Laia Angrill: “No és correcte que la Generalitat s’espolsi tota la culpa. Hi ha de fer alguna cosa”

  • Pagesa de cal Rosill, a Peramola, Angrill exigeix a la Generalitat que no s’espolsi la responsabilitat i demana més suport al petit productor

VilaWeb
Ot Bou Costa
07.02.2024 - 21:40
Actualització: 08.02.2024 - 11:22

Laia Angrill, pagesa i llicenciada en Global Studies, es dedica a la seva granja familiar, cal Rosill, a Peramola (Alt Urgell). Aquests dies ha esdevingut una portaveu accidental de les protestes de la pagesia, que d’ençà de dimarts ocupen carreteres neuràlgiques del país. L’horitzó de la lluita encara és incert. “La gent té ganes de resistir”, diu. Angrill ens atén per telèfon damunt un tractor, a la C-33, que es fusiona amb l’avinguda Meridiana de Barcelona, mentre desenes de tractors més avancen davant i darrere seu com una columna. En aquesta entrevista, aprofundeix en les demandes principals –preus per damunt del cost de producció, menys burocràcia–, avisa que no es compleix la llei de la cadena alimentària espanyola, exigeix a la Generalitat que no s’espolsi la responsabilitat, i també demana un canvi de model. “En aquest país s’ha liberalitzat completament la producció”, lamenta.

Quin ambient hi ha entre els pagesos que protesten?
—Força germanor. No sempre hi ha consens, però hi ha molts objectius comuns i la gent és capaç de mirar allò que ens uneix. Hi ha tranquil·litat i molt bona organització. Tothom ve preparat per si hi ha avaries, hi ha menjar i aigua, i uns responsables de cada zona que estan en contacte entre ells. La gent té ganes de resistir.

I això que per als pagesos és complicat, fer vaga.
—Sobretot per als qui treballen en explotacions familiars. Un membre de la família s’ha hagut de quedar a casa i els altres s’han llevat ben d’hora i han anat a manifestar-se. També hi ha relleus.

Una de les principals reivindicacions és l’acumulació burocràtica. Ahir el govern va parlar d’una taula de treball per a simplificar la burocràcia.
—La taula ja existeix. En tot cas, potser hi donaran més importància. Però fa la sensació que, quan no volen que una cosa avanci, creen una taula.

Com valoreu les primeres reaccions dels governs?
—Malament. Sobretot, la Generalitat, que s’espolsa la culpa dient que tot això s’escapa de les seves competències. Hi ha coses que tècnicament sabem que són competència seva, que podria fer-hi alguna cosa. Hi ha coses en què la normativa europea o l’espanyola donen un cert marge per a la interpretació. Casualment, Catalunya sempre té la interpretació més estricta. No és correcte que s’espolsin tota la culpa. Hi han de fer alguna cosa. Han de cedir en alguna cosa. Ens han d’escoltar.

A banda de la burocràcia, hi ha també una disputa per la sostenibilitat ambiental de la vida al camp.
—Sí, i aquest és un dels punts en què costa més de trobar consens. Podrem negociar aspectes de les normatives que ens afecten, però ja sabem que no ens deixaran fer tot allò que volem. La tendència és avançar cap a una política més verda i més sostenible. A escala mediàtica, ha estat un error que la primera cosa en què hagi afluixat Europa siguin els pesticides. Hi havia més temes, sobretot burocràtics, en què haurien pogut afluixar, i hi hagués hagut més consens entre tota la pagesia: l’ecològica, la no ecològica, la industrial o el petit productor. I hauria donat la imatge d’unes protestes més homogènies. Jo puc arribar a estar en contra que es flexibilitzi l’ús dels pesticides, que és el titular que avui ocupa les portades dels diaris. Però no per això em quedaré a casa: hi ha demandes que són punts en comú i que hem de defensar.

Com es pot conjugar la necessitat de fer la transició ecològica amb la supervivència de la pagesia?
—En general, si hi ha algú disposat a fer aquesta mena de transició és el petit productor. Els grans no hi estan disposats. I la Generalitat i el govern espanyol ja fa molts anys que no han volgut aplicar quotes, que no han limitat el creixement de les grans explotacions, no han parat atenció al monopoli de les terres agrícoles. Ara és una mica tard, però si hi ha cap gir que podria portar a una millora de la sostenibilitat és donar més suport al petit productor.

Aquestes petites i mitjanes explotacions, a Catalunya, han estat absorbides per les grans empreses.
—Sí. Evidentment, sense sostenibilitat econòmica, no hi haurà mai sostenibilitat ambiental. En cap explotació. La subsistència del projecte és primordial per, després, poder decidir si fas servir pesticides o no. Per fer sostenible un model basat en petits productors, en primer lloc, caldria dotar de recursos els departaments que han de vigilar que es compleixi la llei de la cadena alimentària [espanyola]. Ja la tenim i podria ser útil, però com que no hi ha funcionaris públics revisant que els contractes entre la indústria i els petits productors es compleixin, ni revisant que els preus que es fixen siguin superiors al cost de producció dels petits productors, és una llei inútil. És com els semàfors en vermell. Si no hi ha multes o policies davant, tothom s’atura davant el semàfor? No. Si ningú no vigila que la llei es compleixi, la llei és inútil.

Què passaria si es complís?
—S’hauria d’establir un preu oficial mig dels costos de producció perquè cap indústria no pogués pagar al productor per sota d’aquest preu. Passa que el govern espanyol no vol posar ni els recursos ni la voluntat per definir aquest preu, perquè costaria molt de trobar el consens per a fer-ho. Però si això no es fa, tot plegat és inútil, hi insisteixo.

La majoria de pagesos estan indefensos davant les grans distribuïdores, que són les que acaben tenint el poder de fixar aquest preu.
—Si parlem del sector lleter, que és el que conec més, tens un producte i un temps limitat per a negociar-ne el preu abans no es faci malbé. O ho comercialitzes tu, o ho vens a algú altre. Com que, com a petit productor, produeixes un volum molt petit, tens molt poca força per a negociar. La distribuïdora et diu: “O m’ho vens a aquest preu o no t’ho compro”. Si hi ha pocs distribuïdors i, de vegades, s’han posat d’acord creant un càrtel, no tens més remei que vendre-ho a aquest preu. Això passa a la pagesia i passa amb tots els factors.

La política agrícola i industrial que ha seguit la Generalitat aquestes darreres dècades hi té a veure?
—En aquest país s’ha liberalitzat completament la producció. Tenim països veïns, dins la Unió Europea, on hi ha quotes, limitació de creixement de caps a les granges, hi ha rangs de terres que donen prioritat a l’agricultor professional… A França, hi ha imposts molt elevats per als qui tenen terreny agrícola en propietat i no són agricultors professionals. Aquí, no. Aquí hi ha hagut una especulació amb el terreny agrícola i un augment de caps a les granges molt desmesurats. Això, en una unió d’estats on hi ha lliure comerç, ha creat competència deslleial.

Amb països de dins la Unió i amb països de fora que passen menys controls.
—Dins la Unió Europea, hi ha diferències, com dic, per exemple, quant als costos de producció, segons la força que tenen les agrupacions de productors en cada país. Però és cert que encara hi ha més o menys les mateixes normatives. Quan surts fora de la Unió Europea, les normatives de tipus sanitari, d’antibiòtics o de biocides són molt diferents. I, desgraciadament, com més productes químics fas servir en una explotació, sovint més econòmica et surt. Una de les crítiques que fem és que, si no ens deixen fer servir aquests productes químics, volem alternatives. Volem més inversió en innovació.

Quines alternatives us podrien oferir Barcelona, Madrid o Brussel·les?
—D’aquestes subvencions que ja rebem per a tecnificar o modernitzar, a Catalunya, les hem de tributar. Allò que ingressem com a subvenció compta com a benefici. En molts altres estats de la Unió Europea no els compta com a benefici. Això els abarateix el cost de producció i poden multiplicar les inversions.

En uns altres estats de la Unió Europea, hi ha organitzacions d’extrema dreta que miren d’absorbir o canalitzar les protestes dels pagesos. Us preocupa?
—Em va preocupar molt al principi de les mobilitzacions. Ara no tant. He sortit al carrer i he vist que hi havia els meus veïns. Uns poden ser més a la dreta, i uns altres som bastant més a l’esquerra. Continuem tenint tants punts en comú pel que fa al nostre sector que això ja ha passat a segon pla. Ara, aquí, qui ho porta i ho domina són pagesos a peu de carrer.

La sensació que el món urbà no és prou conscient de la importància de la pagesia, i de com és la vida a pagès, com pot aprofundir aquesta fractura social?
—Aquesta fractura ja fa temps que hi és. En general, la gent de ciutat està molt desvinculada de la terra i de la vida al camp. Potser també falta una mica de pedagogia de part nostra per a explicar què fem, com ho fem, per què ho fem. Però aquestes mobilitzacions també poden servir per a això. Si gràcies a això la canalla d’aquí pot aprendre d’on ve el seu menjar, crec que paga la pena.

Segur que hi ha gent que no té tant de contacte amb la vida a pagès i que vol saber com pot respondre a les vostres reivindicacions. Què els demaneu?
—Menjar és fer política. De vegades, menjant tens més poder de decisió sobre com funcionarà el país que no pas amb el teu vot. Amb una cosa que fas cada dia del món pots prendre molta consciència. En funció del poder econòmic de cadascú, és evident. És cert que els costos de producció són tan elevats que, sovint, el nostre producte només està a l’abast de les capes més altes de la nostra societat. Però els pagesos hem d’animar que tothom, en la mesura que pugui, consumeixi productes de quilòmetre zero; si pot ser, comprats directament al petit productor, i així ens estalviem els costos de distribució, dels quals normalment se’n beneficia una gran distribuïdora. Que busquin per internet què tenen més a prop. A l’horta de Barcelona encara hi ha productors molt potents.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any