Tota societat ha intentat de parlar amb els morts. I la nostra també, ara gràcies a la intel·ligència artificial. Aquests darrers dos anys han proliferat empreses que ofereixen la possibilitat de recrear a la pantalla imatges, texts i fins i tot vídeos amb persones estimades que ens han deixat. Les empreses demanen als usuaris que hi pengin fotos, vídeos i la veu dels morts. I l’empresa recrearà el mort a la pantalla. Són els anomenats robots de dol. Els usuaris poden establir converses personals i en directe amb aquests morts ressuscitats artificialment.

Ací podem veure un vídeo de demostració de l’empresa 2wai (2wai, per cert, fa servir el català; d’una manera encara molt rudimentària i xafallosa –molt menys fluida que l’anglès–, però el fa servir). En aquest vídeo promocional en anglès, una àvia morta parla amb la filla i la néta:

En aquest altre vídeo  veiem un cas real d’una mare coreana que va perdre la filla de vuit anys. Gràcies a la tecnologia del metavers, la senyora parla amb la recreació de la filla morta. Va aparèixer en un documentari coreà que va causar impacte:

El fundador de Reddit, Alexis Ohanian, va penjar a X un vídeo de la seva mare, morta fa vint anys, abraçant-lo. El vídeo s’havia creat a partir d’una foto. I ell la revivia.

Damn, I wasn't ready for how this would feel. We didn't have a camcorder, so there's no video of me with my mom. I dropped one of my favorite photos of us in midjourney as 'starting frame for an AI video' and wow… This is how she hugged me. I've rewatched it 50 times. pic.twitter.com/n2jNwdCkxF

— Alexis Ohanian 🗽 (@alexisohanian) June 22, 2025

Hi ha hagut casos sonats, com el d’un tribunal dels Estats Units que va permetre que a la sala es fes servir la recreació de la persona assassinada, Chris Pelky. “Per a deixar-ho clar, sóc una versió de Chris Pelky recreada amb intel·ligència artificial”, deia la imatge. I, després d’uns quants minuts de presentació, l’avatar Chris Pelky es dirigia a la persona acusada d’haver-lo matat: “A Gabriel Horcasitas, l’home que em va disparar: és una llàstima que ens trobéssim aquell dia en aquelles circumstàncies. En una altra vida, probablement podríem haver estat amics. Crec en el perdó i en Déu, que perdona. Sempre ho he fet, i encara ho faig.” El mort ressuscitat artificialment va perdonar l’assassí. Tot i això, l’acusat, Horcasitas, va ser condemnat a deu anys i mig de presó. 

HereAfter, fundada per James Vlahos, va néixer quan el pare del fundador era a punt de morir. El seu fill va enregistrar hores i hores del pare per tal que futurs familiars hi poguessin parlar després. “Volia que els meus fills poguessin parlar amb el meu pare fins i tot després de mort.” Ara permet que els usuaris facin el mateix. Que puguem pujar-hi imatges, vídeos i històries perquè, en el futur, els familiars ens recordin. Project December i l’esmentada 2wai són més empreses d’aquest sector emergent.

El dol millora gràcies a la IA?

La revista Scientific American té uns quants articles dedicats a resoldre aquesta pregunta. Tota aquesta interacció amb els morts ressuscitats artificialment ens ajuda o ens encalla? En aquest estudi publicat, tots deu usuaris van trobar els robots de dol beneficiosos i amb més paciència que els amics en els processos de dol. I, per contraintuïtiu que pugui semblar, no va fer que les persones es tanquessin a parlar amb els morts, isolant-se de la resta, sinó que van ser capaces d’obrir-se més, perquè ja havien plorat les penes amb els robots de dol.

La doctora Belén Jiménez, professora d’estudis de psicologia i ciències de l’educació de la UOC i membre del comitè organitzador del Festival de Vida al Final de la Vida (que vol trencar el tabú de parlar de la mort), explicava al portal de la Universitat Oberta de Catalunya: “Els robots de dol poden oferir un alleujament esporàdic durant els primers moments del dol, quan el silenci resulta insuportable. També poden ajudar a aplegar records dispersos i a donar-hi una certa coherència. Però aquest mateix potencial comporta riscs. Si la simulació és molt fidel, es pot convertir en un refugi que dificulti afrontar l’absència real o confondre record i ficció, sobretot quan el sistema genera frases que la persona no va dir mai.” I alertava dels perills legals que comporten aquestes tecnologies: “Qui ha consentit l’ús d’aquestes dades? Fins a quin punt creem una versió manipulada d’algú sense capacitat de decidir? Quina responsabilitat tenen les empreses que comercialitzen aquestes eines? Més que preguntar-nos si s’haurien de prohibir, potser la qüestió central és quin tipus de relació amb els nostres morts volem construir en una època en la qual la tecnologia sembla poder ‘imitar-los’.”

Ho explicava amb una paraula Louise Richardson: els robots de dol poden ser addictius. Al capdavall, les empreses cobren per aquests serveis. Parlar amb els morts hores llargues és una qüestió monetària o de salut mental?

Alguns experts prediuen un futur en què aquestes tecnologies creixeran i es dividiran en dos grans camps: les que ens permeten de veure imatges, vídeos i texts dels morts, quan han permès abans de morir que se’n faci ús; i les tecnologies que permetran d’interactuar amb imatges que simulen els morts, que diran coses que no havien dit mai i que tindran converses noves anys després d’haver-se mort. I aquí el camp de mines legal i ètic és enorme.