Lulú és la protagonista de La capsa de Pandora, una obra de teatre de l’escriptor alemany Frank Wedekind, portada al cinema per G.W. Pabst el 1929 i representada el 2001 al TNC per Laia Marull, en traducció de Feliu Formosa, sota la direcció de Mario Gas. Ja coneixen el mite grec de Pandora, una núvia encantadora, plena de gràcia i bellesa, però seductora, mentidera i inconstant: l’art europeu masculí de final del segle XIX és ple d’harpies, salomès, vampiresses i pandores. No pas per casualitat coincideixen amb la primera onada feminista: representen una amenaça per a l’ordre establert. Pandora, l’antecessora d’Eva, carrega amb el pecat de la tafaneria, cosa que la farà obrir una capsa –gerra, segons el mite grec— que el marit li havia prohibit de tocar i que escamparà tots els mals pel món. Pandora representa per a la humanitat aquell dilema entre donar i no donar, entre acceptar i refusar, entre revelar i amagar, entre l’aparença atractiva i l’interior destructiu, entre el do repel·lent per fora i profitós per dintre, entre la voluntat divina i el lliure albir. El mite també ens porta, ai, la càrrega del matrimoni per a l’home: si no et cases, no menjaràs mai calent, no tindràs descendència i et moriràs sol; en canvi, si agafes dona, hauràs de pencar com un lladre per mantenir viu el foc de la llar, perquè ella és, com el foc, insaciable (em recorda el poema de Sagarra sobre el pobre marit, musicat per Guillermina Motta). Francesc J. Cuartero Iborra ho explicava bé en el pròleg a la seva traducció de la Teogonia, d’Hesíode, editada per Adesiara el 2012.

En ple Procés, gent de bon cor ens advertia del risc d’obrir la “capsa de Pandora” de la independència, perquè, sota la seva bonica aparença, s’amagaven tots els mals del món. (Després de les plebiscitàries del 2015, un diari em va cancel·lar la pàgina de col·laboració dominical: la CUP havia tret deu diputats i van saltar les alarmes de l’ordre ben temperat.) Gent poruga es va negar a obrir la capsa i gent tèbia només va gosar d’entreobrir-la per por que s’hi escampés el contingut profund. Després de la recent i encara imperant glaciació, els tebis han oblidat la capsa i juguen a la loteria de l’estat espanyol. Una corrua d’ardits que rememoren les fogueres extintes, criden i salten com folls al voltant de la capsa tancada, que destrossaran abans no encertin la manera d’obrir-la.

Tots plegats, porucs, tebis i ardits, no sabedors que al fons de la capsa romania l’Esperança.