Quan podem ser ciutadans de primera i no ho volem

L’altre dia, escoltant la ràdio pública, em vaig haver de fregar les orelles quan vaig sentir que trucaven a un senyor castellà perquè ens parlés de Gaudí i religió als catalans. Si el malaurat arquitecte hagués aixecat el cap, s’hauria deixat passar un tramvia per sobre expressament: a l’emissora encara coneguda com Catalunya Ràdio, al programa més ben remunerat de la graella, no havien sabut trobar cap expert per il·lustrar-nos sobre la seua figura en la llengua vernacla, ans en la del policia que un dia el va detenir per no doblegar-se-li en espanyol. Sort que els castellans no són rancuniosos i sempre estan disposats a acostar-nos la cultura del país des dels nostres programes regionals.

Que els mitjans catalans recorrin a experts que ens expliquen experteses en castellà ja no sorprèn ningú, però això no vol dir que ens hi avinguem, ni que sigui normal. Molts espectadors i oients suspicaços ho atribueixen a la desnacionalització en curs de l’audiovisual català, d’altres a la mala fe o a la ignorància dels comunicadors. Sense descartar d’entrada cap d’aquests supòsits, combinats o per separat, des d’aquí en voldria afegir un altre de més banal i generalitzat: que les noves fornades de professionals facin les cerques al Google en castellà.

En l’exemple que dèiem, m’inclino per això: el nano de producció, requerit de trobar un entès sobre l’arxifamós arquitecte i el seu vessant místic, obre el cercador i tecleja les paraules clau a cuita-corrents, automàticament, sense pensar: “Gaudí + arquitecto + religión”. En castellà, per arribar a més experts. En castellà, perquè per a ell “no és cap problema”. En castellà, perquè és l’idioma de parlar amb l’Alexa i amb el Seat i de buscar a l’Amazon i al Wallapop. I així, amb aquest automatisme tan estès en tota la catalanofonia, el nano de producció restringeix el camp del saber a l’univers castellanocèntric i aquest li dóna un nom, el d’un home blanc i que parla l’idioma dominant, amb noséquants llibres publicats i tants papers amb les paraules clau. Aquest és el nostre expert: contactar. El marc mental subordinat del nano, i per extensió el de qui el té llogat, se’ns revela diàfan i s’infon a l’audiència com si fos natural.

He dit Google, però també podria haver dit la IA. No fa gaire, al programa de ràdio més escoltat d’havent dinat, descrivien una cerca al xatbot del moment: “I ChatGPT diu: ‘Pensando, pensando…’”. Ens ho descobreixen sense voler. Com quan en un TN se’ls va escapar la imatge d’un navegador de la redacció amb la interfície castellana. Com en aquell 30 minuts que mostrava com una escolar catalana interrogava el ChatGPT en castellà. Com quan els despertaferros de les xarxes pengen una conversa enginyosa de WhatsApp, o s’enorgulleixen del missatge que diu que algú els ha blocat i ens descobreixen, sense voler, que tenen les aplicacions configurades en la llengua adversària. No deixa de sobtar que amb la tecnologia, que ens hi relacionem de manera personal i fins i tot íntima, tinguem un guardiacivil ficat tan endins com al carrer: “Cuando puedas, me traerás un café solo” (“Quan puguis, em portaràs un cafè com si fos un ciutadà de Lavapiés”).

Aquesta és la meua teoria, és clar, però si no us agrada, en tinc una altra. No descarto tampoc que els nostres professionals apressats, tot i tenir els dispositius configurats en català i escriure-hi en ídem, es trobin que els cercadors o els xatbots els retornen de manera preferent els resultats castellans. Aquest és el cas de Google, que ha tingut darrere la infatigable Aliança per la presència digital del català per picar-los la cresta i contribuir a un cert redreçament de l’algorisme. Com passa amb tants col·lectius històricament discriminats, trobar la nostra veu entre el soroll dominant demana feina: les heroïnes de #onsónlesdones, per exemple, han arribat a posar llistes d’expertes a disposició dels mitjans que diuen que no en troben, donant-los a entendre que la solució és més cerca activa i menys mandra.

Per ser com devem ser el poble lingüísticament més arronsat de l’Hemisferi Occidental, tenim una presència a internet insòlitament expansiva, de primera divisió, sobreproporcional al nombre de parlants. Diuen que els cansats fan la feina, i el nostre àmbit lingüístic té un exèrcit de cansats que no ens els mereixem: des dels viquipedistes fins a l’estructura d’estat de Softcatalà, cap ciutadà que visqui i treballi als Països Catalans hauria de ser aliè als seus recursos. I perquè ja no puguem al·legar ni ignorància ni mandra, el nou portal Galàxia aplega totes les aplicacions tecnològiques, incloses les IA, que ens tracten com a ciutadans normals: tant si sou professionals de la comunicació com si no, si us cal un xut d’amor propi i d’orgull de catalans que fan coses, remeneu-lo i ploreu si cal.

En la mesura que la llengua és la pàtria dels sense-estat, per a nacions tan inquietes digitalment com la nostra internet és una pàtria com una casa. Si demà s’acabés el món, a partir dels recursos en català podríem reconstruir-lo sencer des de la primera pedra. Per això fa mossegar els punys de veure com tenim tantes eines a favor i encara anem fent el paperina d’aquesta manera, entrant-hi empetitits com als bars, als jutjats, a les classes dirigides del gimnàs, presentant-nos amb aquesta indefensió apresa davant de màquines que no ens vindran amb la cançó del DNI i que ens assisteixen com a ciutadans de primera. Siguem dignes de les eines que ens donen poder i aprofitem-les.