Com el PSOE i el TC fan anar el bastó i la pastanaga amb Boye i Puigdemont?

Ja és ben clar que el vaticini que el president Carles Puigdemont tindria via lliure per a poder tornar ben aviat de l’exili era agosarat, si més no. Perquè aquesta possibilitat es fonamentava en un factor enormement volàtil: la voluntat política del Tribunal Constitucional, que vol dir la voluntat política del president, Cándido Conde-Pumpido, és a dir, de Pedro Sánchez. La remor mediàtica que el president podria tornar de l’exili a començament del 2026 per la suposada concessió d’unes mesures cautelars pel TC va començar a circular fa unes quantes setmanes, tot coincidint amb l’estrena del curs polític. Aleshores el PSOE va engegar a la desesperada una ofensiva de cants de sirena tant a Junts com a ERC per mirar de tenir lligat el pressupost espanyol i la legislatura. Però ara, just quan la relació Junts i els socialistes penja d’un fil, amb la caiguda d’una de les carpetes més importants de la negociació, la de la llei d’immigració, el TC allunya de cop aquell retorn imminent.

El ple del Tribunal Constitucional ha coincidit amb el ple del congrés espanyol, i l’una cosa i l’altra poden anar més lligades que no sembla. Al TC els dotze magistrats han rebutjat per unanimitat les recusacions que havien presentat contra alguns diverses parts personades en el procediment. No solament les que van presentar Puigdemont i Toni Comín i els condemnats per malversació per l’1-O (Oriol Junqueras, Raül Romeva, Dolors Bassa i Jordi Turull) contra magistrats obertament i declaradament hostils a l’independentisme i a la llei d’amnistia; també la presentada per Vox contra magistrats del sector anomenat “progressista” i la que va presentar el mes de maig l’advocacia de l’estat contra José María Macías. Macías era el cas més escandalós, perquè no únicament era afí al PP i molt bel·ligerant contra els dirigents independentistes, especialment Puigdemont, sinó que va arribar a elaborar informes contra la llei d’amnistia quan era vocal del Consell General del Poder Judicial.

Aquest punt és important: l’advocacia de l’estat, que actua en representació del govern espanyol, va presentar un escrit de recusació contra Macías el mes de maig perquè no participés en les deliberacions sobre els recursos d’empara que ja havien presentat aleshores els ex-presos polítics i que era evident que presentarien de manera imminent els exiliats. El mes de maig, la va presentar. El TC no va assenyalar el plenari per a decidir sobre l’admissió a tràmit dels recursos d’empara que els exiliats van presentar el mes de juliol fins la segona setmana de setembre. I fou aleshores, el dia abans del ple, que Gonzalo Boye va presentar la recusació contra Macías, contra Concepción Espejel i contra Enrique Arnaldo.

I això va fer que la gran majoria de mitjans espanyols atribuïssin el retard en la possible aplicació de l’amnistia a Puigdemont a la maniobra del seu advocat. Si el TC havia de resoldre les recusacions, l’admissió a tràmit dels recursos d’empara i tot el procediment en general s’endarrerien; és a dir, el retorn de Puigdemont, la tornada a la normalitat que havia volgut escenificar Salvador Illa en la visita que li va fer a Brussel·les, s’endarrerien. Per culpa d’aquella recusació d’última hora.

Però el cas és que ja hi havia recusacions presentades anteriorment, i el TC les havia amagades de l’agenda pública. Havia arribat a convocar el ple sobre l’admissió a tràmit dels recursos d’empara i ja tenia pendents de resoldre les recusacions de l’advocacia de l’estat contra Macías i de Vox contra Conde-Pumpido. Se li afegien les darreres presentades per Boye, a qui carregaven la responsabilitat d’haver ajornat un procediment que –tal com havien fet córrer alguns periodistes i mitjans– hauria permès d’obrir la porta del retorn a Puigdemont en pocs mesos.

Passat aquell incident, la relació entre Junts i PSOE s’ha anat esquerdant tant que és al caire del trencament, i en aquest context el TC s’ha reunit novament (ara amb el miratge mediàtic del retorn imminent de Puigdemont ben lluny) per a decidir què en feia, de totes aquestes recusacions. I la decisió ha estat contundent i ràpida: no n’admet cap ni una, i el plenari sencer, amb tots dotze magistrats, decidirà sobre els recursos d’ex-presos i exiliats per la negativa del Suprem d’amnistiar-los.

És una decisió que sobta: els arguments amb què la majoria afí al PSOE va decidir a començament d’any que calia apartar el magistrat José María Macías de la deliberació sobre els recursos contra el conjunt de la llei d’amnistia ara no són vàlids per a apartar-lo de la deliberació sobre l’aplicació concreta de l’amnistia a Puigdemont, Comín, Puig i els ex-presos polítics. Si aleshores era vàlid l’argument que Macías estava “contaminat” perquè havia participat en l’elaboració d’informes del CGPJ contra la llei d’amnistia quan n’era vocal, per què no és vàlid ara? Els magistrats diuen que això no té cap implicació a l’hora de decidir sobre l’aplicació pràctica de l’amnistia a una persona a qui ha estat denegada.

I encara més: les “fonts del TC” també han fet córrer que el TC no concedirà pas cap mesura cautelar, ni a ex-presos ni a exiliats. El fiscal del TC ja va dir que no trobava justificat d’aixecar les inhabilitacions cautelarment a Junqueras, Romeva, Bassa i Turull perquè no hi veia cap risc de vulneració irreparable de drets. Però això voldria dir que el TC tampoc no veuria cap urgència a permetre als exiliats que se’ls aixequés la restricció de la llibertat de moviments i de l’exercici ple de drets polítics.

En el fons, el TC envia el missatge que controla absolutament el temps d’un possible retorn de Puigdemont, i amb criteris de conveniència política. I que la correcció del Suprem, és a dir, la concessió dels recursos d’empara, no és pas res que s’hagi de donar per fet.