La posidònia, un aliat insospitat contra el canvi climàtic

  • La Mediterrània compta amb un actiu estratègic en la lluita contra el canvi climàtic: la posidònia

VilaWeb
Plantes de posidònia al litoral cors. Fotografia: Gérard Pergent.
Gérard Pergent Christine Pergent-Martini Briac Monnier
13.10.2022 - 21:40
Actualització: 13.10.2022 - 21:45

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Els prats marins són ecosistemes formats per plantes que creixen a mar oberta, com també en estuaris i llacunes. Aquests prats marins colonitzen les costes de tots els continents tret de l’Antàrtida, i es troben tant a la superfície marina com en profunditats de més de seixanta metres.

Aquests prats proporcionen nombrosos serveis als ecosistemes marins, sigui en termes de proveïment (aliments), de regulació (prevenció de l’erosió costanera, moderació dels fenòmens extrems o bé millora de la qualitat de l’aigua) i suport biològic (manteniment de la biodiversitat) o fins i tot en termes culturals (valor estètic, turisme i oportunitats d’oci).

Com en el cas dels manglars i els prats salins, els prats marins també destaquen pel seu paper en la mitigació del canvi climàtic. Durant la fotosíntesi, aquests ecosistemes participen en la captura i retenció de diòxid de carboni (CO₂). A diferència de la majoria dels ecosistemes terrestres, en què la biomassa viva és la responsable de capturar el CO₂, els prats marins acumulen carboni en el sòl, en forma de sediments, durant segles o fins i tot mil·lennis. Això els converteix en embornals de carboni de gran importància ecològica.

Banc de castanyoles (Chromis chromis) entre la posidònia. Fotografia: Gérard Pergent.

En el context del canvi climàtic, el potencial excepcional dels prats marins a l’hora de capturar carboni és particularment important. És per això que els esforços científics dels darrers anys per a entendre el funcionament dels embornals de carboni ha revitalitzat els esforços de conservació d’aquests hàbitats vulnerables.

Els prats de posidònia: un embornal de carboni clau

La Mediterrània compta amb un actiu estratègic en la lluita contra el canvi climàtic: la posidònia (Posidonia oceanica). Aquesta espècie endèmica, en profunditats entre zero i quaranta metres, forma grans prats que han estat identificats com un dels embornals de carboni naturals més importants. Aquesta excepcionalitat mediterrània s’explica per l’àmplia distribució de posidònia i la capacitat d’aquestes plantes per a arrelar al fons marí i formar una estructura única, la mata.

Aquesta estructura –composta per rizomes, arrels i sediments que cobreixen del tot el sòl terrestre– emmagatzema fins a deu vegades més carboni que no pas els sòls forestals. Les condicions anòxiques dels prats –és a dir, el seu baix contingut en oxigen– i la composició de la seva matèria orgànica, juntament amb el flux continu de partícules sedimentàries, s’alien per a constituir embornals de carboni mil·lenaris que poden tenir fins a vuit metres de gruix. A Còrsega, l’anàlisi de mates ha revelat acumulacions de carboni molt importants, de fins a set-centes tones per hectàrea.

Mata de posidònia de tres metres d’alçada a la costa oriental corsa. Fotografia: Gérard Pergent.

Sigui com sigui, aquests prats marins es troben sota l’amenaça permanent d’activitats antropogèniques (com ara la contaminació de l’aigua, les construccions costaneres i l’ancoratge d’embarcacions d’esbarjo) i dels efectes del canvi climàtic (com ara les temperatures extremes i l’augment del nivell de la mar). Aquestes pressions podrien reduir-ne substancialment la capacitat d’emmagatzematge de CO₂ i transformar-les d’embornals a fonts de carboni.

Seguiment de les prades marines

En vista d’aquestes pressions ecològiques, són crucials les activitats de monitoratge que permeten als experts de seguir de manera constant l’estat d’aquests ecosistemes. En aquest àmbit, Còrsega és una referència. Aquestes darreres dècades, l’illa ha desenvolupat una àmplia gamma d’eines de monitoratge, com ara la Xarxa de Seguiment de la Posidònia (destinada a avaluar l’estat de conservació de les prades en trenta-nou ubicacions repartides per tot el litoral de l’illa), la xarxa TCorseNet (que segueix en temps real l’evolució de les temperatures de l’aigua marina en vint-i-una estacions costaneres) o bé la Xarxa Aliena de Còrsega (destinada a detectar tan aviat com sigui possible l’arribada de noves espècies invasives).

Un submarinista de la Xarxa de Seguiment de la Posidònia fa tasques de monitoratge de la posidònia. Fotografia: Sandrine Ruitton.

A banda d’aquestes eines de monitoratge, d’ençà dels anys noranta s’ha dut a terme, mitjançant diverses campanyes oceanogràfiques en col·laboració amb l’IFREMER (Institut Francès de Recerca per a l’Exploració de la Mar), un inventari cartogràfic dels hàbitats marins i les mates de posidònia de Còrsega. L’estudi de la distribució i la dinàmica espacial d’aquests ecosistemes ha permès d’elaborar un mapa altament detallat del fons marí entre els zero i els cent metres de profunditat.

El desplegament de mitjans tècnics i científics com més va més sofisticats (com ara drons i robots marins) permet de millorar constantment la precisió d’aquests mapes i identificar-ne els punts més crítics de degradació de la mata. Per exemple, els estudis cartogràfics que s’han fet fa poc a la badia de Sant’Amanza, a la reserva natural de Bouches de Bonifacio, han posat de manifest una disminució important de l’extensió dels prats marins (-72,9 hectàrees, 7,8 de les quals entre el 2019 i el 2021) vinculada, principalment, a l’ancoratge de iots i altres grans embarcacions.

Les solucions

Conscient dels riscs ecològics que aquesta degradació comporta, les autoritats corses han aprovat un extens arsenal legislatiu per a la protecció d’aquests ecosistemes, que inclou la prohibició, decretada l’any 2016, del fondeig de vaixells de més de vuitanta metres en els prats posidònia –una ordenança que s’amplià a tots els vaixells de més de vint-i-quatre metres l’any 2019. A escala local, aquesta legislació sol anar associada a la creació de zones de no ancoratge, com també a la instal·lació de sistemes d’ancoratge respectuosos amb l’entorn marí. És el cas de la badia de Sant’Amanza, on s’ha decretat una zona de fondeig regulada i una altra zona on l’ancoratge és lliure.

Per bé que aquestes mesures permetran de revertir els danys sobre la posidònia derivats de l’ancoratge, la recolonització natural de les zones degradades per l’estacionament dels vaixells requerirà dècades o fins i tot segles, atès el seu baix ritme de creixement –uns pocs centímetres l’any– dels prats marins. Per a accelerar la rehabilitació, doncs, s’han activat uns quants projectes de restauració ecològica dedicats específicament als prats de posidònia.

Amb la reconstitució d’aquests paisatges submarins i dels serveis ecosistèmics que se’n deriven, aquestes accions contribueixen també a l’estabilització de les capes sedimentàries riques en carboni, cosa que n’evita l’erosió i el consegüent alliberament d’aquestes reserves mil·lenàries de CO₂. Aquests programes, que empren mètodes com ara el trasplantament d’esqueixos de posidònia, s’apliquen en condicions ambientals diverses i, per tant, poden tenir resultats molt variables. De fet, malgrat els abundants recursos que s’hi destinen, un projecte de restauració ecològica de cada quatre fracassa, sobretot arran de l’escàs coneixement dels indrets on s’apliquen.

El programa RenforC

Arran de les mesures de protecció recents, destinades a revertir la degradació dels prats marins, la badia de Sant’Amanza fou específicament seleccionada l’any passat per a acollir un projecte pilot de restauració ecològica anomenat RenforC. Aquest projecte únic té com a objectiu comparar l’efectivitat de mètodes de replantació artificial, com ara el trasplantament de posidònia, amb la recolonització natural en absència de pressió antropogènica (per exemple, amb la prohibició de l’ancoratge). Això permetrà d’establir quina d’aquestes dues estratègies és més efectiva a l’hora de protegir aquests embornals de carboni. Hi participaran quatre equips internacionals (provinents de l’estat francès, l’estat espanyol i Itàlia), tant del sector públic com del sector privat, seleccionats per la seva experiència en l’àmbit de la conservació marina.

Esqueixos de posidònia trasplantats amb sistema modulars de bioplàstic a la badia de Sant’Amanza. Fotografia: Gérard Pergent.

Després d’un estudi preliminar per a identificar els punts en què la degradació de la posidònia és més greu, la primavera del 2021 van començar les feines de trasplantament. D’aleshores ençà, es fa un seguiment anual dels esqueixos i de l’herbari natural per a controlar la velocitat de recolonització de la posidònia i la vitalitat dels punts de degradació clau. Al final del projecte, l’avaluació dels resultats hauria de permetre als investigadors de resoldre quina estratègia de conservació i regeneració d’aquests embornals de carboni és més eficaç, per a projectes futurs.

Gérard Pergent i Christine Pergent-Martini són professors de biologia i ecologia marina a la Universitat de Còrsega Pascal-Paoli. Briac Monnier és doctor en biologia i ecologia marina per la Universitat de Còrsega Pascal-Paoli. Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes