Un dels millors consells que m’han donat mai em va venir d’una mestra i referent que ara tinc la sort de comptar com a amiga i que em va dir, pel que fa a l’escriure, que no posés tots els ous al mateix cistell. Sostenia, amb encert, que si et tancaves només a escriure i no tenies cap altre ofici, d’una banda podies córrer el perill de “vendre’t”, i de l’altra, de quedar-te estancada, sense connexió amb el món real. Viure només d’escriure és una quimera per a la immensa majoria dels autors a casa nostra, i el més habitual és que ho combinem amb feines col·laterals com ara el periodisme, l’ensenyament i ocupacions per l’estil. Però temps enrere entre els dos cistells dels ous la distància era més gran…, i em pregunto si això afavoria o no els resultats literaris.

Faulkner va treballar de carter i de fet va ser, diuen, un molt mal carter, perquè perdia cartes o les lliurava tard, obria els sobres de les revistes i se les llegia abans de donar-les als seus destinataris, no obria mai l’oficina puntualment…, un desastre. Txèkhov ja se sap que era metge i que a més estava malalt. He llegit que Raymond Chandler va treballar un temps encordant raquetes de tennis. Jack London se sap que va treballar en una patrulla pesquera. Dashiell Hammet va fer d’investigador privat, això costa ben poc imaginar-ho, com també costa poc visualitzar Borges o Carroll o Proust fent de bibliotecaris.

Sorprèn saber que Orwell va ser policia durant cinc anys –servint a la Policia Imperial de l’Índia. Bukowski també va fer de carter. Saramago havia venut assegurances, com Kafka i Hrabal. Céline i Bulgàkov també van ser metges. Roth, Bellow i Eco van ser professors universitaris. Stoker, Gógol i Mahfuz, funcionaris. I llavors vénen els escriptors banquers. El poeta T. S. Eliot es veu que va poder escriure La terra eixorca després de treballar al banc de dia i escriure de nit durant vuit anys. Jean Giono va ser subdirector d’una oficina bancària onze anys. Gombrowicz i Malraux també van treballar en el sector bancari.

I podria seguir, però si us interessa el tema podeu llegir Trabajos forzados. Los otros oficios de los escritores de Daria Galateria (traducció de Félix Romeo, Impedimenta, 2011), que “és una apassionant i amena guia de supervivència que recorre les maneres en què els astres més brillants de l’univers literari han anat matant la gana per sobreviure”. Al llibre hi trobareu vint-i-quatre autors, entre els quals només hi ha una dona, Colette, que si es va dedicar en un altre ofici no va ser precisament perquè passava gana com a escriptora, sinó més aviat al contrari, va crear tota una col·lecció de perfums aprofitant la seva fama d’autora.

Per què no hi ha més dones, al llibre de Galateria? M’agradaria preguntar-l’hi, però revisant les vides d’autores contemporànies dels autors que he esmentat abans, no costa gaire deduir que la majoria no devien tenir ofici ni benefici perquè les dones tenien ben poques opcions al món laboral, un segle enrere, i les poques que van poder arribar a escriure i publicar venien de famílies amb possibles, és evident. Són els silencis de què parlava Tillie Olsen al seu assaig (Silencis, traducció d’Anna Llisterri, Eumo, 2024), totes les obres que ens hem perdut perquè no han sortit del cap de les seves autores ja que les circumstàncies per escriure els eren del tot adverses.

Fa ben poc Daria Galateria ha publicat un altre llibre del mateix estil: Condenados a escribir. Escritores entre rejas, i en aquest, d’entre els quaranta-tres autors, només hi ha una dona, Goliarda Sapienza, que hagi passat per la presó.

En tots dos títols Galateria tria noms molt cèlebres de la literatura universal, però m’ha grinyolat tant l’absència de dones que he volgut fer una recerca ràpida. Guanyen les mestres i professores: les sueques Selma Lagerlöf i Maria Gripe es van dedicar a l’ensenyament, l’anglesa Enid Blyton va ser institutriu i Pearl S. Buck va ser missionera a la Xina. Louisa May Alcott també va ser institutriu i mestra, alhora que cosidora, i va fer d’infermera a la guerra de Secessió. Una altra infermera de guerra va ser Judith Kerr, que treballà a la Creu Roja durant la Segona Guerra Mundial; i també durant la Segona Guerra Mundial la celebrada autora d’Els incursors, Mary Norton, va treballar a l’Oficina de Guerra, i la poeta Wislawa Szymborska va fer de mecànica a la Companyia de Ferrocarrils. Doris Lessing va ser auxiliar de clínica, Olga Tokarczuk treballà de terapeuta, Alice Munro es va haver d’ocupar de la casa i la família quan a sa mare li van diagnosticar Parkinson i ho va haver de combinar amb els estudis universitaris. Anaïs Nin va fer de maniquí, o sigui, de model per a pintors, Dorothy Parker tocava el piano en una acadèmia de ball i Patricia Highsmith era guionista de còmic. Astrid Lindgren va ser correctora i redactora d’un diari, Annette Tison (creadora dels Barbapapàs) era arquitecta i Christine Nöstlinger, artista gràfica. I m’aturo aquí, conscient del meló que obro.

Després de llegir per sobre una bona colla de biografies sintetitzades d’escriptores d’arreu, em torna a ressonar ben fort el que va escriure Tillie Olsen i el que li he llegit aquests dies a Noelia Ramírez: “Qui posa la seva carrera creativa per damunt de les cures i les responsabilitats amb els seus éssers estimats? Quantes històries es quedaran sense explicar, que no arribarem a llegir perquè qui les hauria d’escriure no s’ho ha pogut permetre?” A Nadie me esperaba aquí. Apuntes sobre desclasamiento (Anagrama, 2025), Ramírez escriu sobre l’accés a la cultura des de la perifèria, sobre “la injustícia d’haver d’esborrar la pròpia identitat per guanyar capital social”, sobre “la vergonya per desclassament que serveix per construir l’orgull, per reivindicar la dignitat nascuda de la humiliació”, i tot i que ho fa des d’una òptica de classe, és inevitable aplicar-hi també l’òptica del gènere, perquè la divisa de Marçal, per molt trillada que estigui, sovint maltractada com un eslògan publicitari, continua vigent, i la història de la literatura escrita per dones és una història on el gènere i la classe social han omplert el camp de silencis i terres eixorques que qui sap com haurien pogut brotar, qui ho sap i qui ho sabrà.