31.01.2026 - 21:40
La nit del 20 de novembre de 1980, Juana Caso, de vint-i-cinc anys, i José Muñoz, de setze, van morir cosits a trets en una cruïlla de camins enmig del bosc a Cabrera de Mar, al Maresme. Una tercera víctima, Antonio Camacho, de quinze anys, havia rebut ferides de bala però va aconseguir de fugir i sobreviure, i va assenyalar els autors de la matança: Salvador Durán, de vint-i-cinc anys, que és qui va prémer el gallet, i Cristóbal García, menor d’edat, que el va ajudar en el pla macabre. Tots dos van ser condemnats a presó per aquest crim, que va acabar tapat per la pols i el silenci del pas dels anys. Les víctimes foren oblidades i la naturalesa política del doble assassinat, tapada. Ara el llibre Dos morts i mig. Un crim ultra al Maresme (Pòrtic), escrit per l’advocat, politòleg i ex-batlle de Vilassar de Mar, Damià del Clot, i pel periodista Albert Calls, en recupera la memòria: reconstrueix els fets, superant tota mena d’obstacles, i apunta, d’una manera prou sòlida, la tesi que l’estat profund va voler amagar: que fou un crim polític comès per l’extrema dreta, i que hi havia un rerefons inquietant que destapa tota una trama ultra que arribava fins ben amunt.
—Com us acosteu a aquest cas?
—Abert Calls [A.C.]: Jo tenia catorze anys quan van passar aquests fets, al meu poble, Cabrera de Mar. I era una història que sempre havia quedat en els marges, que s’explicava i que senties, però no acabaves d’aprofundir-hi. Amb els anys vaig anar recollint dades, fins que un dia en vaig parlar amb el secretari de l’ajuntament, que em va donar una mica més d’explicació d’aquests fets. Tenia al cap d’intentar de reconstruir-ho, i un dia en vam parlar amb en Damià, ara fa cinc anys, li va agradar la història i vam anar investigant.
—Per on vau començar?
—A.C.: El punt d’arrencada, que és molt important, és un historiador que es diu David Ballester, autor del llibre Vides truncades, que també és un documentari, i una de les històries que hi apareixen és aquesta. Ell ens permet de començar a investigar.
—Damià del Clot [D.C.]: Jo no n’havia sentit a parlar gens. Quan ell em va enviar un correu amb tota la informació que tenia va ser quan em vaig dir que havíem d’aconseguir el sumari judicial, per veure què hi havia realment. Ens van posar en contacte amb l’Audiència Provincial i hi vam comparèixer. No ens van permetre l’accés al sumari, però vam aconseguir la sentència. I vam començar a estirar fils, a connectar coses, a parlar amb gent, per reconstruir la història.
—No va tenir ressò aleshores?
—D.C.: No se’n va parlar gaire. L’únic diari que ho va tractar fou El País, i el setmanari el Maresme, que era d’àmbit més aviat local. I n’informava el mateix periodista, Josep Maria Fàbregas.
—A.C.: Hi havia molts ingredients dispersos, i nosaltres ens hem dedicat a anar-los cercant.
—I ja es parlava d’un crim polític?
—A.C.: En algunes webs polítiques apareixen com a referents de víctimes d’extrema dreta, però amb molt poques dades.
—D.C.: Com si formessin part d’una llista de víctimes de la transició, però ningú no les tractava com a tals. I la sentència ho descartava, això. La sentència deia que els dos morts havien estat assassinats en un context polític i per persones que formaven part de Fuerza Nueva, però no hi donava importància. En canvi, vèiem que hi havia moltes dades perifèriques que permetien d’acreditar-ho.
—Una dificultat amb què us heu trobat és, precisament, que aquests assassins no s’haguessin tractat com a crim polític.
—D.C.: La sentència, quan explica els fets, els situa la nit del 19 de novembre, tot i que realment es van esdevenir el 20 de novembre. La nit del 20 de novembre té una significació important. Els fets tenen lloc en l’aniversari de la mort del dictador, comesos per unes persones que pertanyien a un partit polític que utilitzava la violència per mostrar la seva disconformitat en la manera com anava la transició, com s’anaven aconseguint els drets. A més, venien d’una geografia, per dir-ho així, que era on s’exaltava la figura del dictador al Maresme, és a dir, la capella de Cristo Rey de Parpers… I totes aquestes coses, les vam anar connectant.
—No us van deixar accedir al sumari?
—A.C.: Per la llei de secrets oficials franquista. Han de passar cinquanta anys dels fets, i n’han passat ara quaranta-sis. Nosaltres ho hem reconstruït amb la sentència i amb el que ens ha dit la gent que hem trobat.
—D.C.: És una barrera amb què vam topar. I amb l’Albert ens vam demanar quines persones eren clau en aquests fets. Doncs, el jutge instructor, Gimeno Bayón, que era molt important, perquè havia instruït la causa d’una manera valenta, i fins i tot expansiva; i Josep Maria Fàbregas, el periodista que cobria els fets. Vam començar a parlar amb gent rellevant de l’entorn polític, d’esquerres, i periodístic de Mataró. Vam reconstruir els fets a partir de testimonis, llibres, fotografies… I vam trobar això, aquest món ultra, al voltant de la marginalitat, i també al voltant de la política a Mataró.
—L’autor material del crim fou Salvador Durán. Qui era?
—D.C.: Era un militant de les joventuts de Fuerza Nueva, Fuerza Joven, estretament vinculat amb la Guàrdia Civil de la zona, a la caserna de Mataró, a la caserna d’Argentona, que probablement tenia entrada directa amb els dirigents de Fuerza Nueva al Maresme, i que tenia relació també amb els entorns marginals de la comarca. Era jove, aleshores tenia vint-i-cinc anys, els mateixos que tenia Juana Caso, una de les víctimes.
—Els vincles amb la Guàrdia Civil són molt importants en aquest cas.
—A.C.: Tant, que motiven que el jutge ordeni un escolta a la caserna de la Guàrdia Civil d’Argentona. Per part del jutge era una cosa molt delicada. Una cosa inèdita, i més encara aquells anys.
—D.C.: Es va obrir una peça separada, perquè se sabia que l’arma del crim havia sortit de l’entorn de la Guàrdia Civil. Hi ha una intervenció del fiscal en el judici que diu que és estrany que no s’hagués investigat més a fons el paper de la Guàrdia Civil, perquè l’endemà de l’assassinat aquest senyor [Salvador Durán] va passar tot el dia a la caserna de la Guàrdia Civil. Com diu l’Albert, la intervenció telefònica de la Guàrdia Civil, que en aquell context de violència era un actor importantíssim per a fer trontollar la transició, i quan s’ensumaven els aires colpistes, no era pas una cosa menor.
—És important l’any en què va passar, el 1980, per a entendre la naturalesa del crim.
—D.C.: En els mesos que van del novembre del 1980 fins el 23 de febrer de 1981, que és quan hi va haver el cop d’estat, hi havia un context pre-bèl·lic a les casernes, s’escrivien articles en diaris com El Alcázar… I nosaltres ho vam descobrir quan vam parlar amb un veí que ens va dir que els coneixien, que “aquests eren els que feien por, els que anaven allà, que tenien vincles amb la Guàrdia Civil, i sempre els trobàvem llegint El Alcázar”. I a partir d’aquí vam estirar un fil: era gent de Fuerza Nueva, ultres de Mataró, i sabien que la seva contribució a generar aquest clima de violència, guerracivilista, que acabés desembocant en el cop era fent un atemptat. I ells van fer un atemptat. Aquella nit van beure i es van dirigir cap a Mataró perquè buscaven víctimes per a fer un atemptat.
—A.C.: Cercaven víctimes de l’ateneu anarquista. I, no se sap per què, es van trobar aquestes tres persones marginals, els van dir que anirien a robar el poble del costat, que és Cabrera de Mar, a robar en unes cases. I un cop allà, hi va haver el crim. Aquí és on hi ha molta foscor, i hem mirat de cercar-ne les motivacions.
—Hi podia haver una motivació personal, també.
—A.C.: Sí, pot ser. No ho descartem. Ara, l’estructura política hi és.
—Acabeu reconstruint la trama ultra del Maresme. Fins on arribava?
—A.C.: Fins i tot, hi apareix un nazi de les Joventuts Hitlerianes.
—D.C.: Quan hi va haver l’assassinat, la Guàrdia Civil i els entorns ultres del Maresme participaven d’una unitat d’acció que era fer trontollar l’estat i posar fi a la democràcia. I aquesta gent volia fer punts. Abans que hi hagués aquests assassinats, hi va haver una manifestació ultra a Arenys de Munt, que és la primera expressió de la força ultra del Maresme, perquè l’ajuntament havia enderrocat una creu dels caiguts. Hi va anar una multitud de forces ultra i van començar a aparèixer-hi camises blaves… I a partir d’aquí, ens comencen a aparèixer personatges que acaben connectant amb l’únic civil que va ser condemnat pel 23-F, que havia viscut a Mataró: Juan García Carrés.
—La trama ultra arriba fins als cervells del 23-F.
—Sí, i ens situen García Carrés en els llocs on feien conxorxes al Maresme. A pocs quilòmetres de Mataró hi ha Sant Vicenç de Montalt i el castell de l’Oliver, que era propietat de la família Milans del Bosch. Fins a quin punt això és important? Nosaltres creiem que està connectat, i no ho podem descartar.
—Van apareixent personatges sinistres. Un altre és Francisco Tarradas Cot. Per què és important?
—D.C.: Pertanyia a la guàrdia de Franco. Ens el fa veure un periodista que es diu Pere Artigas, i Manuel Cuyàs també en parlava al llibre El nét del pirata. Artigas ens diu que era la peça que connectava els de dalt amb els de baix. Tenia una botiga d’on treien les armes, i anaven a un lloc a disparar. Aquest lloc era una finca, Can Vinyamata, que pertanyia a un nazi.
—Quan parleu de les víctimes d’aquest doble crim, dieu que d’alguna manera són doblement morts. Per què?
—A.C.: Un dels motors d’aquest llibre és que aquesta gent va quedar absolutament en l’anonimat; era gent molt humil, o d’un extracte molt marginal, i també són fets que passen fora de la gran ciutat. Volem que se’ls restitueixi, perquè en els llibres d’història aquestes persones sempre queden en el tinter. Hi va haver un assassinat salvatge, cruel i sense sentit, i amb aquest rerefons polític.
—Heu trobat familiars dels morts?
—A.C.: Volem trobar-los. Ho hem intentat, no els hem trobat, però hi som a prop.
—És un llibre viu, encara.
—A.C.: Tot i que nosaltres hem aturat el llibre, continuem treballant, perquè això és una cosa viva, sí. I si en trobem els familiars, els posarem en contacte amb Robert Manrique, que segueix aquesta història de reivindicació, que és una mica el motor emocional d’aquest treball. La setmana passada ja va aparèixer una persona que em va dir que no volia sortir-hi, però que era un testimoni directe del moment de l’aixecament dels cadàvers. La història és viva.
—L’origen social dels morts també explica per què van ser triats com a víctimes?
—D.C.: Sí, el perfil marginal també és un dels objectius de l’extrema dreta. Creiem que cercaven anarquistes, aquell dia, gent vinculada amb l’ateneu llibertari del carrer 10 de Gener de Mataró. Però van triar aquests, i el dubte és com es coneixien, per què es coneixien. Però entraven dins el perfil de víctima, això és evident.
—Tot fa pensar en la capacitat que tenia l’estat de crear aquesta impunitat sobre l’extrema dreta.
—D.C.: Sí, hi havia uns esquadrons al carrer que volien fer la seva aportació al caos, que en aquest context guerracivilista era deixar víctimes i intentar de sortir tan ben parat com fos possible. I sabent que hi havia la Guàrdia Civil que els donava certa empara. Però aquest cas se’ls va escapar de les mans quan un va quedar viu.
—A.C.: Tant amb el jutge com amb els advocats amb qui hem parlat, coincidim que va ser un crim polític. Hi ha prou elements per a defensar-ho. Són víctimes del terrorisme d’extrema dreta.
—Aquesta trama ultra del Maresme va tenir continuïtat? Hi té res a veure la violència de l’extrema dreta d’aquests darrers anys?
—A.C.: Potser discrepem amb en Damià, però jo penso que no. Això surt d’una generació, d’una època, que s’ha anat diluint, ara hi ha uns altres ultres, com sabem. Crec que és una altra línia que ja no beu del franquisme. En canvi, això de què parlem nosaltres és el franquisme més dur, que es va fent residual.
—D.C.: Jo crec que sí. L’extrema dreta al Maresme i a Mataró sempre ha tingut força, i ha emergit i s’ha expressat de diverses maneres. No és casual que hi hagués aquella manifestació ultra a Arenys de Munt el setembre del 2009 quan van començar les consultes. No és casual que, quan l’extrema dreta puja electoralment, l’Ajuntament de Mataró sempre tingui grups municipals amb força regidors d’extrema dreta: en va tenir de Plataforma per Catalunya i en té de Vox. Crec que hi ha un pòsit d’extrema dreta al Maresme, potser amb diferents cares. Però sempre hi és.
—En el vostre cas, Damià, els heu patit com a batlle de Vilassar de Mar.
—D.C.: Sí, recordo aquest grup d’ultres que anaven amb un camió traient els llaços grocs. A mi em van posar un vàter amb una estelada davant de casa i van començar a fer-ne fotos, i m’arribaven amenaces a l’ajuntament i a casa. Quan escrivíem el llibre i parlàvem dels esquadrons d’extrema dreta sí que ho recordava, i pensava que hi havia uns hereus.
