El projecte oblidat de Jocs Olímpics al Pirineu que Samaranch va desar en un calaix

El 1976, Joan Antoni Samaranch va encarregar un informe per a sondar la possibilitat de fer uns jocs a la Cerdanya · Parlem amb Carles Udina, autor d'aquell projecte, que finalment no es va materialitzar mai

VilaWeb
Josep Rexach Fumanya
15.05.2022 - 21:40
Actualització: 15.05.2022 - 21:53

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Molta gent es pensa que la idea de portar uns jocs olímpics d’hivern a les muntanyes del Pirineu català la va posar en circulació el batlle de Barcelona, Jordi Hereu, quan als volts del 2010 va anunciar que la ciutat optaria a acollir els del 2022. Però aquella iniciativa, que fou la llavor de l’actual candidatura del 2030, ja la va tenir algú la dècada dels setanta i fins i tot va arribar a la seu del COI. Un jove Joan Antoni Samaranch, aleshores vice-president de l’organisme olímpic, va encarregar un informe que recollís les possibilitats reals de fer uns jocs a la Cerdanya. El diagnòstic va ser favorable, però el document va acabar desat en un calaix.

Carles Udina en va ser l’autor. Personatge inclassificable, va destacar com a esquiador de fons, va ser un dels fundadors de l’Escola Catalana de l’Esport i després va fer carrera de consultor de planificació territorial i dissenyador d’estacions d’esquí. Ell va ser un dels precursors de la innivació artificial a Catalunya i que va donar peu a la introducció dels canons de neu que avui en dia tenen totes les estacions del Pirineu.

Samaranch el va anar a cercar a principi del 1976. Els Jocs Olímpics d’Hivern del 1980 s’havien de fer a Lake Placid (EUA), però el COI no les tenia totes després d’haver vist com Denver s’havia retirat a última hora com a organitzador dels del 1976. Els moviments opositors als jocs han existit sempre. Samaranch, polític hàbil i que veia oportunitats en tota mena de situacions, ja tenia al cap de convertir-se en el següent president del COI. I, per a obrir-s’hi camí, va voler presentar al comitè un pla B per si Lake Placid queia al darrer moment.

Andreu Mercè Varela, mà dreta de Samaranch i bon amic d’Udina, va fer de nexe entre tots dos. L’encàrrec consistia a elaborar un informe que concretés les possibilitats geogràfiques i metrològiques de la Cerdanya d’acollir uns hipotètics jocs. Samaranch ho acotava a la Cerdanya delimitada per les fronteres de l’estat espanyol, però Udina, de caràcter indomable, va anar més enllà: “A l’estudi vaig proposar d’esborrar el Tractat dels Pirineus i fer uns jocs que unifiquessin tota la Cerdanya. Era l’any 1975, i dir això era més que ser independentista… A Samaranch no li va agradar i no em va ni donar les gràcies. Des d’aleshores em va fer creu i ratlla.”

Com que els Jocs de Lake Placid es van acabar fent, Samaranch va poder desar el projecte en un calaix i Carles Udina va publicar l’informe al número 694 de la revista Muntanya, que edita el Centre Excursionista de Catalunya. “La idea d’uns jocs olímpics a la Cerdanya era, fa tan sols un any o dos, una altra utopia dels inevitables idealistes que, diuen, hi ha pertot arreu. Avui, tot i que de moment no existeixen possibilitats concretes per a realitzar-los, la situació sociopolítica del país dóna una altra perspectiva a aquesta idea que se’ns comença a presentar fins i tot com a necessària”, escrivia Udina en el capítol introductori.

El projecte implicava tota la Cerdanya i proposava de repartir les proves en sis estacions d’esquí: Puigmal –ara tancada–, Cambre d’Ase, la Molina, Porte-Puimorèn, Font Romeu i Les Angles. Com a pistes de reserva, exigides pel COI, proposava d’incloure Andorra com a país col·laborador. En la seva anàlisi, Udina ja posava de manifest un dels principals entrebancs del Pirineu per a acollir uns jocs: la latitud baixa és un inconvenient en termes de precipitació de neu. I ho acompanyava d’una taula de temperatures i precipitacions mitjanes recollides en les estacions principals. Així i tot, concloïa que de final de gener a principi de febrer les condicions de neu milloren: “Per tot això, uns jocs no haurien de fer-se fora del període comprès entre el 5 de febrer i l’11 de març; si hom vol tenir prou garanties d’existència de neu.”

A l’article no s’aprofundia gaire en el capítol de les infrastructures que caldrien per a acollir un esdeveniment d’aquesta magnitud, però Udina suggeria una candidatura inspirada en el model suís, que es basa a cobrir el territori amb una bona xarxa ferroviària i fer ús del telefèric per pujar els esquiadors a la muntanya, cosa que concentra l’oferta hotelera i turística en pobles i ciutats. Per això, en la ment d’Udina calia potenciar la via ferroviària entre Vic i Puigcerdà i recuperar el ferrocarril del Llobregat –avui dia abandonat– amb la finalitat de portar gent de Barcelona. També contemplava un telefèric de 2.000 metres de longitud i 900 metres de desnivell per a connectar Queralbs amb Font Alba i un altre de 3.200 metres més fins al Puigmal, d’on es podria baixar a Núria. I, en el que gairebé pot qualificar-se d’acte premonitori, Udina proposava de salvar el port d’Envalira d’Andorra amb un túnel que connectés Grau Roig i el Pas de la Casa. Aquesta obra es va acabar fent realitat quinze anys més tard.

El model Barcelona

Udina té dues coses al cap, l’esquí i el territori, per això sempre va veure l’organització d’uns jocs com un element inercial per a resoldre el dèficit infrastructural territorial que havia causat el franquisme. El projecte dels jocs s’havia desat en un calaix, però aviat es va tornar a obrir una finestra d’oportunitat. El 20 juliol del 1980, quatre dies després d’haver nomenat Samaranch president del COI, Udina va tornar a la càrrega.

Va contactar amb el batlle de Barcelona, Narcís Serra. Ho va fer per mitjà del socialista Lluís Armet –“dels pocs polítics als quals respecto, tot i que va acabar al Tribunal de Comptes”. Li va enviar una carta que data del 20 de juliol del 1980 on explicava a Serra que calia aprofitar la posició de Samaranch per a demanar uns jocs. “Vaig enviar-li un document explicant com s’havien de demanar per a Barcelona. I això va donar peus als del 92”, diu sense vacil·lar. S’inspirava en l’informe presentat a Samaranch anys enrere i trencava amb la tradició que els jocs solament havien de ser una celebració durant quinze dies i proposava que fossin el mitjà per a incentivar un canvi en les infrastructures.

Fins i tot va arribar a suggerir a Serra una cosa inèdita, que Barcelona demanés els jocs d’hivern i d’estiu conjuntament, però Narcís Serra no ho va veure clar. Sí que va entomar el repte d’uns jocs d’estiu que es repartissin per tot el territori. El maig de 1981 va presentar la proposta davant del rei espanyol en el qual es considera un dels moments fundacionals –a nivell públic– del que acabarien sent els Jocs de 1992. Posteriorment, i per primera vegada fins al moment, tots els polítics de l’Ajuntament de Barcelona van votar a favor del projecte. A partir d’ací van començar les lluites polítiques entre Serra, Samaranch i Pujol per convertir-se en el pare dels jocs. Udina va restar entre bambolines, mirant d’influir sempre que va poder: “El que m’ha sabut greu és que després cap d’ells no m’ha reconegut el mèrit; ningú no es creu que vaig muntar tot això.”

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies