Aquesta pregunta me l’han fet repetidament. La primera vegada va ser al banc, després s’hi van interessar els amics i encara algun familiar despistat i, a hores ara, un any més tard que m’incorporés a Harvard, m’he acostumat a esbossar un somriure innocu cada vegada que algú formula l’interrogant. Fins que hi insisteixen: “No, de debò, què hi fas, allà?”.

Sóc investigadora postdoctoral al Departament de Clàssiques de la universitat gràcies a una beca Beatriu de Pinós de la Generalitat de Catalunya. Els candidats a aquestes beques són doctors que provenen de totes les àrees del coneixement, però, pels comentaris que rebo, m’imagino que els meus companys de Medicina es deuen lliurar de donar gaires explicacions als coneguts quan s’assabenten que fan recerca a l’estranger. Potser perquè en el cas de les humanitats és difícil imaginar-se un laboratori amb tecnologies d’última generació que justifiqui el trasllat; però ningú no sembla dubtar de la importància que té per a un científic l’oportunitat de dur a terme una part de la carrera professional en un centre diferent d’aquell on va estudiar per aprendre metodologies noves i altres formes de fer, així com per conèixer els investigadors que lideren el sector o que estan especialitzats en el mateix tema d’estudi.

De fet, a Harvard —i gosaria dir que a tota l’àrea de Boston— el postdoc (el doctor que inicia la trajectòria com a investigador) és una figura consolidada i forma part d’un marc de referències compartit. Deu ser dels pocs llocs del món en què sigui qui sigui que et pregunta de què treballes sap què és un postdoc sense que calgui afegir-hi res més. Sense anar més lluny, a Cambridge també s’hi troba el Massachusetts Institute of Technology (MIT) i són moltes les universitats que hi ha a l’àrea metropolitana de Boston que reben investigadors joves d’arreu del món. A més a més, aquestes institucions fan moltes activitats de divulgació de la recerca, com ara els seminaris Soap Box del MIT Museum, molt participatius —els museus de les universitats també donen molta visibilitat a la investigació que s’hi realitza—, les nits de l’observatori del Harvard-Smithsonian Center for Astrophysics o les lliçons magistrals del cicle Science and Cooking de Harvard, en què el curs passat vaig tenir l’ocasió d’escoltar Ferran Adrià.[1] Allà, investigadors i veïns compartim un mateix espai de reflexió i certament, els habitants de Cambridge se senten espectadors privilegiats dels progressos de la recerca que s’hi duu a terme.

En efecte, els investigadors postdoctorals de Harvard i del MIT no ocupem una posició desdibuixada entre els estudiants de doctorat i els professors universitaris. Aquí se’ns atribueix una entitat pròpia i les institucions i associacions que hi estan vinculades s’asseguren de donar-nos unes eines perquè ens integrem a la societat nord-americana —alerta amb el xoc cultural!— i perquè accedim a una formació dissenyada expressament per a l’etapa de la carrera en què ens trobem. D’aquesta manera, les famílies que acompanyen els joves investigadors també troben una comunitat que els acull en associacions com la Harvard Students’ Spouses & Partners Association, els Harvard Neighbors o MIT Spouses & Partners Connect, que ofereixen classes de conversa en anglès; grups de pintura, de literatura, d’intercanvi de tradicions culturals; estudi de llengües estrangeres; excursions per la zona… i que solen basar-se en el voluntariat. En general, els grups i clubs a disposició de la comunitat universitària són nombrosíssims.

Així mateix, els investigadors postdoctorals rebem cada setmana un correu que ens informa de tallers i d’oportunitats laborals. Per tant, durant el curs passat, a més d’assistir com a oient en un parell d’assignatures relacionades amb el meu projecte, vaig participar en tallers de lideratge, millora del currículum, seminaris sobre pràctiques docents, treball en xarxa (networking) i fins i tot vaig rebre assessorament personalitzat sobre l’enfocament de la pròpia carrera. Es tracta d’una concepció de l’investigador allunyada del model “rata de biblioteca”, el qual no estimula ni valora necessàriament el desenvolupament professional d’aptituds que no es tradueixen de forma evident en resultats de recerca, però que repercuteixen a llarg termini en l’activitat acadèmica i la implicació social de l’investigador dins i fora de la comunitat universitària. És a dir, els exercicis de lideratge no contribueixen de forma directa en l’edició filològica del text que estic preparant, però sí que ajuden a saber fixar-se uns objectius realistes i ambiciosos a curt i llarg termini, a demanar consell a especialistes d’altres àmbits, a superar les dificultats que sorgeixin i encara més a coordinar les persones que col·laboren en el projecte. D’aquesta manera, l’investigador no només s’especialitza en un tema, sinó que explota totes les capacitats que beneficiaran l’exercici de la pròpia activitat professional en una trajectòria investigadora que espera que sigui llarga —malgrat que està preparat per si no ho fos en un moment encara de crisi—.

Tot i això, encara hi ha molta feina per fer, atès que bona part de les iniciatives estan enfocades a l’àrea de ciències. És el cas del programa de mentors del grup Harvard Graduate Women in Science and Engineering, del qual de totes maneres formo part assessorant una doctorand de Sociologia. Dit això, el curs que ve estrenarem una secció de Filologia dins delprograma internacional d’assessorament a estudiants de l’estat espanyol que va fundar una altra investigadora de Harvard, la Dra. Zafira Castaño. Personalment, una de les activitats que m’ha omplert més durant aquest curs ha estat la de mentora. Tot el que aprens durant l’etapa de doctorat, els passos que t’han ajudat i els que no repetiries és un llegat que d’alguna manera vols compartir perquè sigui útil a altres persones. És una experiència molt gratificant que m’ha fet reflexionar sobre les lliçons apreses i les decisions preses.

Durant els darrers anys com a doctorand a la Universitat de Barcelona vaig veure canvis significatius quant a la concepció del paper de l’estudiant de doctorat amb la creació de l’Escola de Doctorat, la participació a l’escola internacional d’estiu per a doctorands de la LERU (la Lliga d’Universitats Europees de Recerca) o la fundació d’associacions de tercer cicle molt actives. Ho interpreto com una aposta pel mateix model, encara que no conec iniciatives similars pel que fa als investigadors postdoctorals. No voldria que es considerés que la valoració positiva que faig d’aquesta concepció de la carrera investigadora sigui incompatible amb la idea de la “recerca lenta”, que adverteix que la fragmentació del temps que l’investigador/professor universitari pot dedicar de forma efectiva a la recerca dificulta el plantejament de projectes ambiciosos sense pensar en resultats que es puguin publicar de forma immediata i, en les humanitats, encara es fa més palès en la reducció de les anàlisis que requereixen un temps d’observació i de reflexió considerables. Al contrari, penso que, tot i que d’entrada es pugui percebre amb suspicàcia l’activitat que desplega un investigador que s’interessi per aquests temes —efectivament, el temps de formació, d’assessorament, d’exploració de noves maneres de comunicar els resultats de la recerca… poden significar una reducció lleu del temps dedicat a la descoberta científica, a la producció de coneixement—, un cop més es tracta d’una inversió a llarg termini, “lenta”, que afavoreix el creixement professional i personal de l’investigador, alhora que basteix ponts amb els estudiants, els doctorands als quals guia i la societat, en definitiva.

I com que no vull que ningú m’acusi d’haver acabat l’article sense contestar-ne la pregunta principal, us diré què hi faig, jo, com a filòloga catalana, a Harvard. Breument: preparo la primera edició filològica i anotada de la traducció catalana que Francesc Alegre va fer de lesMetamorfosis d’Ovidi a les acaballes del s. XV, que compta amb una segona part dedicada a la interpretació dels mites. Treballo amb el professor Richard J. Tarrant, del Departament de Clàssiques, que va publicar una edició crítica de l’obra llatina l’any 2004 per a la col·lecció Oxford Classical Texts, estic en contacte amb investigadors que estudien la història de la traducció a Harvard i compto amb els recursos bibliogràfics inestimables de la Widener Library de la universitat. Això, pel que fa a la recerca. De les vivències d’aquest primer any i del xoc cultural que vaig experimentar en arribar espero parlar-vos-en un altre dia.

 

[1] Reconec que la tria que ha estat feta segons interessos personals i que està allunyada de l’àmbit al qual em dedico perquè es tracta d’activitats adreçades a un públic general.

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb