La pornovenjança, un delicte que necessita còmplices

Els agressors que exerceixen aquesta violència volen fer mal a la víctima externament i de manera visible  

VilaWeb
Marina Arbós Junyent
24.11.2022 - 21:40
Actualització: 24.11.2022 - 21:42

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Enviar a la teva parella una imatge teva despullada i que quan ho deixeu estar ell la comparteixi amb els seus amics i no pari de córrer. Que algú pengi a la xarxa, sense la teva autorització, un vídeo de caràcter sexual i es faci viral. O, fins i tot, que et filmin sense permís i que després t’ho trobis penjat en una pàgina pornogràfica. Aquesta és la realitat de la pornovenjança. Un fenomen relativament nou, que malgrat que moltes vegades s’ha banalitzat, és violència masclista. En el codi penal aquest delicte es defineix com “la difusió per internet d’imatges sexuals explícites sense consentiment de les persones que hi apareixen, habitualment amb la finalitat d’humiliar-les o de fer-los xantatge”.

L’objectiu dels agressors és coaccionar les dones i exercir poder sobre elles, perquè poden amenaçar-les de difondre aquest contingut si no fan allò que ells demanen o no es comporten com ells volen. Els agressors actuen com a resposta a un sentiment de traïció: “Sol passar en l’entorn de l’ex-parella, quan senten que elles els han fallat o simplement perquè els han deixat”, diu Chelo Álvarez, psicoterapeuta clínica i jurídica especialitzada en violència de gènere i abusos sexuals. A més a més, el mètode d’actuació dels agressors segueix un objectiu molt concret: “Amb la pornovenjança l’agressor engrandeix la violència que exerceix sobre la dona i la fa externa. Volen fer un mal visible i humiliar-les públicament davant el seu entorn”, explica Sònia Ricondo, advocada especialitzada en violències sexuals.

Els espais per on circula aquest contingut sexual solen ser regentats únicament per homes: “Són grups tancats d’homes que pretenen humiliar la víctima, ferir-la i burlar-se’n”, explica Sílvia Semenzin, sociòloga, activista i impulsora de la llei contra la pornovenjança a Itàlia. Tot i això, en molts casos es menysté i no s’equipara a unes altres menes de violència: “Molts ho veuen com una broma entre homes i s’invisibilitza la matriu de poder i de control, atès que els culpables no són conscients que exerceixen violència”, afegeix.

De fet, se sosté gràcies als còmplices que fan que el crim tingui una forta dimensió: “La pornovenjança és un fenomen col·lectiu en què tothom fa un paper important i en què tu no ets un mer espectador, sinó que et converteixes en algú que possibilita l’agressió i que permet que això es perpetuï”, diu Júlia Collignon, educadora sexual. “No és que una sola persona vegi un vídeo, sinó que milers de persones comparteixen un contingut sexual íntim teu, et jutgen… I tu no saps qui ho fa. Aquesta és la part més violenta de tot plegat. És com si tothom entrés a la teva habitació, fet que ho converteix en una violència sexual en grup. Per això, els que hi contribueixen són igualment responsables”, assenyala Semenzin.

Amb un abast global, hi ha moltes maneres de difondre aquesta mena de contingut: “Hi ha qui ho comparteix per WhatsApp –per l’entorn més acostat a la víctima–, uns altres per Telegram. També n’hi ha que ho publiquen en plataformes pornogràfiques o, fins i tot, de vegades els agressors obren pàgines web amb el nom i les dades personals de la víctima, acompanyats d’imatges de contingut sexual”, diu. Álvarez assegura que han fet intervencions en casos en què s’havia difós contingut mitjançant un directe d’Instagram.

“Puta”, una condemna que només recau sobre elles

No és casualitat que el 90% de les víctimes de pornovenjança siguin dones i no té la mateixa repercussió la difusió d’un vídeo sexual d’un home que el d’una dona. “La sexualitat femenina continua essent criminalitzada i encara és un tabú. A les dones ens ensenyen a ocultar la nostra sexualitat, a avergonyir-nos-en… Si tenim una sexualitat lliure som titllades de putes”, diu Semenzin. “Són una mena de càstigs públics. A les dones ens han ensenyat que la cosa pitjor que ens pot passar és que ens diguin ‘porques’ o ‘putes’. Cal revisar a què obeeix això i quin instrument de control és”, afegeix Collignon.

La pornovenjança té cabuda en aquesta societat pels estereotips i les creences que la defineixen: “En una societat patriarcal com aquesta en què vivim, s’espera de les dones que siguin pudoroses, amb una sexualitat molt concreta i sempre en l’espai íntim. En canvi, en els nois és diferent. Per això, el fet que un vídeo de contingut sexual es llanci a l’exterior i el vegi tot el seu entorn és una manera d’humiliar les dones”, diu Ricondo.

Quan es fa viral un vídeo d’aquesta mena, totes les mirades recauen sobre les dones i de l’home pràcticament no en parla ningú: “Probablement, serà aplaudit pels seus amics i rebrà copets a l’esquena, mentre que les dones veuen com el món els cau a sobre. Se m’acut el cas de Verònica d’Iveco, una noia que es va suïcidar després d’haver-se fet difós un vídeo sexual seu entre els treballadors de l’empresa; o el de la Marina de la Isla de las Tentaciones de qui també es va filtrar un vídeo. Ningú no parla mai dels homes que apareixen en aquests vídeos. És ella que ho fa malament, és ella que viola un pacte d’intimitat i és a ella a qui la societat considera que aquest fet li resta valor com a dona”, diu Semenzin.

Però de casos n’hi ha milers i vénen de tot arreu. Per exemple, Neymar –amb la seva influència i poder com a estrella del futbol– va difondre imatges íntimes sense consentiment d’una dona que l’acusava de violació. La justícia va obrir una causa contra el jugador, però l’opinió pública ha seguit la mateixa roda: ell no ha vist perillar la seva reputació i continua essent ovacionat en camps de futbol i ella va ser objecte de l’escarn de les xarxes.

Quan un material esdevé viral a internet és molt difícil d’eliminar-lo: aquell vídeo o aquella foto poden romandre per sempre a la xarxa. Aquest abast incontrolable agreuja les conseqüències per a les víctimes, que sovint se senten espantades i avergonyides: “Ni elles mateixes no poden arribar a controlar les conseqüències derivades d’aquesta violència, i això crea molta angoixa”, diu Ricondo. “Sobretot parlem de repercussions en la salut mental. Afecta en l’àmbit psicològic, però pot desencadenar problemes a la feina i en el dia a dia.” Això sí, totes les expertes coincideixen que és clau no criminalitzar les dones: “Tots tenim relacions sexuals i no ens n’hem d’avergonyir, però alhora és normal que una situació com aquesta desestabilitzi la víctima. És una violació de la intimitat tan greu que les conseqüències per a les implicades són, pràcticament, inevitables”, diu Semenzin.

Prevenir, doncs, no vol dir deixar de gaudir de la sexualitat digital: “Emmagatzemar contingut audiovisual sexual o eròtic és una pràctica totalment lícita i forma part del repertori d’imaginari eròtic que tenim. Benvingut sigui! El problema està en l’ètica de les relacions, en el valor que donem al consentiment i en com s’entén el respecte”, explica Collignon. Tanmateix, Semenzin recomana de fer-ho de la manera més segura i saludable possible: “Sempre dic que és com aprendre a posar-se un preservatiu digital. Ho podem fer amb estratègies com ara no ser recognoscibles a les fotografies que enviem, que no se’ns vegi la cara…”

Internet, un mitjà que n’atia els perills

Com que el mitjà de perpetració és incontrolable, perquè a internet no hi ha filtres i tothom pot publicar allò que vulgui, és difícil d’establir els límits d’aquesta violència i identificar qui és el subjecte “zero”: “Moltes vegades les dones no saben on comença aquesta violència. Es pot tractar d’un contingut robat, poden haver-les enregistrat en ocult, llevat que sigui una imatge que han enviat solament a una persona, no saben qui ha estat el primer a difondre-la…”. Internet fa de megàfon i permet que aquesta violència sigui a gran escala: tan sols calen uns segons perquè un vídeo es faci públic i el visualitzin en qualsevol punt del planeta. Això fa que la pornovenjança doni lloc a una cadena d’odi i a una violència de grans magnituds.

Com que és un fenomen intergeneracional i que fa la volta al món, les expertes consideren que per a eradicar-lo calen converses entre estats i una legislació ferma: “Se n’ha de responsabilitzar les plataformes digitals, que en molts casos són privades i que fan servir les nostres dades per a exercir el seu poder. És urgent que se’n faci una regulació conjunta. Tothom sap que les dones som les principals víctimes de la violència digital, però ningú no fa res per a posar-hi remei”, diu Semenzin. La violència digital contra les dones dóna molts diners en termes de dades: “És una mena de contingut que es difon moltíssim, que genera moltes converses… A les plataformes els surt molt rendible i això passa per davant dels drets humans”.

Quant a les xarxes socials, a Facebook, per exemple, hi ha una política de censura molt estricta, que no permet de mostrar ni un mugró. En canvi, a Twitter, hi circulen vídeos pornogràfics amb certa permissivitat. Una realitat que, amb Elon Musk al capdavant, les expertes temen que s’agreugi. Una situació que és ben diferent de les pàgines pornogràfiques, que tenen menys limitacions. De fet, hi ha plataformes, com Pornhub, plens de vídeos sense consentiment: “Fa dos anys va sortir a la llum que el 80% dels continguts de Pornhub eren no acordats: eren de violacions, vídeos robats i difosos sense que les dones que hi apareixien ho sabessin… Aleshores, la plataforma va fer un moviment ‘tecno-solucionista’ per dir que havia fet alguna cosa. Van esborrar força contingut del que tenien i ara solament un perfil verificat pot penjar vídeos. Ara, ningú no pot assegurar que un perfil verificat respecti el consentiment. De fet, hi continua havent aquesta mena de contingut, però no tan accessible. Avui, si busques ‘pornovenjança’ no t’apareixerà cap vídeo, però si ho poses amb xifres pel mig o mal escrit, sí que te’n sortiran”, assenyala Semenzin.

Jurídicament, Ricondo reconeix que és molt complicat de posar-hi límits: “Internet és inabastable i això fa que esborrar completament el rastre sigui difícil moltes vegades. Això és una mancança judicial perquè no hi ha la capacitat de controlar-ho”, diu. “A més, a vegades les restriccions les entenem al revés. A Instagram veiem que es penalitza una imatge consentida en què apareix un mugró quan és d’una dona, però en canvi els mugrons d’home no es penalitzen. No segueixen una lògica gaire educativa amb la sexualitat que volem reivindicar”, afegeix.

Un procés legal lent i feixuc

Són delictes que s’han afegit fa poc al codi penal, atès que és una violència que abans no era tan estesa. De fet, han augmentat les penes a causa dels danys que causa en les víctimes. Així, els casos de pornovenjança es poden denunciar i els jutges els investiguen, però sovint topen amb entrebancs: “Com que s’han de desplegar molts recursos tecnològics, als jutjats els costa que aquestes causes es tanquin de pressa”, diu Ricondo.

Així i tot, les condemnes de presó i les multes en aquests casos són força altes perquè els delictes contra la intimitat, contra l’honor i de revelació de secrets són molt penalitzats. A més, afecten tant la persona que ho difon per primera vegada com els qui ho reenvien: “La llei és prou dura amb això, però és molt difícil d’arribar a acreditar aquests fets. Les sentències acostumen a ser una mica fluixes perquè hi ha molts delictes que no poden arribar a demostrar-se.”

És una violència que afecta tota mena de dones, però Álvarez n’assenyala uns patrons: “És una mena de violència que es fa com més va més visible, sobretot entre noies menors d’edat i universitàries. I moltes no ho acaben denunciant perquè els fa molta vergonya allò que els ha passat, senten molta culpa i molta responsabilitat. Veiem que la majoria de denúncies són de dones entre trenta anys i quaranta; així i tot, la incidència és més alta en noies joves.”

Les expertes recomanen a les víctimes que en situacions de pornovenjança demanin ajuda: “Tot i que és molt difícil de denunciar quan et trobes en situació de vulnerabilitat, és important de saber que és un crim i que, com a tal, hi ha una empara legal al darrere”, diu Semenzin.

El futur, gens esperançador

És un fenomen que va canviant i evolucionant al ritme d’internet. De fet, amb la intel·ligència artificial veurem canvis en aquesta violència: “Ja hi ha la possibilitat de crear fotografies de noies despullades. És una aplicació o un bot molt fàcil de descarregar i de fer servir que només funciona amb imatges de dones. Això vol dir que si tu existeixes a internet, encara que no t’hagis fet mai una foto despullada, pots acabar essent víctima d’aquesta violència perquè la intel·ligència artificial t’ha despullat. I és molt difícil de saber que aquesta imatge no és real, sinó recreada. Per tant, les conseqüències per a les víctimes són les mateixes que les que són objecte de pornovenjança”, diu Semenzin.

DeepNude és una pàgina web que va néixer l’any 2019 i que oferia aplicacions per a “despullar” imatges de dones. Van rebre més de 500.000 visites i 95.000 descàrregues. Poc després, els creadors van vendre la llicència a un comprador anònim i d’aleshores ençà que es pot trobar en repositoris de codi obert. Tal com explica Semenzin, aquest fet respon al discurs de: “No t’havies d’haver fet la fotografia, t’ho has buscat, per què ho vas fer?…”.

L’estudi “Automatització de l’abús d’imatges. Deepfake bots a Telegram” recull una enquesta feta a milers d’usuaris en què podien respondre quin perfil de dones els agradaria veure nues mitjançant aquestes eines. La majoria, van respondre persones privades.

 

L’enquesta va ser publicada originalment el juliol del 2019 al canal ‘Central hub’.

És una realitat que, com més va, més s’ha difós i que afecta dones de tot el món. Avui dia les víctimes són majoritàriament de l’Argentina, Itàlia, Rússia i els Estats Units, però Semenzin assegura que arribarà a casa nostra.

Consentiment i educació, les claus per a posar-hi fi

Les expertes assenyalen que és imprescindible que a l’escola i a la família es faci pedagogia sobre com abordar aquesta violència: “Cal un canvi educatiu. Moltes vegades l’agressor es queda a l’institut i la víctima se’n va perquè no pot aguantar la pressió del grup. Si el centre estigués preparat per a abordar aquesta problemàtica, el que seria expulsat i assenyalat seria l’agressor i això no passa. Són elles que se n’han d’anar i, en els casos més extrems, fins i tot del poble”, diu Álvarez.

Collignon assenyala que quan hi ha un cas d’aquesta mena, cal que els centres facin una revisió de l’entorn, una oposició pública i visible i una xarxa de suport i d’acompanyament real de la víctima. ”Sobre el paper, quan revisem casos hipotètics o ficticis, tot és molt maco i tothom ho té molt clar. Ara, quan un cas toca més de prop, sempre s’activen les sospites entorn de la víctima. És una cosa que fem de manera automàtica i moltes vegades ni ens n’adonem”, diu.

“Des de la psicologia feminista, en casos de pornovenjança fem un acompanyament de tu a tu. Escoltar les víctimes, apoderar-les i mirar d’eliminar les ferides de la culpa i de la responsabilitat de dins seu. En molts casos la família continua culpant la noia, assenyalant-la i fent-li retrets, i per això intervenim en el seu nucli més proper”, afegeix Álvarez. Totes coincideixen que és urgent de canviar la cultura del terror sexual i potenciar una educació basada en el consentiment, un concepte en constant transformació en l’era d’internet.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes