port de barcelona
'Efecte de la lluna al port de Barcelona', de Gaietà Benavent, el 1879.

El 1869 es va fundar la Junta d’Obres del Port de Barcelona, que va construir i dissenyar les bases del port actual, el més important de la Mediterrània, la porta del sud d’Europa, l’entrada al continent dels productes de l’extrem orient i del sud-est asiàtic i una connexió important amb Amèrica. El port és un món a part, sense el qual Barcelona no seria com és. En 1.300 hectàrees d’instal·lacions, hi ha 40.000 treballadors de més de 150 empreses.

Per celebrar els cent cinquanta anys, el port anuncia un concert popular de l’Orquestra Simfònica del Vallès el 17 de juliol, una exposició al Museu d’Història de la Ciutat i visites gratuïtes per famílies a bord de les Golondrines. També s’ha obert al Museu Marítim l’exposició ‘Catalunya mar enllà. Tres segles de marina catalana (s. XVIII-XX)’, que durarà fins a final d’any. A la tardor es publicarà un llibre commemoratiu de l’economista Joan Alemany, i s’inaugurarà una nova exposició al Museu d’Història de la Ciutat.

Avui el port de Barcelona és dels més importants d’Europa, però els qui van decidir d’establir-s’hi, quan els romans van fundar la ciutat, van triar un lloc impossible per a fer-hi un port i protegir els vaixells. Per què Barcelona, a diferència de Marsella o Gènova, que eren ports naturals, es va fundar en un indret impossible? Van haver de transcórrer gairebé dinou segles perquè el port existís com a tal. Dinou segles de lluita per a fer recular el mar, frenar-lo, protegir-se dels embats i dels atacs dels enemics que hi arribaven navegant des de mons ignots.

El misteri de Barcelona i el port

Els ports eren punts de partença i d’arribada de vaixells, llocs de gent que venia i gent que se n’anava. I la gent que hi era, hi treballava: mariners, estibadors, pescadors. Els ports eren un límit on la gent somniava anar-se’n i desaparèixer, o trobar-se qualsevol novetat vinguda de lluny: una persona, una carta, una notícia, una invenció. Els ports, per a la gent de terra endins, per als caminants, eren llocs plens de misteris. ‘Ultramar’, una paraula màgica, com ho eren els aparadors de les botigues d’ultramarins.

Avui, a l’antic port de Barcelona, el vell, a banda alguna visita sorprenent i esporàdica que ens fa una parella de dofins, hi ha més caminants que no mariners. Més turistes i manters que no estibadors i pescadors. Si no sabem què és guardar fusta al moll, poc que ens ho podrem imaginar.

El més bell testimoni del port a principi del segle passat ens el va deixar Joan Salvat-Papasseit, un fill de la Barceloneta. El seu pare era fogoner del vaixell Montevideo de la Companyia Transatlàntica i es va morir quan ell tenia set anys.

Dels seus poemes, n’hi ha dos, com la nit i el dia, la tempesta i la calma, que ens transporten en el temps. Tant a la nit fosca i perillosa de vigilants nocturns, mossos d’esquadra, trinxeraires, acordions, estrelles i focs d’encenalls; com al dia, un bell matí de sol, pau i harmonia impregnat de l’encant de la vida feliç al port en companyia de gavines i venedors de taronges.

El primer, ‘Nocturn per a acordió’, no l’ha recitat ningú millor que Ovidi Montllor.

El segon es titula ‘Diumenge’. De dia, per al poeta, era un port casolà, com un món màgic que descobria en obrir els porticons d’un balcó del barri de la Barceloneta, un matí de diumenge radiant de sol: ‘Avui volen tan altes/ les gavines del Port,/ que planegen només:/ el pal més jove i prim /del “Maria-Angeleta”,/ sota la bola d’or,/ ou el dring transparent de llurs ales quietes./ De cara al sol/ cent veles;/ i el banderol vermell que rumbeja el seu frec./ El vaporet passeja els bells/ somnis atlàntics,/ ran dels molls en la calma:/ l’home de les taronges passa el carretó ple.’

Darrere aquests versos i tots els del seu llibre L’irradiador del port i les gavines, s’intueix una geografia que la gent del port i dels barris mariners saben carregada d’història, un rerefons popular, l’esperit d’una gent, d’uns treballadors i pescadors que vénen de fa molts segles. De molta batalla contra el mar i contra enemics estranys i sanguinaris que apareixien per sorpresa del darrere de la línia de l’horitzó.

Els barcelonins i la conquesta del mar

Aquesta ciutat va triar un lloc difícil per a néixer: una platja llarga i plena de bancals de sorra situada entre dos rius: el Besòs i el Llobregat. Era un tram de costa solcat per infinitat de rieres i torrents. El terreny era fangós i, com que era platja oberta, les tempestes de llevant feien córrer un greu risc a les naus i dreçaven perillosos esculls de sorra pertot arreu. Els vaixells no podien arribar fins a la ciutat, s’havien d’arriscar i ancorar a mar oberta, on restaven a mercè de pirates i tempestes.

Aquí hi havia els laietans, uns individus que elaboraven, i podem suposar que degustaven, un vi que es va fer famós a les bacanals de la Roma antiga. I la muntanya de Montjuïc era l’única protuberància geogràfica que facilitava l’aixopluc i la vigilància. Per això ens hi van construir un castell militar, a la qual cosa vam respondre posant-hi un cementiri. A la mar no n’hi ha, de cementiris, i al pla, potser massa. Els barcelonins morts gaudeixen de les millors vistes de la costa.

Els savis es demanaven a qui s’havia acudit de fundar una de les ciutats més importants de la Mediterrània en un indret tan inhòspit. Només un poeta podia trobar-hi la resposta. La revelació li devia venir directament de Déu, les muses o les meduses. Mossèn Cinto Verdaguer, com a capellà dels vaixells de la Companyia Transatlàntica, propietat del seu protector i mecenes Antonio López, marquès de Comillas, va fer nombrosos viatges per la ruta de les Antilles, on la companyia comerciava amb mercaderies i esclaus.

En tornant d’un llarg viatge, segurament de nit, o marejat, mossèn Cinto va voler veure en la silueta de Montjuïc l’espectre del gegant Hèrcules, i tot d’una va emprendre així aquella ‘Oda a Barcelona’: ‘Quan a la falda et miro de Montjuïc seguda,/ m’apar veure’t als braços d’Alcides gegantí/ que per guardar sa filla del seu costat nascuda/ en serra transformant-se s’hagués quedat aquí./ I al veure que traus sempre rocam de ses entranyes/ per tos casals, que creixen com arbres en saó,/ apar que diga a l’ona i al cel i a les muntanyes:/ Mirau-la; os de mos ossos, s’és feta gran com jo!…’

Per cert, un incís d’actualitat. Del monument dedicat a la figura d’Antonio López, avui tan sols en resta un inquietant pedestal buit. La figura del magnat de la Transatlàntica no ha sobreviscut a l’actual ‘correcció política’. Fa un any, en una festa per a grans amenitzada pels Comediants, va ser retirada amb grua, enmig de rialles i aplaudiments, al so de la imaginativa melodia ‘Se’n va l’Antooonio, la-ra, la-ra, la-raaa…’.

Així era depurada de la vista ciutadana la presència pètria d’un comerciant que també s’havia enriquit amb el tràfic d’esclaus, com tots els naviliers catalans de l’època. D’aquí ve que popularment fos conegut per ‘el Negro Domingo’ o ‘López el Negro’. No obstant això, tot i no dir-se López, les principals fortunes catalanes d’aleshores es van fer a ultramar, comerciant amb esclaus, cotó, fusta, sucre, cacau o tabac.

Per omplir el buit que ens ha deixat l’estàtua, recomano de llegir els llibres Traficants d’ànimes. Els negrers espanyols a l’Àfrica (Pòrtic, 2015) de Gustau Nerín, premi Carles Riba d’assaig; Negreros y esclavos. Barcelona y la esclavitud atlántica XVI-XIX (Icària, 2017) d’un col·lectiu encapçalat per Martín Rodrigo i Lizbeth Chaviano; i la novel·la de l’antropòleg Jordi Tomàs El mar dels traïdors (Proa, 2013).

Si bé Antonio López ha estat retirat del paisatge urbà i portuari, l’estàtua de Jacint Verdaguer, capellà de la seva emprenedora companyia de negocis ultramarins, encara sobreviu, lluny del port, al passeig de Sant Joan-Diagonal. No crec que la retirin perquè, a més de capellà i exorcista, era catalanista i feia versos. Un passaport ideal a la impunitat històrica. Ja ho diu la vella dita catalana: ‘Frares, rates i pardals, no és tan fàcil enganya’ls.’ Tanco l’incís i torno a la història.

Molt abans que el poeta Verdaguer sofrís l’al·lucinació d’Hèrcules, uns segles enrere, a l’edat mitjana, tot i no tenir port, Barcelona va ser la capital de l’imperi català de la Mediterrània. Aquí es va escriure el Llibre del Consolat del Mar, el primer recull de normes de navegació que es coneix a la història. S’hi van compilar les lleis marítimes tradicionals i les disperses en el dret romà, grec, bizantí, i de la resta de la Mediterrània. Es va traduir a moltes llengües i va regir el comerç a la Mediterrània i a més mars durant segles.

Potser el motiu veritable de la importància de la ciutat fou de gaudir d’una situació privilegiada. Era punt de confluència i d’intercanvi comercial entre dos mons: el musulmà, al sud; i el cristià, al nord.

Algun segle més tard, un senyor anomenat Cristòfor Colombo arribà en aquest port envoltat d’indis, papagais i tot un compendi d’elements que condicionà ben peculiarment el nostre sentit de la festa i del negoci: cafè, tabac, xocolata, rom, patates, teles i productes artesanals.

Per protegir-se de les llevantades, els barcelonins van construir una muralla de mar, que va existir del segle XVI fins al XIX. Així van posar a recer els seus palaus del carrer Ample, tots construïts, com bé va glossar el poeta, amb la pedra que s’obtenia foradant les entranyes de Montjuïc. Pedres que també havien servit per a construir Santa Maria del Mar i, finalment, l’escullera, quan l’invent de la màquina de vapor permeté la manipulació i el trasllat dels grans cubs de granit.

Avui, en una de les grans cicatrius que l’extracció de roques van deixar a la muntanya, hi ha el Fossar de la Pedrera, la Pedrera de l’ànima, el racó buit, abandonat, ple de bellesa i encant, on hi ha la tomba del president Companys, un homenatge al silenci, als morts anònims, als heretges, als revolucionaris, als assassinats, als qui van fer callar per sempre, com els qui foren afusellats al Camp de la Bota pels franquistes d’ençà de l’any 1939.

A l’entrada, entre xiprers, una inscripció: ‘Antiga fossa comuna on fins a l’any 1979 foren enterrats els qui no disposaven de sepultura i els qui volgueren expressar llur solidaritat amb els humils i els immolats. La seva tomba serà anònima però el seu record ens acompanyarà per sempre.’ Prop dels murs naturals de la muntanya, hi ha esteles dedicades als jueus víctimes del nazisme, als antics guerrillers morts pertot arreu de Catalunya, als brigadistes internacionals. Aquí, al forat de la roca que va servir per a construir la ciutat, es preserva el silenci de les ànimes abandonades dels ignorats, dels rebels.

Les roques de Montjuïc també van servir per a erigir les Drassanes Reials, el més bell exemple del gòtic civil català i potser un dels únics arsenals medievals per a la construcció i reparació de naus que avui es conserven.

Segons els papers antics, la muralla de mar i els carrerons de més a la vora van ser lloc ideal per a nits boges de taverna i prostíbul, un dels racons de la ciutat que segons diuen solia freqüentar amb accentuada predilecció un fill del papa Borja. L’ambient el descriu molt bé Xavier Theros a La fada negra, premi Josep Pla, 2017.

En tots aquests segles, moltes generacions de barcelonins somniaven tenir un port segur. Volien que la gent de fora vingués controladament, sense sorpreses. Volien protegir-se. Quan passejaven Rambla avall i s’asseien en aquelles providencials escales de la Porta de la Pau fetes com per entrar caminant a la mar –la primera victòria contra la platja– contemplaven l’horitzó i se sentien desvalguts. Tothom esperava el dia que l’enginy humà, la tècnica o potser un miracle aconseguís de cobrir de tones de roques aquella avorrida i monòtona línia blava entre cel i mar, tan lloada en uns altres paratges o èpoques, per tal de construir un refugi segur per als nostres vaixells contra les tempestes i els enemics.

L’escullera i els molls que configuren el port vell es van poder construir, finalment, al segle XIX. La màquina de vapor va ser fonamental. La Junta d’Obres del Port data de 1869 i enguany celebra aniversari. D’ençà d’aquell miracle, una volta vençuda la guerra contra la sorra i la mar, el port no ha deixat de créixer. Fins avui.

‘Prohibit banyar-se, la pesca submarina i la captura de mol·luscs’

Una de les darreres obres que s’hi han fet és el Nou Passeig del Trencaones (escullera), inaugurat pels volts del Nadal passat. La vista hi és magnífica, perquè permet una visió de tres-cents seixanta graus: mar oberta, port industrial, Montjuïc, els molls i la ciutat, la Barceloneta i la platja i la perspectiva del Maresme.

Però de moment, com tota obra nova, és excessivament asèptica. Les mesures de seguretat impedeixen de veure l’essencial: com les ones rompen contra els blocs de pedra, una de les visions que tots els barcelonins tenim gravada a la memòria des de nens. Aquelles roques, aquells pescadors amb el transistor, aquelles muscleres, els venedors de grana i, sobretot, hi falta un bar. Abans, al final de l’escullera (rompeolas, en dèiem) hi havia el Porta Coeli, que també s’hi podia accedir amb Golondrina des de Colom. I si anaves una mica més enllà del bar, et trobaves un rètol que definia (en castellà) allò que els nens crèiem que devia ser la fi del món: ‘Prohibit banyar-se, la pesca submarina i la captura de mol·luscs’.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb