04.11.2025 - 21:40
Les manifestacions que, mes rere mes, han pres els carrers de València han estat l’acta pública d’una veritat tossuda que ni el PP ni el seu aparell comunicatiu no han pogut capgirar. Si Carlos Mazón ha plegat és perquè la gent organitzada ha desarmat la farsa. La força que l’ha fet caure porta noms concrets: associacions de víctimes, col·lectius veïnals, sindicats, entitats culturals, estudiants, personal sanitari, bombers, llauradors, mestres, jubilats que no han deixat d’eixir al carrer des de la primera concentració, quan encara tenien les botes tacades de fang, fins a l’última, massiva, a les portes del primer aniversari.
Ha estat un any molt llarg, dotze mesos de silencis calculats, d’ombres, de versions que canvien amb el temps: que si va arribar “a mitja vesprada” al CECOPI, que si va anar “directe” d’El Ventorro al palau. L’itinerari real: del restaurant al pàrquing, de la desaparició als quaranta minuts sense telèfon, del canvi de roba a l’arribada tardana al centre de coordinació. Els fets: alertes i informes, tècnics avisant a primera hora, l’UME desplegant-se mentre el president feia tard, i una campanya de postveritat aixecada amb negacions, mitges veritats i culpables a mida. Quan la realitat ja no cabia dins del relat, va aparèixer la victimització obscena de qui va ser absent quan calia i ara es descriu com a objecte de conspiració. Fins i tot un dinar privat convertit en cortina de fum moralista per no parlar de la cadena de decisions i omissions d’aquell dia.
Sense la persistència d’un poble que no ha abandonat mai les víctimes, Mazón no hauria anunciat res, ni en diferit ni en directe.
Però la història recent pesa com una llosa: no hi ha cap diferència de fons amb el llibret que ja coneixem –Camps, Zaplana, Barberà. Mateixa escola, mateix cinisme, el País Valencià entès com a camp de caça d’una casta endogàmica de coneguts i saludats. El PP valencià fa anys que és una franquícia de poder que externalitza la responsabilitat i internalitza el benefici. Cap mena d’interès real pels ciutadans, pels pobles, per la cultura; tot es redueix a titulars i contractes. Bandolers de la política. El modus operandi és el mateix que vam patir amb l’accident de metro, ara, a sobre, s’afegeix un capítol d’indecència pública: la victimització de Mazón, la dramatització del “no puc més”, la família com a escut, la periodista convertida en excusa i actriu secundària d’un guió on el protagonista només es juga la reputació.
Vox exigirà blindatges ideològics i més seients; el PP els pagarà feliç si amb això aconsegueix una presidència provisional que tape la ferida fins al 2027. L’alternativa –eleccions– els espanta perquè obligaria a parlar del que s’ha intentat enterrar: els avisos hidrològics, l’alerta roja, el retard criminal en l’alerta a la població, la gestió dels contractes d’emergència, els milions parats, l’opacitat, la cadena de decisions que han convertit un govern en una central de justificacions. No n’hi ha prou amb canviar el cap de cartell; cal desmuntar el mecanisme. La clau del palau pot canviar de butxaca, però la clau de la legitimitat continuarà al carrer, que ha sostingut el dol i la protesta amb una dignitat que cap gabinet pot simular.
Les manifestacions han estat el fil de vida de la veritat quan tot s’enfosquia; han mirat les víctimes a la cara i els han dit “no us deixarem soles”; han vençut la pluja, la calor i la desinformació amb una constància que finalment ha decidit la història. Mazón plega perquè s’han acabat les coartades; demà només hi haurà justícia si la gent que l’ha fet caure continua demanant comptes. Les places, les associacions i els pobles han demostrat que poden més que un relat de govern: que poden més, fins i tot, que la por.
Mazón se’n va proclamant que la majoria segueix “viva, vigent i en marxa”. La realitat és que qui segueix viva és la impunitat, vigent és el cinisme i en marxa està el compte enrere perquè res no canvie si no ho impedim. Si el futur del Consell passa per Vox, el present és resistir la temptació de normalitzar-ho.
No tinc gaires motius per a l’optimisme. He vist massa vegades la mateixa pel·lícula, amb els mateixos actors i la mateixa banda sonora. Però també he vist com una societat cansada ha sabut dir prou. Els bandolers de la política sempre pensen que el camí és seu. El dia que descobreixen que no, que el camí és de qui el camina, és quan comencen a plegar veles. Avui ha plegat Mazón. Que no siga un interludi: que siga el principi d’un altre guió. I que ningú es confonga amb el títol gran de la cartellera: l’únic protagonista d’aquesta història és –i ha de continuar essent– la ciutadania que no es deixa robar ni la veritat ni el futur.
Les víctimes necessiten veritat, justícia i reparació, i el País Valencià mereix institucions que responguen i rendeixen comptes. Els carrers han obert el camí i han estat la consciència que no ha defallit. Mazón ja ha dimitit; ara el següent pas és que se’l jutge, i que vaja a la presó.
