, quan Sánchez va anunciar l’acord amb el president espanyol, va assegurar que la comissió territorial s’havia d’activar ‘com més aviat, millor’. En aquest sentit, el PSOE va detallar més endavant que volia que la comissió fos operativa abans del 21-D, però els entrebancs i la desídia dels partits es van acabar imposant a l’electoralisme. Les primeres ponències es van fer el 10 de gener.

Els ponents diuen no al PSOE
Els primers ponents de la comissió van ser tres dels anomenats pares de la constitució: Miguel Herrero de Miñón, José Pedro Pérez-Llorca i Miquel Roca i Junyent. Els discursos van caure com un dutxa d’aigua freda a Ferraz. El no a la reforma ‘federal’ de la constitució va ser rotund. De fet, Herrero de Miñón va ser especialment explícit: ‘Ara no és el moment d’obrir el meló. Es podria interpretar com un intent d’apaivagar els independentistes catalans.’

Pérez-Llorca, per la seva part, va assegurar que no es donaven les condicions per a executar la reforma perquè no hi havia el mateix consens que durant la transició. ‘El 1978 es deia allò de “llibertat sense ira”. Ara hi ha massa ira’, va dir. Roca i Junyent va defensar que més enllà de la constitució no hi havia res: ‘I, en conseqüència, s’ha de respectar en la seva integritat.’ A més, va argumentar que si es volia reformar el sistema d’autonomies, la mateixa constitució donava marge per a fer canvis sense haver de fer ‘una reforma integral’.

Després dels ‘pares’, la comissió ha vist desfilar ex-ministres, ex-presidents autonòmics, alts càrrecs d’institucions estatals, catedràtics, representants de la patronal i el sindicat de funcionaris. El no a la reforma és l’opinió majoritària i fa que els tremolors per la dutxa d’aigua freda de la primera ponència siguin com més va més forts.

Especialment dura va ser la intervenció del president del Consell d’Estat espanyol, José Manuel Romay Becaria, que va menystenir la proposta del PSOE i va fer una exposició molt clara a favor de la recentralització de competències cedides a les comunitats. D’altra banda, el president del CIS, Cristóbal Torres, va argumentar que la reforma no era una prioritat per als espanyols i que poc més del 31% estava a favor de canviar el model territorial, fos per a recentralitzar l’estat o per a donar més poder a les autonomies.

Demà, després de setmanes d’inactivitat, la comissió tornarà a acollir ponents i ho farà amb Europa de rerefons. Per això compareixeran José María Gil Robles (PP) i Enrique Barón (PSOE), ex-presidents del Parlament Europeu, i hi ha la intenció de citar membres de la Comissió i experts en dret comunitari. Qui els escoltarà? A la comissió només queden PSOE, PP i UPN. El cul-de-sac cada vegada és més a prop.