A la Mediterrània, hi plou més poc avui que no pas fa un segle? El cas de Barcelona

  • Aquests anys, i sobretot els dos darrers, concentren els rècords d'escassetat pluvial

VilaWeb
Javier Martín Vide
16.01.2023 - 21:40
Actualització: 17.01.2023 - 07:51

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

L’escalfament global, que, amb una certa taxa d’augment tèrmic, s’aprecia a qualsevol país o regió del món, es nota molt a la conca de la Mediterrània, on geogràficament s’inclou el nostre país. Les terres banyades per la Mediterrània es consideren una àrea particularment sensible a l’escalfament. No és la regió més afectada, cosa que correspon a la conca de l’Àrtic, però l’augment de temperatura hi és superior a la mitjana planetària.

A final de la dècada passada, la pujada global de la temperatura mitjana anual de l’aire en superfície, respecte del període de referència establert a la segona meitat del segle XIX, es calculava que era d’1,1 ℃; en canvi, a la conca del Mediterrani s’havia apujat d’1,4 ℃. Ara som a 1,2 ℃ i 1,5 ℃, respectivament.

Per contra, l’evolució de la precipitació –variable climàtica decisiva en el clima mediterrani– no és clara ni general en sèries climàtiques prou llargues, per l’escassesa o per l’elevada variabilitat temporal i espacial.

Podem afirmar que avui no plou tant com un segle enrere a molts llocs de la Mediterrània?

L’anàlisi d’una de les sèries pluviomètriques de més qualitat, de 109 anys de durada, contínua, sense llacunes, sistemàtica i homogènia, localitzada a la perifèria de Barcelona, ​​aporta llum sobre l’evolució pluviomètrica secular.

Una estació centenària

L’Observatori Fabra de Barcelona, ​​fora del continu urbà edificat, és a 410 metres d’altitud i orientat cap a la mar. Pertany a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.

Aquesta institució té registres meteorològics continus i de gran qualitat d’ençà del 1914, per la qual cosa les sèries cobreixen 109 anys. Arran d’això el 2018 l’Organització Meteorològica Mundial concedí a l’Observatori Fabra la distinció de “estació centenària d’observació a llarg termini”.


Els anys més eixuts a Barcelona

La precipitació mitjana anual de l’observatori en el període complet 1914-2022 és de 614,6 mm, una quantitat relativament modesta. El coeficient de variació, que expressa la variabilitat interanual de la precipitació, és d’un 25,5%. Com a referència, els valors que a la península ibèrica superen el llindar del 20% corresponen a pluviometries altament variables, típiques de la manera de ploure irregular i de vegades compulsiva de les terres amb clima mediterrani.

A tall d’exemple, l’any més plujós, el 1971, va acumular 1.122,5 mm i el més eixut, el 2022, amb prou feines va passar de 300 mil·límetres (307,7 mm). Arrodonint, a l’any més plujós li faltà poc per a duplicar la mitjana i el més eixut va arribar a la meitat.

A la figura es presenta la sèrie de precipitació anual completa de l’Observatori Fabra. En aplicar-hi el test no paramètric de Mann-Kendall –el més universal a l’hora de decidir si una sèrie temporal presenta una tendència estatísticament significativa–, no mostra ni augment ni disminució. Si s’aplica el mateix test als darrers 50, 30 i 25 anys, tampoc no es pot admetre una tendència estatísticament significativa. Per tant, es conclou que avui a Barcelona pràcticament plou igual que fa un segle.

Tanmateix, l’any més eixut de la sèrie és l’últim (2022) i el segon més eixut, el penúltim (2021), cosa que resulta molt poc probable en una sèrie aleatòria. A més, dins el darrer decenni també hi ha el tercer any més eixut, que va ser el 2015, amb 345,8 mm.

En resum, els tres anys amb una precipitació més baixa, i els únics amb menys de 400 mm, es concentren en els darrers vuit anys. Un valor de pluja anual inferior a 350 mm, de vegades 300 mm, ha acostumat a delimitar a la península ibèrica les terres més àrides, com ara el sud-est o sectors centrals de la conca de l’Ebre. Cal matisar que el segon any més plujós fou també en aquests darrers vuit anys, el 2018, amb 988,0 mm.

Un futur amb més escassetat hídrica

Encara som lluny d’afirmar que la sèrie pluviomètrica anual de l’Observatori Fabra –completa o dels darrers 50, 30 i 25 anys– presenta una tendència a la baixa estatísticament significativa. A bona part de la península encara no és clara la reducció de la pluja analitzant sèries llargues d’un segle de durada. Només en períodes més curts i a escala mensual hi ha minves significatives en alguns llocs.

Una cosa que sí que mostren els registres de l’observatori és que aquests darrers anys, i particularment els dos últims, concentren els rècords d’escassetat pluvial. Sens dubte, això origina un impacte negatiu en el medi natural, potser només conjuntural.

Tanmateix, cal afegir que les projeccions climàtiques per al conjunt de la conca de la Mediterrània, com també algunes altres per a l’estat espanyol i, particularment, per a Catalunya, anuncien una minva pluviomètrica en el curs del segle amb un cert nivell d’incertesa.

Predicció dels valors de la temperatura mitjana a la regió mediterrània (fotografia: IPCC).

Sigui com vulgui, encara que en les dècades vinents plogués igual, la pujada de la temperatura, pràcticament assegurada, produirà més escassetat hídrica per l’augment de l’evaporació potencial i una exigència més gran d’aigua per la vegetació natural i dels cultius.

En conjunt, per a les dècades vinents es dibuixa un entorn de l’observatori i de la rodalia més eixut, per l’augment de la temperatura i, amb més incertesa, per una certa reducció pluviomètrica.

Javier Martín Vide és catedràtic de geografia física a la Universitat de Barcelona. Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes