Aquest matí, a les 6.45 hora de la costa del Pacífic, el canal CTV de la TV canadenca m’ha trucat per cancel·lar l’entrevista en directe programada per a mitja hora més tard. Ja s’havia fet pública la resposta de Puigdemont a Rajoy i el tema queia de l’agenda. Catalunya ja no és notícia. O sols residual. A falta de confirmar la declaració d’independència, Puigdemont guanya temps, però Madrid també, i l’1 d’octubre va restant enrere, les càrregues policíaques sepultades per uns altres fets tant o més dramàtics que es van produint mentre el parlament esfulla la margarida.

Al seu article de divendres passat, el corresponsal del New York Times, Raphael Minder, es burlava del president anomenant-lo ‘Fudgemont’. ‘Fudge’ vol dir ‘embolicar la troca’ i, en un context polític, desdir-se de les promeses electorals. Minder, autor d’un llibre sobre el conflicte catalano-espanyol que ha merescut aplaudiments de lectors tan objectius com Josep Piqué i José Álvarez Junco, en una entrevista a VilaWeb confessava tranquil·lament que, del que passa a Catalunya, se n’informa sobretot per la premsa de Madrid, però també per La Vanguardia, i que dels diaris en català en mira ‘de tant en tant’ la portada. La imparcialitat de Minder és tal que fins i tot lectors no familiaritzats amb el conflicte no triguen a adonar-se del joc brut. En té prou amb el to i la tria dels mots per a escorar l’empatia i l’antipatia en un joc de construcció del relat. El New York Times ja fa temps que en aquesta qüestió sols guarda amb la premsa de Madrid la distància obligada amb la barroeria de l’expressió. Si algun dia el diari capgirés la línia editorial, de sobte llegiríem un Raphael Minder molt diferent. El periodisme és, per desgràcia i amb excepcions tan admirables com heroiques, una professió venal.

En honor a la veritat, però, s’ha de dir que el sarcasme amb què Minder rematava el seu reportatge té una base psicològica real. Com altres periodistes estrangers, Minder esperava sang i fetge i va quedar decebut. Puigdemont va esquivar el probable assalt al parlament per part de les unitats especials de la policia espanyola que corrien pels carrers fent sonar les sirenes i que haurien pogut donar unes magnífiques portades als diaris. Quan diu que els ‘separatistes’ (terme afectuós que dóna als qui s’havien congregat per defensar el parlament) que ja havien destapat llaunes de cervesa per celebrar la independència marxaven clavant irritades puntades de peu a les llaunes, sembla que és més aviat ell qui, irritat per la frustració d’un article dramàtic, dels que donen menjar, es refeia amb una puntada de peu impresa a tot el món independentista.

No n’hi ha cap dubte. Dimarts passat es va perdre un oportunitat de mantenir Catalunya en portada. S’ha adduït la via eslovena per justificar la frenada, però la comparació no s’aguanta. La Generalitat no controla el territori. I el patriotisme dels principals agents econòmics ha quedat demostrat en cosa d’hores. En aquest context, debatre si hi va haver declaració o no és com discutir sobre el sexe dels àngels, una manera com qualsevol altra d’expressar el desig de cadascú. Serveix, però, perquè fins i tot dins l’independentisme vagin caient un grapat de caretes. Aquell dia Europa va respirar alleugerida: l’independentisme cedia, la coalició estava tocada, aflorava la flaquesa per la qual Madrid ha apostat en tot moment. Els mateixos que la vetlla exigien diàleg l’endemà feien pinya amb Madrid i, a tot estirar, demanaven una reforma constitucional sense data ni garanties.

S’ha dit i repetit, però cal insistir-hi davant les veus que aquests dies proposen l’estratègia de la derrota, la dels que demanen eleccions, posar el rellotge a zero, tornar a la cleda autonòmica, com si l’estat estigués disposat a premiar la submissió amb una descentralització prístina i refer el pactisme que no ha exhibit mai excepte en la desesperació i amb l’íntima reserva de recuperar més endavant el terreny perdut. No es pot negociar sense guardar-se l’atot. L’estat té el seu atot en la força i en la immobilitat aparent del món. Catalunya el té en la legitimitat d’un referèndum legitimat per la resistència democràtica davant l’agressió i la conculcació de drets. I aquesta legitimitat cal imposar-la a Europa, que no és res més que una convergència d’interessos conjurats en la realpolitik.

Catalunya sols té dues cartes bones: la declaració d’independència a tots els efectes i el trastorn econòmic que atemoreix Europa pels efectes sobre la prima espanyola, l’estabilitat de l’euro i la generalització de la crisi a l’eurozona. Això implica augmentar el dolor propi per amplificar-lo a l’estat i al continent. Però cal tenir clar que cada cop que algú rebi per haver-se manifestat pacíficament és un cop moral per a qui l’administra i una passa més en la descomposició de l’autoritat de l’estat. I que cal aguantar fins que el faraó cedeixi.

Tots els parts són dolorosos, i cap revolució no ha triomfat sense sacrificis. Un cop s’esgoti el termini de dijous, sabrem si Puigdemont passa la prova de foc i esdevé un líder com King, com Ghandi, com Mandela, o bé s’estima més rebaixar la tensió per reconduir l’error de dos milions i escaig de votants, com li demanen veus ponderades, animant-lo a llençar l’1 d’octubre a la paperera de la història. De moment, l’estat va estenent el terror. Sánchez i Cuixart han estat empresonats en un judici polític. El major Trapero, exemple de professionalitat i de fidelitat a la institució a la qual es deu, és en llibertat amb càrrecs i sotmès a control judicial, com també la intendenta Teresa Laplana. Ja no hi ha marge raonable per a terceres vies i qui avui les proclama a Catalunya és un insensat o un malfactor.

La independència s’haurà declarat el dia que els requeriments dels jutjats espanyols ja no trobin cap resposta a Catalunya. Mentre els encausats pel procés continuïn acceptant-ne els criteris de justícia, continuarem embolicant la troca, però ningú no s’ho creurà, fora de nosaltres mateixos. Ara, però, l’estat ha parlat a través d’una jutgessa i la resposta ja és al carrer. Puigdemont o Fudgedemont? Heus aquí la qüestió.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]