13.01.2026 - 21:40
The Washington Post · Ishaan Tharoor
En certa manera, l’Iran ja ha passat per tot això. Centenars de milers d’iranians ja van sortir als carrers de ciutats de tot el país per protestar contra un règim teocràtic molt impopular tant el 2009, durant l’anomenat Moviment Verd, com el 2022, durant l’aixecament popular per la mort de Jina Amini. En ambdós casos, l’abast de les protestes evidencià la decrepitud del projecte revolucionari iranià, a més de la frustració generalitzada d’un poble que anhela més llibertats. La repressió fou cruenta en ambdós casos: talls dels sistemes de telecomunicacions, detencions en massa i centenars de morts.
Hi ha el perill que la història es repeteixi els dies vinents, atès que les protestes populars continuen a tot arreu de les trenta-una províncies de l’Iran. Segons grups de drets humans, centenars de persones han estat assassinades, i centenars més han estat detingudes per les forces de seguretat. Dissabte proppassat, un destacat grup de drets humans advertí que s’estava “cometent una matança” al país. La violència estatal encara no ha aconseguit apagar els disturbis, que esclataren ara fa un parell de setmanes arran del descontentament popular amb la pèrdua de valor de la divisa iraniana, el rial. Les protestes, que començaren entre els botiguers de Teheran, no han trigat a estendre’s al gruix de la societat iraniana.
Aquestes darreres setmanes, el president Masoud Pezeshkian ha aprovat unes quantes mesures de suport econòmic per als iranians més pobres, però no han aconseguit pas d’apaivagar la ira dels manifestants. De fet, algunes informacions preliminars apunten que les manifestacions encara s’han intensificat més aquests darrers dies, esperonades per les generacions més joves.
Els problemes, per al règim, van més enllà de les protestes internes. Aquests darrers dos anys de conflictes regionals han deixat la República Islàmica a la mercè dels seus enemics. Els aliats del règim al Líban i Síria han estat liquidats o neutralitzats, i els atacs d’Israel en territori iranià –incloent-hi una onada d’assassinats selectius– han evidenciat la feblesa el règim. El cap suprem del país, Ali Khamenei, continua presentant l’estat iranià com l’avantguarda de la “resistència” contra l’hegemonia nord-americana i les conspiracions israelianes, però com més va més iranians a peu de carrer hi veuen un règim incompetent i hermètic, incapaç de vetllar per la seguretat del país.
“Allò que distingeix el moment actual és l’esfondrament de la legitimitat [del govern], i el fet que molts iranians clamen obertament per un canvi de règim”, assenyala Abbas Milani, historiador de la Universitat Stanford, que afegeix que tots els sistemes autoritaris es basen en la por i la coerció, però que com més va més iranians “han perdut la por”.
A tot això, s’hi ha d’afegir les insinuacions de Donald Trump sobre la possibilitat de prendre mesures directes contra el règim, i més encara després de la captura de Nicolás Maduro, president de Veneçuela. “La República Islàmica es troba en una cruïlla: d’una banda, hi ha l’amenaça externa dels Estats Units i Israel; d’una altra, l’amenaça interna d’un aixecament multitudinari”, escriu Vali Nasr, professor d’estudis del Llevant a la Universitat Johns Hopkins. “És un atzucac del qual no serà fàcil sortir. La caiguda de la República Islàmica no necessàriament és imminent, però sembla que la revolució iraniana ara s’acosta a la fi.”
En un article publicat a la revista The Atlantic, Karim Sadjadpour i Jack Goldstone defensen que la situació actual compleix moltes de les condicions que solen precedir una revolució, incloent-hi una crisi econòmica profunda, divisions creixents entre l’elit del règim i un descontentament popular generalitzat.
“Avui, la República Islàmica és un règim zombi”, escriuen. “La seva legitimitat, la seva ideologia, la seva economia i els seus màxims dirigents són morts o moribunds. L’única cosa que el manté amb vida és la força letal. L’element més important que encara falta per a propiciar un alçament revolucionari és que les forces de repressió decideixin que el règim tampoc no les beneficia. La brutalitat de l’estat pot retardar el funeral del règim, però sembla improbable que li faci tornar el pols.”
L’esdevenir del país a curt termini i mitjà es preveu complex, i altament delicat. L’espectre d’una acció militar nord-americana suscita dubtes de tota mena. Els atacs simbòlics contra determinats objectius del règim poden ser fàcils de suportar; l’eliminació dels principals dirigents del país, de fet, fins i tot podria facilitar l’ascens al poder de faccions encara més radicals.
Aquesta incertesa podria empènyer els governs occidentals a prioritzar la diplomàcia a una hipotètica intervenció. “La República Islàmica s’enfronta a una sèrie d’envits: l’espectre persistent d’una nova guerra amb Israel, l’especulació per l’eventual successió de l’aiatol·là Khamenei, el líder suprem, i el risc que les protestes continuïn”, escriu Holly Dagres, investigadora en cap del Washington Institute, un think tank centrat en el Llevant. “Molts responsables polítics i analistes nord-americans i occidentals es resisteixen considerar la possibilitat d’un canvi de règim a l’Iran per por d’allò que pugui venir a continuació.”
Algunes figures es mostren optimistes, incloent-hi Reza Pahlavi, fill del xa deposat l’any 1979, que fa pocs dies escrigué un article d’opinió a The Washington Post en què anunciava la seva disposició a col·laborar en una “transició responsable” cap a la democràcia a l’Iran. Escrivia: “La història rarament anuncia l’arribada d’un punt d’inflexió per avançat. Avui, però, els senyals són inequívocs.”
No tothom comparteix la confiança de Pahlavi. “Aquest règim continua essent capaç de contenir els manifestants a còpia de repressió, sobretot perquè no hi ha una oposició organitzada i decidida”, explica Abbas Amanat, professor emèrit d’Història de la Universitat Yale i expert en l’Iran. “Pahlavi, malgrat tota la publicitat que li han donat, és un miratge. No té ni prou carisma ni prou suport.”
En una entrevista publicada fa poc al portal Variety, el cèlebre director de cinema iranià Jafar Panahi, que viu a l’exili, advertia contra les promeses de Trump d’intervenir a l’Iran en un moment en què la República Islàmica es troba contra les cordes.
“El règim ja ha caigut […] El suport internacional pot marcar la diferència. Però, fins que els iranians mateixos no decideixin de fer alguna cosa, no passarà res”. I afegia: “Això ha de venir de dins, de la voluntat popular.”
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
