Pregar és l’únic recurs que resta als unionistes del Nord d’Irlanda

El resultat de les eleccions d'avui serà el fruit dels seus enormes errors històrics i de les oportunitats que han desaprofitat

Máirtín Ó Muilleoir
04.05.2022 - 21:40
Actualització: 04.05.2022 - 23:15
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Expliquen la història d’un home a qui la casa se li enfonsava en una inundació i per això va haver-se de refugiar a les habitacions de dalt. Quan va arribar un vaixell i es va oferir a portar-lo a un lloc segur, l’home s’hi va negar i va dir que havia pregat per la salvació i que confiava que el Senyor l’ajudaria. Quan les aigües van pujar, va haver d’anar a la teulada, on un helicòpter el va veure i va baixar-li una escala de corda. Una vegada més, va acomiadar els possibles salvadors amb la seguretat que el Senyor el rescataria. Poc després, es va ofegar i va aparèixer davant Sant Pere, a les portes del cel. “Com t’has mort?”, li va demanar el guardià. “Em vaig ofegar en una inundació”, va respondre el mort. “Malgrat totes les meves oracions, Déu no em va venir a rescatar.” Enfadat, Sant Pere va respondre: “Venir a rescatar-te? Nostre Senyor va enviar una llanxa i un helicòpter per salvar-te i els vas rebutjar tots dos.”

Avui passa igual amb els unionistes del Nord d’Irlanda. Tot i les proves com més va més grans que la seva estimada província fa aigües, insisteixen a dir que tot està bé i que la marea d’una Irlanda unida es pot contenir. Però mentre els unionistes es neguen a canviar, al seu voltant la societat avança i deixa els incondicionals sense res a aferrar-se, excepte les banderes vermelles, blanques i blaves i les desfilades Orange.

Dubto que hi hagi hagut mai cap agrupació política que adoptés uns colors tan vibrants i, tanmateix, en fes un paisatge polític monocromàtic i ombrívol. Però aquest és l’èxit de l’unionisme 100 anys després de la creació del Nord d’Irlanda. El partit DUP, el vaixell insígnia de l’unionisme, s’enfonsa sota la línia de flotació. El 1997, els unionistes van perdre el control de l’Ajuntament de Belfast, l’òrgan electe més poderós de la capital del Nord d’Irlanda, quan el primer representant de la comunitat catòlica es va convertir en batlle, després d’una espera de 384 anys! Després, l’unionisme ha continuat retrocedint a la ciutat, on tan sols 1 diputat dels 4 que van a Westminster és unionista. El 2017, els unionistes van perdre la majoria a l’Assemblea del Nord d’Irlanda i ara solament tenen 40 escons dels 90. El 2019, per primera vegada d’ençà que el Regne Unit va entrar a la Unió Europea, els unionistes van veure reduït el nombre d’escons al Parlament Europeu, passant de tenir-ne 2 de 3 a tan sols un. De la mateixa manera, a les eleccions de Westminster del 2019, els unionistes només van guanyar una minoria dels 18 escons en joc.

L’unionisme pot esperar un ressorgiment a les eleccions a l’Assemblea d’avui, 5 de maig, bo i coincidint amb l’aniversari de la mort del vaguista de fam Bobby Sands el 1981? És difícil de veure cap prova que hagin pres mesures per invertir el curs dels esdeveniments, tret que preguin per la salvació. I no és que l’unionisme no hagi tingut oportunitats de salvar-se. Un compromís durant els anys amargs de domini exclusiu dels unionistes, del 1972 al 2022, potser hauria fet callar les demandes d’unitat irlandesa. I un enfocament més acollidor de la naturalesa canviant de la societat també en podria haver estat la gràcia salvadora.

Però no ha estat així. De tots els partits del Nord, el DUP és el que s’oposa més als nous immigrants. De fet, el seu suport autodestructiu al Brexit ha convertit tots els europeus de l’est que es van instal·lar al Nord d’Irlanda en els seus adversaris. La denigració de la comunitat LGBT+ l’ha deixat fora de joc amb la joventut progressista: Belfast és la tercera ciutat més jove d’Europa, després de Dublín i Lió, i el Pride Parade és una desfilada més gran cada estiu. I l’avortament continua essent efectivament prohibit al Nord, a causa, una vegada més, de la incapacitat de l’unionisme d’adaptar-se als temps. Per si tot això no fos prou per enviar l’unionisme a un atzucac, el seu suport a un Brexit dur li ha fet perdre la classe empresarial i ha enfurismat els nacionalistes acomodats que ara accepten que una Irlanda unida és l’única solució que pot oferir pau i prosperitat en un futur compartit.

Mentre escric, no tinc cap dubte que els unionistes resen per una victòria de la política del passat. Però quan els resultats arribin, divendres, és molt probable que Michelle O’Neill, del Sinn Féin, obtingui el nombre més gran d’escons i reclami el lloc de primera ministra: una fita important, sens dubte, en el camí cap a una Irlanda unida. Quan s’acabi el recompte, l’unionisme maleirà, per descomptat, els déus de dalt, però hom es demana si no els hauria anat millor, durant aquests darrers cent un anys, si haguessin aprofitat qualsevol de les moltes oportunitats que se’ls han anat presentant per estimar els seus veïns.

 

Máirtín Ó Muilleoir és l’editor d’Andersonstown News a Belfast i  Irish Echo a Nova York. Ha estat Lord Mayor (batlle) de Belfast i diputat del Sinn Féin al parlament del Nord d’Irlanda.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes