24.12.2025 - 20:40
Nadal és un dels moments més màgics de l’any, sobretot per als infants, plens d’il·lusió, excitació i impaciència per a saber què els regalaran el tió i els Reis de l’Orient. Molts esperen tot l’any perquè arribi aquest moment i alguns ja fa dies que són menys trapelles per a evitar que els duguin carbó.
Així i tot, els darrers anys s’ha qüestionat si és bo per als fills alimentar-los la creença en éssers màgics que en realitat no existeixen. És una manera d’enganyar els infants? Som deshonestos amb els nostres fills? Com hem d’encarar el moment quan ens pregunten si aquests éssers existeixen o no? Els pot causar seqüeles emocionals, descobrir la veritat?
Parlem amb la psicopedagoga Anna Ramis i amb la psicòloga de criança respectuosa i acompanyament familiar Elisenda Pascual perquè ens ho expliquin.
No, no els mentim
Tot i que algunes famílies es qüestionen si és bo fer creure a les criatures en els Reis o el tió, Anna Ramis considera que és important de distingir la mentida de la dimensió imaginativa que caracteritza els humans. “Això no són mentides, sinó éssers màgics que responen a la dimensió fantàstica i màgica que els éssers humans tenim. No hi ha cap altre animal que faci literatura, teatre i poesia o que tingui tradicions màgiques. Fer-ho és seguir un costum humà.” Per tant, crear un univers màgic és fruit de la capacitat humana d’inventar mons abstractes i això en cap cas no és dolent.
Ramis també estableix diferències amb la mentida apuntant que els enganys es fan en benefici propi, cosa que no té res a veure amb la il·lusió i l’estima que caracteritzen la tradició màgica de Nadal. “El problema és quan un infant viu sempre en un entorn ple de mentides i quan les persones de referència deixen de ser de confiança, però això no té res a veure amb si passen els angelets, el tió o els Reis.”
Elisenda Pascual va més enllà i es qüestiona dues coses: per què la màgia només ha d’existir per Nadal i per què només poden creure-hi els infants. “En quin moment els adults hem deixat de creure-hi? Aquesta capacitat dels infants de construir realitats no empíriques, en quin moment l’hem perduda?”, es pregunta. “Ens centrem molt a enganyar-los amb éssers màgics, però Nadal ens recorda que hi ha una cosa que es diu màgia i que pot existir més enllà de les festes. Hi ha coses que són inexplicables per la raó. Nadal és una construcció religiosa i cultural i l’aprofitem per posar èmfasi en la màgia, però ho ampliaria una mica més.” I afegeix: “L’imaginari infantil és molt ampli. L’angle de visió i comprensió de la vida d’una criatura és molt ampli, perquè encara no hi ha moral, ni ètica, ni ciència ni aquest materialisme imperant que traeix les persones adultes. Els nens generen narratives màgiques per si sols. El que fem com a adults és agafar aquesta embranzida i aprofitar-la per celebrar Nadal, celebrar la vida i els éssers estimats fent-nos regals.” Així, doncs, segons Pascual cada família tria de quina manera vol celebrar les festes d’acord amb els seus valors.
Sí que seria una línia vermella, tant per a Pascual com per a Ramis, la manipulació. Per exemple, Pascual diu que cal evitar la màgia per manipular o fer xantatge. “La típica frase ‘Si no et portes bé, et portaran carbó’ és del tot negligent. La màgia no es pot utilitzar com a càstig.” Afegeix que el xantatge és contraproduent i que val més aprendre a posar límits i a regular la conducta dels infants que no pas educar-los amb la manipulació, perquè així l’infant s’educa segons les conseqüències de què fa i de si la conducta té recompensa o no. “Això pot servir durant un temps, però no per a tota la vida. Què fas, després? Aquests mecanismes conductuals són momentanis. Quan l’infant deixa de creure que el tió li cagarà regals, quins recursos tindrem si no els hem establerts abans? És important que durant els primers anys d’infància, els límits i les conseqüències vinguin de l’autoritat dels adults responsables, no d’éssers màgics.”
Els infants poden tenir seqüeles emocionals?
No hi ha cap informe ni estudi científic que demostri que, una vegada els infants descobreixen la veritat dels éssers de Nadal, els causi seqüeles emocionals traumàtiques. “És important de diferenciar entre la frustració de saber la veritat i el trauma. Tenim molta facilitat a utilitzar aquesta paraula, trauma, però cal tenir en compte que té unes característiques molt úniques i que és causat per fets molt forts que comporten un grau molt elevat de gestió emocional de l’infant”, apunta Pascual. Un altre element que diferencia el trauma de la frustració és que, el primer, es viu tot sol. “Normalment, quan els nens comencen a descobrir la realitat de Nadal, la primera cosa que fan és parlar-ne entre iguals. Hi ha molta discussió sobre això. Se’n parla, es debat. Això és molt ric, perquè és una manera de processar un coneixement, un canvi d’etapa… Res més lluny del trauma”, afegeix Pascual. Així i tot, és evident que el sentit de frustració pot ser-hi.
Anna Ramis explica una cosa semblant. Segons la psicopedagoga, en principi no hi hauria d’haver cap problema a descobrir la realitat que s’amaga rere la màgia de Nadal, atès que és un muntatge que se sosté amb la il·lusió de fer feliços els nens. Formar part d’això és un símbol d’estima i il·lusió. Aquesta és la idea que cal transmetre una vegada els fills saben la veritat.
Quin és el millor moment per a explicar la veritat?
En el moment en què els nens desenvolupen la capacitat simbòlica (cap als dos anys) apareix de manera espontània i natural el joc fictici i imaginatiu. En aquestes edats la creativitat no té límits, perquè el pensament no es regeix formalment per la lògica. D’aquesta manera, sovint la fantasia és l’explicació més plausible de tot allò que encara no poden entendre, i també tenen tendència a creure en allò que han imaginat.
És natural que a aquesta edat es creguin absolutament tot allò que els expliqui la gent de l’entorn. Però tot canvia quan arriben als sis anys o set. Aleshores, el pensament comença a tornar-se més formal i lògic i poden començar a tenir certs dubtes sobre l’existència d’aquests éssers: com poden arribar a totes les cases en una nit? Com pot ser que hi hagi cavalcades alhora en uns quants llocs? Com poden llegir totes les cartes? “Als sis anys o set, comença a aparèixer la capacitat d’explicar la realitat diferent de com és. Comencen a tenir la capacitat mental de saber que una cosa és d’una manera, però que pot ser explicada d’una altra. Per això cap als sis anys o set van distingint entre la màgia i la realitat. Comencen a veure moltes coses”, explica Ramis.
Pascual la descriu com l’etapa del “no retorn”. “A partir dels set anys o vuit, els infants comencen a desenvolupar cognitivament l’abstracció. Això vol dir que comencen a comprendre el món amb una dimensionalitat que abans no podien entendre. L’infant, els primers set anys, és concret. El temps no l’entén com l’entenem nosaltres, perquè no té la capacitat abstracta d’entendre una cosa que no veu, com la mort. Són conceptes que el superen i els utilitza d’una manera molt més global. A partir dels set anys, comença a comprendre i a desgranar aquesta mena de conceptes que no es poden tocar. Per això fan tantes preguntes, perquè comencen un procés diferent de comprensió de la vida. Hi ha criatures que als set anys o vuit ja ho tenen claríssim, i unes altres que comencen a desenvolupar-ho als deu o onze.”
Què cal fer quan ens pregunten si els Reis són els pares?
Què cal fer quan ens pregunten si els Reis són els pares? Què han de respondre els adults? Aquests són els grans dubtes i pors de molts pares i mares. Per Ramis és important de fer entendre a l’infant que ara ell també formarà part d’aquesta il·lusió i que, tot i saber-ho, continuarà rebent regals. “Hi ha nens que no ho diuen per por que els deixin de fer regals o per por de perdre aquest senyal d’estimació. Els adults, cal que els deixem clar que entre nosaltres continuem fent-nos regals, sorpreses i tot el que calgui”, diu.
Pascual, per la seva banda, troba important de repreguntar als nens i obrir el debat. “La primera cosa que faria és tornar-los la pregunta, perquè quan un infant pregunta això és perquè ja sospita. El que faig és dir-li: ‘I tu què en penses? Què creus? Creus que podria ser possible?’ Que s’estableixi un debat entre infant i adult.” Però deixa clar que no hi ha una resposta única i que cada infant és diferent.
A quina edat ho hem de dir?
Un altre dubte és què cal fer si considerem que el nostre fill ja és prou gran per a saber-ho. A quina edat haurien de saber la veritat? Els ho hem d’explicar nosaltres o ho han de descobrir ells?
Ramis considera que una de les solucions és anar deixant-los pistes o, si no, explicar-los-ho amb respecte. En certa manera, Pasqual pensa el mateix, tot i que considera que hi ha maneres d’explicar-ho que no són tan explícites, com ara no amagar el moment de posar el regal sota la manta del tió. “No cal aixecar la llebre ni parlar explícitament, perquè la màgia ha d’estar integrada més enllà del tió. Per tant, potser se li podria dir: ‘Doncs mira, ara a mi em fa il·lusió posar un regal per al tiet’, i ja està. Ells continuaran parlant de màgia perquè, al capdavall, és una manera de celebrar la vida.” I afegeix: “Cal obrir el pensament crític. No cal desconnectar-nos de la màgia, però sí obrir el pensament crític. Construir un angle una mica més obert per a mirar la vida i la realitat, no?”
“Sovint, quan els nens comencen a entendre el funcionament de Nadal, les famílies es frustren més que els infants. És molt important que la descoberta de la dinàmica dels regals i d’aquesta transformació de la màgia, la visquem com una part del procés evolutiu del nen, i no frustrar-nos més que ells, perquè a vegades hi ha nens que no volen dir-ho perquè perceben la frustració de l’adult”, conclou Pascual.
