Prioritza’t, però amb empatia

Hi ha un seguit de missatges i conceptes que em persegueixen, em tenen ben contrariada i m’enceten un debat intern. Me’ls trobo a cabassos a les xarxes socials (com més m’aturo a llegir-los, més me’n serveix la màquina, més me’n vol fer engolir) i també, és clar, els sento en converses entre amics i coneguts, perquè tot el que hi ha a la xarxa fa el salt al carrer, i viceversa. Són mantres, sentències, recomanacions, lemes suposadament benintencionats, carregats de pretesa saviesa, de coneixement; volen ser lluminosos i marcar-nos el camí. Se’ns presenten com a consells sans que lluiten contra les toxicitats relacionals, però –ai, las– si m’aturo a analitzar-los alguna cosa se m’inquieta ànima endins. Us parlo de conceptes com ara el “Prioritza’t”, “Posa límits”, “Sigues egoista”; o “Tu no ets responsable de com els altres et tracten”, “No és culpa teva”, “Queda’t només allà on et facin sentir bé”…, tota aquesta metralla de frases que sembla que marca els nous postulats de la psicologia, o, més ben dit, d’una mena de pseudo-psicologia sovint difosa per internet a càrrec d’orientadors o de psicòlegs, alguns sense gaires credencials ni titulacions, però que ha tenyit també el tarannà d’algunes consultes de psicòlegs. Són missatges que ja corrien fa anys pels powerpoints motivacionals, que fan tuf de positivisme perillós i de Mr. Wondeful.

Reconec que tinc sentiments ambivalents quant a aquests conceptes, perquè ja hi veig el bon fons, la bona intenció, la utilitat per a procurar que l’individu cregui en ell mateix, que es tingui en compte, que es motivi, que s’estimi, que refaci la seva autoestima esmicolada… Però no puc evitar de sentir que n’abusem i que, massa vegades, els acabem malinterpretant d’una manera que trobo perillosa i que al capdavall ens dibuixa un nou perfil de persones amb tendències a l’individualisme malgirbat i a una individualitat punxeguda i que no admet fissures. Segurament, el neguit que em causa aquesta mena de conceptes s’agreuja pel fet de constatar que vivim en una societat gregària, però cada vegada més girada cap endins, com un mitjó, quant al sentit de comunitat, de convivència, de tolerància a la diversitat. El capitalisme ha alimentat aquesta exaltació de l’ego, del “jo passo davant de tot”, de l’individu com a cosa primera i darrera. D’alguna manera, tinc la sensació que en poques dècades hem empitjorat en aquest àmbit. La generació dels meus pares va crear o va habitar una societat en què la disciplina i els valors eren pilars educacionals, massa estrictes i inqüestionables i amb poc espai per a la llibertat personal, lamentablement. Però, en tot cas, es vivia un fer social en què la cura de l’altre, la mirada aliena tenia un gran pes: “Tingues en compte el proïsme.” “No facis enfadar tal persona.” “No siguis egoista.” Valors que també tenien perills, com ara el fet d’acabar esclafant la pròpia essència, l’exploració d’un mateix, del desig propi, de la voluntat pròpia, i que ens van abocar a esdevenir éssers servils, desconnectats d’ells mateixos per una mancança absoluta d’educació emocional. La meva generació va créixer amb aquells valors, però va acabar veient que la societat s’adheria a la productivitat, l’utilitarisme i el consumisme extrem i ampliat. Vam posar fi a les prohibicions, als dogmes i la rectitud, però a cop de meritocràcia i de “jo puc”, “jo mereixo” i com més faci i més consumeixi més lliure creuré ser. I els nostres fills, o bé els adolescents actuals, fills de les crisis, de la precarietat i d’un nihilisme asfixiant, trenquen amb els preceptes passats pel cansament i la desesperança. I a cada bugada, a cada generació, trobo que hem perdut un llençol d’empatia i de sentit de comunitat. Si bé és cert que cada vegada més gent va a cal psicòleg i que fa teràpia –superant l’estigma de les darreres dècades, en què visitar el psicòleg era cosa de bojos–, n’hem fet un gra massa per l’altre costat: abans la pròpia consciència, l’autocura era, tal vegada, inexistent; ara patim d’hipoegos encoratjats per preceptes d’autoajuda i autoreivindicació que, trobo, obliden que continuem convivint amb uns altres éssers. Sí, hem millorat acollint les emocions, ens escoltem, ens pensem, però no ens hem tornat massa individualistes i massa immadurs? Veig un gruix important de gent poc soferta, que pretén que res no faci mal, que tot es guareixi de pressa i que, potser sense adonar-se’n per culpa de tanta inflamació de l’ego, acaba oblidant que tan important sóc jo com són els altres, i que és impossible ser un ésser millor si s’oblida que estem entrellaçats els uns amb els altres i que, per força, col·lidirem, estarem en desacord i ens discutirem.

Aquesta mena de frases positivistes com ara el “Prioritza’t” volen fugir d’allò que avui considerem relacions tòxiques. Però, portades a l’extrem, engendren éssers infantilitzats que eviten el conflicte i que poden acabar convertint els individus en persones que només parlen dels seus drets, però que no reconeixen els seus deures en l’àmbit relacional. Si el “Prioritza’t” no s’aplica amb empatia, paciència, frustració i una mirada àmplia i incòmoda a voltes com a base, correm el risc de basar les nostres relacions socials, personals, en utilitàries: no ets com jo vull, no em serveixes, no “m’aportes”. Per tant, fora de la meva vida.

És evident que si un no s’estima a si mateix, si no es cuida, no pot cuidar els altres. És evident que no hem de ser qui els altres volen que siguem, però, ai, quina por construir-nos, refer-nos, repensar-nos a partir d’una comoditat perniciosa en què la responsabilitat sempre ve de fora, en què la diversitat complexa, en què la discrepància acaben portant-nos a “posar límits” oblidant que a l’altra banda hi ha algú tan sol, tan trist, tan traumatitzat, tan cardat com nosaltres.

Amb tanta reivindicació del jo, servidora pensa: fins que no em faci ermitana i no em retiri completament de la vida social, no serà mai bo de viure considerant que la meva sanació, el meu ego és millor que el dels altres. No serà mai bo de viure en una comoditat extrema. No serà mai bo d’inflamar les meves raons, els meus motius si no atorgo prou valor als motius i a les raons dels altres.