Des de bon començament, preguntes. Arran de ser designat Nobel de literatura les veiem mimetitzades sense contemplacions pels mitjans, en un procés anacrònic ben interessant: allò que un dia el bard arravatat i furient va qüestionar continua tenint respostes que floten en la sostinguda ‘hora dels monstres’, per dir-ho a la manera clàssica, aquella hora que no se sap si és de nit o el nou dia. Una cançó de la matinada que no arriba, també se’n podria dir..

‘Blowin’ in the Wind’ (1963) seria l’himne existencial d’unes quantes generacions i ara, dècades després, el jurat suec en reconeix la petja. Una cançó que Dylan ha cantat de moltes maneres, sempre provocador, considerat per això un heretge no pas pels seus detractors, que sempre n’ha tingut, sinó pels seus mateixos. L’ha cantada –recitada, dita, viscuda, estrafeta, parodiada: com en vulguem dir– de moltíssimes maneres: dolça, contemplativa, ferotge, dubitativa, precisa, negligent. Ho ha dit un dels seus cronistes, i hi afegeixo la que un dia li vaig sentir: calamitosa com un gargot de Miró, d’una rara energia.

I més preguntes, moltes més. Més prosaiques, igualment inquietants. Vaig saber la notícia del Nobel, que aquest diari acabava de piular, a la llibreria Laie. El desconcert dels llibrers era gran, difícil d’explicar, a la primera no ho vaig acabar de copsar. A mi em va sorprendre, sí, però no pas disgustar: és un gran poeta, Dylan. Respecte de la música popular contemporània, només tinc una pena, que no he sabut mai prou anglès per a seguir-la a fons de jove i, ara que de gran en sé una mica, no hi ha retorn possible. En aquestes divagacions estava a la llibreria quan el llibrer em va comentar que no hi ha pràcticament cap llibre de Dylan disponible. En català, cap ni un. En espanyol, caldrà anar a les llibreries de vell i al mercat de Sant Antoni, que la casa que el va publicar a primers d’aquest segle, Global Rthym Press, ja no existeix.

No és pas que Dylan hagi publicat gaire: la prosa poètica de Tarantula, novel·la experimental si voleu, és del 1966 i des de fa un temps s’acompanya d’altres escrits i dibuixos. És un llibre en el deixant dels beat Kerouac i Ginsberg, més el portentosament inclassificable Burroughs. Les Chronicles, primer volum d’una autobiografia que n’hauria de tenir tres i que no té de moment continuïtat,  es del 2004. També reculls i compilacions de lletres.

I ara què, es pregunten les llibreries? És un Nobel als llibres, o als discos? És clar que dir discos és dir massa. La indústria discogràfica ha estat anorreada pels canvis en el consum de música, un dels daltabaixos potser més significatius del món cultural redefinit arreu per internet. Més preguntes Dylan.

De la mateixa manera que no em consta, mentre escric aquestes ratlles, que n’hagi dit ni piu, del Nobel, no cal comptar gaire que vagi al lliurament del premi suec. Tampoc no hi va anar quan li van concedir el 2008 el Pulitzer per les mateixes raons que ara, ni per l’Oscar a una de les seves cançons, ‘Things Have Changed’ (alerta al títol, si fem anacronismes), de la pel·li Wonders Boys (2000). Només he trobat constància que va assistir i recollir el premi que l’any passat li va concedir l’associació MusiCares, que s’ocupa de l’atenció als músics vells i desatesos per la història, la cultura, els parents, etc. etc.

Dylan ha compost i cantat un mig miler de cançons oficialment censades fins el 2009. L’han fet seu Marlene Dietrich, Nina Simone, Patti Smith, Elvis Presley, Bob Marley, els Rolling Stones, Stevie Wonder, els Guns N’ Roses i Norah Jones, entre més. I el Grup de Folk, Jordi Batiste, Gerard Quintana, més un llarguíssim etcètera arreu. Hi ha una constant en gairebé totes quan les canta Dylan: la recerca d’una veu nord-americana capaç de fer vibrar en la gent l’esperit democràtic. Gens simplista ni menys encara fàcil. Amb contradiccions, foscors, canvis de rumb, altivesa i aspror, girant-se cap a la fe religiosa i predicant a voltes desaforadament, no adornant en canvi cap sentiment individual (l’amorós ben en particular), insubornablement caòtic, secret i, si convé, cínicament honest. A la seva.

‘Get born’, diu un dels seus versos en la cançó ‘Subterranean Homesick Blues‘, del 1965, que podem traduir per ‘Blues de la nostàlgia subterrània’. El documentalista D. A. Pennebaker  la va incloure en el seu meravellós i simptomàtic film Don’t Look Back al cap de dos anys, i en féu un dels primers clips musicals.

Justament enrere de Dylan hi ha el poeta Allen Ginsberg, donant suport. No miris, no mireu, no mirem enrere, i no pateixis, no patiu, que el suport de la poesia no faltarà. ‘Get born’: Naix, naixeu; naix per tu mateix, naixeu per vosaltres mateixos. Una tradició que no fa nosa, que empeny a ser tu mateix.

Missatge de Vicent Partal

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb