Quan es van despertar, el monstre encara hi era

Aviat farà deu anys que Josep Nualart Casulleras, cap de redacció de VilaWeb, es va especialitzar en crònica judicial. Tant, s’hi ha especialitzat, que més d’un es pensa que el periodista Nualart Casulleras té la carrera de dret. I no la té, però ho sembla. Són molts anys, i intensos, d’explicar, en ple procés, interlocutòries, o entrevistar advocats i juristes. Ara Nualart Casulleras ha editat El monstre judicial, publicat per VilaWeb, en què, a partir d’una vintena d’entrevistes, la majoria fetes per ell mateix, “retrata una cúpula judicial embogida que ha fet miques l’estat de dret” en la lluita contra l’independentisme, en paraules de Clara Ardèvol. El volum, amb pròleg de Gonzalo Boye, es va presentar ahir a les Cotxeres de Sants, davant 350 subscriptors del diari, amb Casulleras assegut al costat del prologuista, i de l’editora del diari, Txell Partal. L’acte es va fer amb la col·laboració de l’associació Més Junts Sempre Anem Més Lluny i de Sants3Ràdio.

Benet Salellas, Aamer Anwar, Joaquim Bosch, José Antonio Martín Pallín, Wolfgang Schomburg, Olga Tubau, Josep Casadevall i Neus Torbisco són alguns dels juristes entrevistats durant anys, i ara recordats en una obra que serveix, en paraules de Casulleras, “per a saber com es comporta un estat aparentment democràtic contra allò que considera un enemic. Tots els llops anaven alhora, que diu Vilajoana al llibre. És important que quedi dit i explicat”, deia Casulleras ahir. “Lluitar contra el monstre té l’avantatge de conèixer-lo millor”, explicava en aquesta entrevista recent. El monstre entès com l’aparell judicial espanyol, les entranyes de l’estat. 

Al pròleg del llibre, Boye demostra que se l’ha llegit de dalt a baix, i elogia així a Casulleras: “Qui entrevista parteix d’un coneixement jurídic no gens comú, tal com s’ha manifestat no tan sols en aquestes entrevistes, sinó en una bona colla d’articles tant d’opinió com d’informació. Això canvia radicalment el caràcter de la conversa.”

Boye, ahir al vespre, va resumir a la perfecció la ingenuïtat catalana de l’any 2017, quan la classe dirigent no s’esperava la reacció de l’estat, tan agressiva en l’ús de la justícia. “Es pensaven que el monstre s’havia mort el 1975. I només s’havia mort el tirà [Franco], el monstre encara era viu.” Els catalans, doncs, recordaven el famós microrelat de Monteroso: “Quan es va despertar, el dinosaure encara hi era.”

I encara hi és.

Ahir a la sala hi havia gent, com Jordi Matas, ex-síndic electoral el Primer d’Octubre, pendents de l’amnistia. I ahir es va saber que el TEDH havia refusat de revisar el cas de la presó preventiva de Junqueras, Turull i Sánchez. “Vam posar expectatives excessives en Europa, i m’hi incloc”, afegia Nualart. “I les coses no són tant així. Però s’ha pogut posar un mirall a Europa. I en el llibre s’entrevista, per exemple, Boriss Cilevičs, polític letó, relator de l’informe del Consell d’Europa, que deia: ‘Ja n’hi ha prou de presos polítics’, i que és una mirada molt interessant, que deixa entendre les pressions que va rebre de col·legues espanyols.”

La pregunta que Boye no va voler respondre

Al llibre s’hi poden veure totes les eines que els tribunals, sobretot els europeus, han donat als catalans per a continuar la seva lluita. “Als tribunals, els demanen coses que no són la seva feina. Si algú pensa que els tribunals resoldran el conflicte… No. Els tribunals donen eines. Eines com el GOI [el Grup Objectivament Identificable, que ve a dir que es persegueix els catalans per la seva ideologia]. Eines com quan el TDH qüestiona la competència del Tribunal Suprem. O l’eina que ens van donar els tribunals alemanys dient que tot plegat no arribava ni a aldarulls d’ordre públic. Però no sé si els polítics estan a l’altura d’usar aquestes eines per engegar el cotxe” deia Boye.

De fet, Txell Partal li va dir que Valtònyc havia decidit de tornar de l’exili i pactar el seu retorn quan es va adonar que no tenia sentit lluitar jurídicament perquè no veia que hi hagués resposta política. I què n’opinava ell, d’aquesta visió. I aleshores Boye va dir això: “Em poses en un compromís. Passo de la resposta. Si no la responc, ja te la responc. S’ha de ser educat.” Es va veure clar que la visió de Boye, com la de Valtònyc, és que no s’han fet servir aquestes eines que el llibre de Nualart ajuda a entendre. La pilota que alguns tribunals han passat als polítics no s’ha fet servir. I la frase de l’himne “Per quan vingui un altre juny, esmolem ben bé les eines” no definiria pas el moment actual.

De fet, el moment, actual el va retratar un altre dels titulars del vespre, quan Boye va dir que l’estament judicial espanyol, durant anys obsessionat amb l’independentisme, ara “odia més qui hi ha a la Moncloa que qui hi ha a Waterloo”; i que ell, que durant anys ha estat víctima d’una enorme pressió a Madrid perquè defensava independentistes, “ara camina més tranquil pels carrers de Madrid que els ministres de Pedro Sánchez”.  Vivim, com deia Casulleras, el moment en què el monstre s’ha regirat contra un Pedro Sánchez que veien com un aliat i que d’ençà de l’amnistia veuen com un enemic a batre. “Però no ens enganyem –reblava Boye–: el 155 el va posar Rajoy i el va gestionar Sánchez i les seves clavegueres”, frase que va aixecar els aplaudiments d’un públic que va acabar fent cua per aconseguir exemplars signats d’El monstre judicial.