El processisme d’Aliança Catalana

Els simpatitzants d’Aliança Catalana solen felicitar Sílvia Orriols perquè parla clar. N’admiren que trenqui tabús i que verbalitzi coses que ells no deien, fins ara, per vergonya, però dubto que si creix sigui pel valor que dóna a les paraules o perquè els votants confiïn que les traduirà en alguna mena de realitat tangible. De fet, em sembla que ho farà més aviat per la raó contrària: perquè Catalunya no té poder polític i, sense poder, encara és més fàcil l’enduriment progressiu del llenguatge que hi ha hagut a tot arreu. Si tot es torna un teatre en què tothom interpreta papers que no es creu, el preu d’alliberar els instints baixa en picat i s’enverina tot més de pressa. No és pas que el discurs de la resta sigui tan vacu que propulsi el d’Orriols, sinó que és tan vacu que tant se val que el d’ella també ho sigui.

Les intervencions d’Orriols al parlament dibuixen una Catalunya fora de control, apocalíptica. Encadena una frase terrible rere una altra; s’omple la boca d’homicidis i de segrests, declama la por de moltes dones de sortir al carrer, i fins i tot ironitza que la canalla no pot anar a jugar al parc perquè de seguida els ofereixen cocaïna. “La pèrdua del control policial sobre alguns barris i ciutats fa preveure disturbis a curt i mitjà termini”, diu. Quan m’entretinc a fer-ne lliscar els vídeos a Instagram, veig que hi han posat “m’agrada” persones que conec bé i que m’estimo i que jo sé que la seva vida no és així, que no té res a veure amb aquesta falsa distopia, i que el seu problema si de cas és que no poden pagar el lloguer o que els ofeguen les quotes d’autònoms –o que són, simplement, racistes, en uns quants casos.

Catalunya no és una bassa d’oli perquè el desenvolupisme econòmic i la urbanització salvatge –aplicats, per cert, pels partits que els orriolistes han votat tota la vida– han dut la segregació a límits alarmants. Som el segon país de tota l’OCDE que més immigració ha rebut aquestes darreres dècades, si hi comptem l’espanyola, que parla castellà –cosa que fins i tot el govern del president Salvador Illa reconeix al diagnòstic del Pacte Nacional per la Llengua–, però no tenim les eines d’un estat per a gestionar-la. Els furts i el salafisme no hi tenen res a veure, amb tot això. El problema de Catalunya no són les dones amb vel ni els multireincidents, sinó la manca de poder i de sobirania, però Orriols parla cada dia de l’islam perquè no vol resoldre cap conflicte: només vol imposar una agenda ideològica a còpia de xantatge emocional, per això se sent tan còmoda amb la musiqueta sensacionalista que insufla als vídeos. És l’altra cara de la moneda processista.

Aquests darrers anys, el llenguatge polític a Catalunya ha acabat de perdre del tot la proporció amb la realitat. En part, és fruit de la repressió i de la censura imposada després de l’article 155. La discussió política sobre la independència de Catalunya s’ha tancat per força. No per extenuació, com fan veure els socialistes: sota amenaça i per la força que ells mateixos han contribuït a aplicar. Així la conversa s’ha desproveït de lògica. En part, també és fruit dels incompliments de l’independentisme –tant de les promeses trencades pels polítics com dels compromisos individuals que els ciutadans han traït en privat. Tot s’ha fet vaporós perquè, quan encara ara li anuncien la sobirania fiscal o un compromís històric o el traspàs integral de Rodalia, el votant ja sap d’entrada que és tot mentida, i això va més enllà del tros d’engany que assumeix tothom en societat: és un nivell més de degradació, que silencia la política fins que l’única cosa que vibra són els recitals melodramàtics d’Orriols.

És veritat que el vent interanacional hi bufa a favor, però hi ha una diferència determinant: Orriols no és Vox, ni és Donald Trump ni Giorgia Meloni, perquè no té un estat per a governar. Aliança és un artefacte essencialment retòric, i, en tant que artefacte retòric, no és l’evolució política natural de l’independentisme, sinó una conseqüència de no poder parlar d’independència en llibertat. Per això, el PSC, que no hauria tornat mai al poder sense la repressió, l’ha alimentada i l’alimenta, desesperat, a veure si rasca res de confrontar-s’hi. Aliança és processista perquè no combat l’anestèsia de la Catalunya pacificada, sinó que se n’aprofita. Si de debò la volguessin combatre, els socialistes que fan tants escarafalls, serien tan demòcrates com la declaració fundacional del partit que tenen penjada a la seva pàgina web, que diu, és clar, que Catalunya té dret a l’autodeterminació.