Portugal vota avui, amb un dels panorames electorals més oberts i fragmentats d’aquests darrers cinquanta anys. Les eleccions presidencials arriben a la jornada decisiva sense cap candidat amb opcions reals d’assolir la majoria absoluta en la primera volta, de manera que pràcticament totes les forces polítiques tenen coll avall que hi haurà segona ronda, prevista el 8 de febrer. Les enquestes situen la ultradreta al capdavant, però amb una incògnita clau: fins a quin punt les crides al vot útil la poden frenar.  Aquesta qüestió s’ha convertit en l’eix central de la campanya, marcada per la por de la dispersió del sufragi i per la batalla per a accedir a la segona ronda.

Els darrers sondatges assenyalen el dirigent de Chega, André Ventura, com a candidat més votat, amb percentatges que oscil·len entre el 23% i el 24%. Tanmateix, cap enquesta no li atribueix una majoria suficient per a imposar-se avui mateix, ni li garanteix l’accés a la segona tanda. Aquest doble element –lideratge i fragilitat alhora– ha acabat condicionant tota la campanya i ha desplaçat el focus: més que no pas qui guanyarà avui, la pregunta és qui podrà passar a la segona volta i amb quines aliances implícites.

Una situació poc freqüent

El sistema electoral portuguès per a les presidencials és clar i directe. Si cap candidat no supera el 50% dels vots en la primera tanda, els dos aspirants més votats passen a la segona, que decideix definitivament el president de la República. No és una situació habitual a Portugal. Durant dècades, les presidencials s’han resolt amb majories àmplies en la primera volta o amb correlacions de forces molt definides.

Que ara es consideri segura una segona tanda és un indicador del moment polític que passa el país. Hi conflueixen una fragmentació creixent, l’erosió del vell bipartidisme i un sistema de partits que ja no gira exclusivament entorn del centre-dreta i el centre-esquerra tradicionals. En aquest context, el paper del president –formalment institucional– adquireix més importància política.

El cap d’estat pot vetar lleis, dissoldre el parlament i convocar eleccions anticipades, com ja ha passat unes quantes vegades aquesta darrera dècada. Amb governs fràgils i majories parlamentàries inestables, la figura que en surti pot acabar tenint un pes polític molt superior al que fa pensar el caràcter cerimonial del càrrec.

Ventura al capdavant, però sense grans majories

La posició d’André Ventura resumeix bé les contradiccions del moment polític portuguès. Chega s’ha pogut consolidar com una força central del sistema, i el seu líder encapçala la majoria d’enquestes. Amb el lema “Els portuguesos primer” i un discurs contra les elits, la immigració i el sistema polític tradicional, Ventura s’ha garantit un electorat fidel i mobilitzat.

Tanmateix, aquest mateix discurs li imposa un sostre clar. Les projeccions coincideixen a indicar que tindria dificultats per a guanyar una segona ronda, sigui qui sigui el rival. Té un fort refús en contra, amb una capacitat limitada d’obtenir suport fora del seu espai. Ara, una eventual presència seva a la segona tanda tindria un fort impacte simbòlic: confirmaria la normalització de la ultradreta en una institució clau i reforçaria l’estratègia actual del partit, més orientada a condicionar el sistema i guanyar adhesions que no pas a governar immediatament.

Seguro i la reconstrucció del vot útil a l’esquerra

En aquest panorama, l’ex-dirigent socialista António José Seguro s’ha consolidat com el principal rival de Ventura. Segons les enquestes és molt a prop del candidat de Chega i algunes fins i tot preveuen un empat tècnic. Seguro ha centrat tota la campanya a apel·lar al vot útil i a presentar-se com l’opció amb més capacitat de garantir que la segona volta tindrà un candidat clarament democràtic i d’esquerres.

Amb el suport del Partit Socialista i d’una part significativa del seu electorat tradicional, Seguro ha intentat de reconstruir un espai de centralitat que aquests darrers anys s’havia fragmentat. De fet, les enquestes mostren que  els candidats més d’esquerra han anat perdent suport en benefici seu.

El seu discurs, moderat i institucional, prova d’atreure votants que no se senten còmodes amb l’ascens de la ultradreta però tampoc amb una política massa polaritzada. En una segona volta, és vist com un dels candidats amb més opcions d’aplegar suport transversal.

La batalla per la segona plaça és especialment intensa. Al centre-dreta, el liberal João Cotrim de Figueiredo, el conservador Luís Marques Mendes i l’almirall retirat Henrique Gouveia e Melo es disputen un espai similar, tot i tenir diferències ideològiques. La paradoxa pot ser que l’espai més important ara com ara de la política portuguesa, el centre-dreta, que representa la força més important del parlament i que té Luís Montenegro de primer ministre, pot restar fora de la segona ronda per la divisió en tres candidatures.

Cotrim de Figueiredo, candidat de la Iniciativa Liberal, ha fet una campanya orientada a captar votants del centre-dreta urbà i moderat, amb un discurs econòmic liberal i marcant distància tant amb els socialistes com amb la ultradreta. Marques Mendes, ex-cap del PSD, representa l’opció més clàssica del centre-dreta portuguès, ara tan disputat.

Gouveia e Melo, per la seva banda, ha mirat de projectar una imatge de figura independent i d’ordre. Conegut per haver coordinat amb èxit la campanya de vaccinació durant la pandèmia, ha capitalitzat un perfil de gestor eficient i de distància respecte dels partits. Tot i presentar-se com a independent, ha rebut la simpatia i el suport informal de sectors del centre-dreta institucional i d’antics responsables polítics que hi veuen una figura capaç d’evitar tant l’ascens de Chega com una presidència fortament partidista. Amb tot, el seu suport electoral s’ha diluït amb l’avanç de la campanya i avui lluita per no trobar-se despenjat.

En aquest panorama tan obert, el vot útil ha esdevingut l’expressió més repetida d’aquests darrers dies. Pràcticament tots els candidats, llevat de Ventura, han apel·lat a la necessitat de concentrar el sufragi per evitar resultats indesitjats. Aquesta crida ha estat transversal i evidencia fins a quin punt la primera volta ja s’interpreta com una pas inevitable cap a la segona. Amb diferències mínimes entre el segon candidat, el tercer i fins i tot el quart, petits moviments poden alterar completament l’accés a la ronda decisiva.

Més que una elecció simbòlica

Les presidencials d’avui tanquen una etapa de deu anys de presidència de Marcelo Rebelo de Sousa, una figura central de la política portuguesa contemporània, marcada per un estil afable, comunicatiu i d’intervenció constant en el debat públic. Antic dirigent del centre-dreta i professor de dret constitucional, Rebelo de Sousa ha exercit una presidència de gran exposició mediàtica i d’ús recurrent de les seves prerrogatives, com ara la dissolució del parlament i la convocatòria d’eleccions anticipades en moments de crisi política.

El seu comiat obre una fase nova en un país sotmès a una successió de cicles electorals curts, governs fràgils i una ultradreta puixant. El resultat no solament determinarà qui ocuparà el palau de Belém, sinó també quin paper tindrà la presidència en l’equilibri institucional dels anys vinents.