Quan ERC va votar contra la llei de política lingüística per poc ambiciosa

Carod-Rovira va argumentar que no modificava la situació d’inferioritat legal i la precarietat en l’ús social del català

VilaWeb
Odei A.-Etxearte
26.04.2022 - 20:50
Actualització: 26.04.2022 - 23:57

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

“Hi ha d’haver algú capaç de dir en veu alta que hi ha un altre futur per al català, al costat de tantes llengües com calgui. Hi ha d’haver algú que defensi la possibilitat de viure plenament, naturalment, serenament en català i de poder-ho fer aquí, davant l’ordinador, al cinema, al bar, a la universitat o al mercat”, va dir Josep-Lluís Carod-Rovira. Era el 30 de desembre de 1997 i el Parlament de Catalunya feia el debat final d’allò que popularment s’havia anomenat “llei del català” i que finalment dugué el nom de “llei de política lingüística”. La mateixa llei que el PSC, ERC, Junts i els comuns s’han proposat de reformar ara per a reconèixer el castellà com a llengua d’aprenentatge, reforma que de moment ha estat ajornada pel debat intern que hi ha a Junts. Ha estat una constant: es parla del consens polític que necessiten els acords sobre la llengua. Però el cas és que, amb l’aprovació de la llei de política lingüística del 1998, no es va repetir la unanimitat de la llei de normalització del 1983. ERC i el PP hi van votar contra per raons oposades, i el diputat del Partit dels Comunistes de Catalunya es va abstenir. Malgrat això, no es va considerar trencat cap consens. Més aviat al revés: es va destacar el suport de la gran majoria dels diputats de la cambra, malgrat el vot contrari d’ERC. El partit que aleshores encapçalava Carod havia obtingut tretze diputats a les eleccions del 1995 i Àngel Colom se n’havia escindit per dirigir el Partit per la Independència, també al parlament. El PI hi va votar a favor.

Si Esquerra considerava que era una norma insuficient, per al PP no era necessària. L’aprovació de la llei anava precedida de l’entrada en política de les tesis contràries a la política lingüística del catalanisme, amb el naixement del Foro Babel, després d’alguns precedents en la mateixa línia. Unes tesis que, més tard, van nodrir Ciutadans. Aquells dies el diputat del PP Aleix Vidal-Quadras, als passadissos del parlament, va fer una crida a la ciutadania perquè actués com si la llei no s’hagués aprovat. Amb això es desmarcava del seu partit, que entenia que s’havia d’acatar, malgrat el desacord. S’estenia la idea del dret individual de la tria lingüística i d’un suposat bilingüisme que condemnava el català a la minorització. De manera que l’elaboració de la llei, en una ponència conjunta, es va fer amb un debat públic i mediàtic allunyat de la realitat d’allò que realment es regulava. Ho van denunciar uns quants diputats que formaven part dels partits del “consens” en les seves intervencions. I alguns altres que no ho eren, com Carod mateix: “De ser una llei que havia de millorar la situació del català a la vida pública ha passat a ser una llei i un debat sobre les preteses dificultats del castellà a Catalunya i la necessitat que s’articulessin mesures per al seu ús.”

La llei del 1998 feia explícita la voluntat de la Generalitat de continuar impulsant el procés de recuperació del català en tots els àmbits de la vida social, com ara l’administració local, les universitats, els col·legis professionals, les cambres de comerç i les federacions esportives. Volia assegurar, entre més mesures, l’ús del català a les notaries i els registres i establia quotes per a les emissions de televisions privades d’àmbit autonòmic o de radiodifusió concedides per la Generalitat. Arribava quinze anys després del gran avenç que va significar la llei del 1983, que va situar el català com a llengua de l’ensenyament, amb la garantia del coneixement de les dues llengües oficials una vegada acabada l’educació obligatòria, i va impedir la segregació dels alumnes per raó de llengua. Consolidava l’ús del català com a llengua vehicular a l’ensenyament. Però per a ERC no significava l’avenç que hauria pogut ser: “No modifica la situació d’inferioritat legal i la precarietat en l’ús social de la nostra llengua nacional”, va dir Carod. Avalar-la, a criteri seu, “seria allargar la vida i donar continuïtat a una etapa que Catalunya necessita deixar enrere”. I ho reblava així: “No podem legitimar-la amb el nostre vot perquè resumeix la cultura política dels partits de la transició, defensors ara, en bloc, d’una llei que no canvia les bases reals de la injusta situació actual.”

ERC reconeixia que la llei de normalització lingüística havia tingut efectes positius sobre el català en àmbits vinculats a la Generalitat, com ara l’ensenyament obligatori, l’administració i les emissores de ràdio i televisió públiques de la Corporació. En canvi, la resta de mitjans de comunicació, les indústries culturals i tot el món socioeconòmic es trobaven sense cobertura legal o amb una cobertura insuficient que, segons ERC, amb aquella llei persistiria. Perquè el problema fonamental era d’arrel: l’article 3 de la constitució espanyola, “que consagra els privilegis del castellà, al costat de desenes i desenes de lleis, reials decrets i normes diverses, avalats tots ells per la Constitució, que imposen l’ús obligatori del castellà, així com de quotes i sancions”.

Colom va entendre que la posició d’ERC es devia al partidisme i a la voluntat de situar-se en els extrems: “És trist –això no vull deixar de dir-ho, perquè seria una espina que no em trauria avui del cor– de veure com avui, a l’entrada del parlament, coincideixen suposats independentistes –de fet pocs, molt pocs, gràcies a Déu–,  amb els espanyolistes més esverats –també pocs…” El PI al·legava que la llei obria la porta a la presència normal del català a l’administració de l’estat, a les actuacions judicials, als documents públics, mercantils i civils, als registres públics, als convenis col·lectius de treball, i precisava les obligacions amb la llengua de les empreses concessionàries de serveis públics. Per a CiU, ERC es podia permetre el luxe de votar-hi en contra perquè uns altres en garantirien l’aprovació: “Avui vostès poden plantejar votar que no, perquè nosaltres votarem que sí, i assegurarem l’avenç que aquesta llei representa per al català”, els va dir Ramon Camp, convençut que la norma s’aprovava sense conflictes socials, “afavorint la cohesió i la convivència”.

Per al socialista Joaquim Nadal, els vots contraris d’ERC i el PP es neutralitzaven. El PSC es vantava, a més, que l’articulat final s’assemblava més a la llei que ells volien que a la que pretenia fer inicialment el govern de Jordi Pujol. “Un marc flexible i obert, basat en l’estímul, l’impuls i el foment, i gens partidari de les rigideses i de les imposicions; un marc que propicia la integració i rebutja la discriminació, un marc fet de pluralitat i respecte”, va dir. La llei va anar acompanyada d’una proposició no de llei perquè es modifiquessin normes estatals que obstaculitzaven la presència del català amb l’objectiu últim d’aconseguir que el català no estigués en inferioritat jurídica davant el castellà. “Volem aconseguir una veritable pluralitat lingüística de l’estat”, va proclamar Camp. Un objectiu que mai no es va assolir i que la sentència del Tribunal Constitucional espanyol contra l’estatut va complicar encara més.

En una cosa va coincidir ERC amb un dels dirigents més defensors de la llei: Rafael Ribó. El dirigent d’Iniciativa per Catalunya va defensar que alguns sectors socials dirigents del país eren responsables de la inferioritat del català. Va preguntar en quina llengua editaven i feien negoci els inversors de les classes altes suposadament catalanistes: “És que ens hem oblidat avui que no fa pas tant grups propers fins i tot al govern de Catalunya varen llançar una proposta periodística amb gran afany de disputar l’espai a una altra i que no la van pas llançar amb afany de normalització lingüística, i em refereixo a El Observador?” “És una enorme hipocresia omplir-se la boca de determinat nacionalisme i no tenir la valentia de reconèixer que, dins les contradiccions d’aquest país, n’hi ha una de molt elemental, que és aquesta defecció de grups de les seves classes dirigents”, va concloure Ribó.

Carod va voler subratllar que no era l’únic diputat, però sí l’únic ponent de la llei, fill de la immigració castellanoparlant de la postguerra que, quan tornés a casa, sentiria el castellà amb tota naturalitat, parlat pel pare. “Em permetran que els digui fins a quin punt m’ha sorprès sempre la poca valoració per la llengua catalana que, a l’hora de la veritat, han demostrat tenir tants i tants catalans d’origen, amb llinatges nostradíssims, nissagues de mecenes, socis d’entitats pairals i, per arrodonir el panorama, votants d’alguna opció formalment nacionalista i tot.” Carod obria un debat paral·lel que, anys després, quan l’independentisme intentava fer-se hegemònic en àrees del país que abans li havien estat hostils, es decantaria més aviat cap al reconeixement del castellà. El del paternalisme sobre la immigració, de la qual uns vivien econòmicament i, uns altres, electoralment: “Negar la catalanitat dels descendents de la immigració d’origen és marginar-los; és condemnar-los a ser sempre forasters en aquesta terra; és tancar-los en un gueto monolingüe castellà, impermeable al català; és negar-los el dret a ser tan catalans com els altres i, ben sovint, més i tot que certs altres.”

La llei va ser aprovada per 102 vots a favor, 25 en contra i l’abstenció esmentada.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies