30.09.2025 - 21:40
El Primer d’Octubre importa –importa encara avui i crec que importarà sempre– perquè va canviar d’una revolada la idea que teníem de la democràcia. Fins aleshores, molts assumien que la democràcia consistia a votar cada quatre anys i prou. Però aquell dia es va veure que la democràcia també era defensar el vot, protegir-lo i assumir riscs. Un exercici. Un exercici que demana compromís personal, temps, paciència i, si cal, dolor físic i tot. Va ser aquell dia que, per a molta de la nostra gent, la paraula “democràcia” va deixar de ser un eslògan per esdevenir una experiència.
Ara bé, què en queda, d’aquella lliçó? Vuit anys més tard, el panorama és descoratjador. Estem pitjor: al nostre país, a Europa i al món. Ja no es tracta tan sols de la repressió espanyola –que, tot i això, continua i es reinventa en cada cicle judicial o polític. Es tracta que la democràcia, en general, s’ha tornat molt més feble i més vulnerable, tremola. Les derrotes catalanes –d’això, n’hauríem de ser conscients, i ens ho va avisar profèticament Julian Assange– no s’expliquen sense el context global: sense l’auge de l’autoritarisme; sense que com més va en més llocs del planeta la riquesa personal es desconnecte de les llibertats públiques; sense el cinisme institucional que ens esgota; sense la renúncia dels polítics a qualsevol valor que no siga la gestió de les quotes de poder.
Vivim en un món on comença a semblar que el vot és tolerat mentre no qüestione els interessos reals dels qui manen. Perquè, quan algú ho fa, ja sabem què passa: la porra o la manipulació mediàtica, l’estrangulament econòmic o el descrèdit sistemàtic. Ho vam veure el Primer d’Octubre a Catalunya i ho veiem a cada cantonada del planeta avui. La democràcia és una paraula que serveix per a decorar discursos, però la realitat és que els fets la desmenteixen dia rere dia –ahir mateix, Donald Trump arengava els generals i almiralls dels Estats Units demanant-los que participassen en una “guerra” contra la seua pròpia ciutadania, un escenari impensable només unes hores abans.
Hi ha molta gent que, cansada i decebuda per tot el que ha passat d’ençà d’aquell Primer d’Octubre, ha optat per anar-se’n a casa, per apartar-se de la política, per abandonar a la seua sort la societat. Alguns, durant anys. Gent que ha deixat de llegir el diari o escoltar els noticiaris. Que ha deixat d’anar a reunions o de militar enlloc. Que ha deixat de creure que hi ha futur. Cal ser molt cec per a no veure l’amplada enorme del fenomen.
Però jo avui voldria contar-vos dues anècdotes que m’han sorprès aquests darrers dies, conscient que són tan sols això: anècdotes.
Una és la coincidència de recuperar alguna gent d’aquella que havia estat al cor del moviment independentista, que hi havia cremat hores i il·lusions, i que en un moment determinat va preferir de fer un pas al costat perquè es va sentir enganyada. En poques hores, m’ha passat amb dos casos significatius –persones d’una gran visibilitat i importància en el seu moment– que m’han explicat que tornaven, discretament, però que tornaven. Que tornen, alerta, no pas perquè creguen que som a tocar de la independència, sinó perquè la magnitud de l’amenaça que veuen dibuixar-se sobre tots nosaltres ja no els permet d’estar-se’n.
Casualitat? Doncs no ho sé, la veritat. Però en tots dos casos m’ha sorprès sentir les seues reflexions: veuen clar que la democràcia és tan feble, està tan esquerdada, aguanta tan poc la tensió que li han posat a sobre, que creuen que, si no hi ha una reacció ciutadana urgent, hi ha el perill de perdre fins i tot allò que semblava garantit i indiscutible, allò que ningú no ens havia de discutir mai.
I ho complemente amb una altra escena, ben diferent: a la Setmana del Llibre em van explicar molt entusiasmats que molta gent jove –en quantitats importants, pel que sembla– comprava el llibre que ha editat Comanegra amb els texts polítics de Manuel de Pedrolo. Torne a dir que no sé si és una anècdota i prou, però a mi no m’ho ha semblat pas. Perquè Pedrolo no és una lectura fàcil ni còmoda. Més aviat, és una porta oberta a l’inconformisme i a la incomoditat, al compromís. A més, nacionalment, d’una rotunditat de pedra picada, com pocs. I el simple fet que hi haja tants lectors joves que s’hi acosten em sembla –o vull interpretar que representa– una inquietud latent respecte del que tenim avui, la cerca de respostes.
Les dues imatges –uns veterans que tornen i uns joves que lligen Pedrolo– m’han semblat reveladores i m’han fet ballar el cap al mateix temps. No en traurem cap consol fàcil: avui encara no som independents, la situació és pitjor que mai i l’autoritarisme global amenaça de convertir la democràcia en una caricatura. Simplement, em pregunte si potser la por –i això també em va semblar intuir-ho en alguns dels comentaris a l’editorial de l’altre dia– pot ser un motor.
I en el cas que ho siga, aleshores, crec que ens hauríem de preguntar si allò que vam aprendre aquell Primer d’Octubre ens és útil avui. Servirà, encara, la lliçó d’haver defensat les urnes a cops de cos i amb les mans nues? Ens dóna, aquesta forma de comportar-nos, alguna resposta davant d’aquest món com més va més dur, més cínic, més predisposat a imposar la força contra la raó? O allò quedarà només com una postal heroica útil només per a la nostàlgia?
No tinc una resposta que puga defensar a ultrança. Però intuesc que ens queda l’experiència viscuda: la consciència que el poder no té cap límit moral i que la democràcia no ens serà regalada. Mai. Però també l’advertiment que, si no estem disposats a comprometre’ns i anar fins al final, personalment i coste el que coste, la democràcia es redueix a un simple simulacre.
PS1. Avui, el Consell de la República, la institució nascuda precisament de la legitimitat creada el Primer d’Octubre, farà un acte de commemoració del referèndum d’autodeterminació. El podreu seguir en vídeo a VilaWeb a partir de les 18.30.
PS2. Malgrat la idea tan repetida pel president de la Generalitat, Salvador Illa, d’una “normalitat” política a Catalunya, la realitat és tossuda i el contradiu. No en va, avui, que fa vuit anys del referèndum del Primer d’Octubre, encara hi ha molta gent que hi va estar vinculada d’alguna manera que continua perseguida, i els seus drets polítics i personals continuen essent vulnerats. Joel Muñoz, per exemple. O els qui varen ser síndics del referèndum. I, evidentment, els dirigents polítics d’aquell moment. Josep Nualart Casulleras ens ho recorda amb la seua precisió habitual: “Retrat de l’anormalitat a Catalunya: els perseguits pel referèndum, vuit anys després”
PS3. Nausicaa Bonnín ha dedicat tota la vida a la interpretació. Va començar al teatre de ben petita i a vint anys ja era un rostre ben conegut, especialment per la seva irrupció a El cor de la ciutat. Ara, gairebé dues dècades després, torna a les sèries diàries de TV3 amb el personatge de la Foix, que l’audiència del Com si fos ahir tot just comença a conèixer. Clara Ardévol ha parlat amb ella sobre aquesta trama, que s’anirà complicant, i també sobre què implica per a una actriu la inestabilitat de l’ofici: Nausicaa Bonnín: “Si ets actriu, a partir dels quaranta se’t complica una mica l’existència”
PS4. VilaWeb és el diari dels Països Catalans, autocentrat en la pròpia nació sense deixar per això de ser obert al món. Com ho són tots els grans diaris nacionals en qualsevol país. Reforçar-lo és fer-se’n subscriptor. Vosaltres trieu si voleu tenir una alternativa així o si no ens mereixem de ser un país normal. Apunteu-vos-hi ací.
