L’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) i la Direcció General de Difusió de la Generalitat de Catalunya han inaugurat una exposició al Palau Robert, que pretén reflexionar sobre la desinformació, la polarització i els discursos d’odi. La mostra, anomenada “PolsXtrems“, ha causat un escàndol lamentable perquè en un moment determinat equiparava la frase “Que aprenguin català!” amb una colla d’expressions de caràcter racista i intolerant.

L’exposició recrea un gimnàs que serveix per a entrenar el pensament crític, l’empatia i la curiositat per les opinions d’altri. L’espai reprodueix la sala d’entrenament i hi ha tot d’activitats per a guanyar flexibilitat mental i esperit crític. Acaba amb la recreació d’un vestidor en què –segons l’ICIP– “se’ns convida a escoltar diferents punts de vista sobre diferents debats socials d’actualitat, com ara la immigració, el turisme o la llengua”. És en aquest espai on se situava aprendre català com un conflicte social i s’equipara amb continguts racistes i estigmatitzadors.

L’ICIP, de primer, va explicar que havien cercat “frases provocadores” amb l’objectiu de sentir opinions diferents sobre qüestions que susciten debat i controvèrsia, perquè considera que “cal ser capaços d’escoltar amb respecte les opinions diferents sense caure en la deslegitimació”. 

Però ràpidament la Plataforma per la Llengua va presentar una queixa molt ben raonada pel contingut, i va deixar clar que s’havia comès un error molt greu: “Convertir els catalanoparlants, un col·lectiu lingüísticament minoritzat i històricament perseguit en diversos períodes, en botxins només desvirtua el debat i alimenta el mateix marc de desinformació que es diu combatre”, deia en un comunicat.

Hores després l’ICIP anunciava que, “conscients que el missatge central de la peça expositiva pot ser malinterpretat i que el contingut textual és desafortunat hem procedit a retirar el fragment en qüestió de l’exposició.” En el comunicat, reafirmava la defensa de la llengua catalana i els drets lingüístics.

El fet –la seqüència de fets– és significatiu, per tal com fa molt explícit fins a quin punt tenim baixa la guàrdia els catalanoparlants perquè ens puguen endossar una cosa tan aberrant com aquesta en una exposició. Però, dit això, a mi avui m’agradaria destacar també l’elegància i la correcció amb què han resolt l’afer totes dues entitats –sobretot per contrast amb incidents recents. La Plataforma per la Llengua ha fet molt bé la seua feina i l’ICIP ha comès un error molt important, però no s’ha amagat ni ha cercat excuses per defensar una cosa indefensable i ha rectificat immediatament.

Tots sabem que hauria pogut anar d’una altra manera. Perquè ho hem vist massa vegades: la institució que s’atrinxera, que cerca el matís on no n’hi ha, que acusa els crítics d’exagerats o de malentendre el missatge per raons espúries, que es regira per mirar com no assumir l’error o que deixa passar la polèmica per si amaina. I no ha estat així. L’ICIP ha comès un error, però l’ha reconegut amb promptitud i sense retòrica defensiva, i això –que hauria de ser la norma– és, malauradament, excepcional enmig de la tensió d’aquesta societat nostra.

No cal ni dir, per una altra banda, que la diligent actuació de la Plataforma per la Llengua ha estat com calia. Per l’activisme de reaccionar immediatament, però també per l’elaboració del missatge i la coherència del raonament. La Plataforma per la Llengua ha esdevingut ja fa anys l’entitat de referència en la defensa de la llengua catalana i, per tant, que ho hagen fet tan bé no hauria de sorprendre a ningú a hores d’ara. Però aquestes coses cal dir-les, recordar-les i agrair-les.

I resta la pregunta incòmoda: com és possible que ningú, en tot el procés de creació i revisió de l’exposició, haja vist que allò era una barbaritat i que causaria un problema? Ni els organitzadors, ni els dissenyadors, ni l’ICIP, ni el Palau Robert? No parlem de cap interpretació subtil ni de cap malentès d’especialistes. Parlem d’equiparar la defensa d’una llengua institucionalment i constitucionalment minoritzada –i perseguida durant segles– amb expressions d’odi racial o d’una altra mena.

Perquè que això passàs inadvertit fins que no ho va denunciar una entitat externa no diu res positiu sobre nosaltres mateixos, sobre la nostra feblesa intel·lectual i sobre la manera com s’ha anat normalitzant, en certs àmbits, una mirada –plantada en la nostra societat per Ciutadans i els seus perpetradors intel·lectuals– que situa els drets lingüístics dels catalans en el terreny del conflicte, en compte de situar-la allà on ha de ser: en el terreny de la justícia i de la democràcia.

PS1. Ahir era dijous i, per tant, a VilaWeb Televisió s’emeté La tertúlia proscrita. Que va tractar del mateix tema però partint d’un altre incident. En aquest cas de la bufonada d’una tal Brigitte Vasallo, que s’atreví a qualificar el català de llengua feixista. En parlen Txell Partal, Pau Vidal, Estel Solé i Sebastià Portell i en podeu veure el vídeo.

PS2. El conflicte del Llevant continua i l’estratègia de l’Iran consisteix a involucrar-hi com més estats millor. Oriol Bäbler ens explica en aquest article els equilibris que fa Turquia per evitar de trobar-s’hi arrossegada.

PS3. I mentre continua la guerra passen coses força curioses. Per exemple, com ens explica Lior Soroka en aquest article de Tel-Aviv estant, que el govern d’Israel prove de tancar les emissions de la ràdio de l’exèrcit, una de les més populars del país.

PS4. Andreu Escrivà fa un pas més en la tasca de divulgador climàtic amb la publicació d’un nou llibre en què ens ofereix una visió més global. La tesi és que els humans no som ni podem ser el centre d’allò que passe al planeta, sinó que hi ha tota una biodiversitat que cal preservar. I d’això n’ha parlat amb Esperança Camps: “El nostre llegat no hauria de ser el buit en la història evolutiva del planeta”. 

PS5. Tots podeu llegir tot VilaWeb de franc, però són els subscriptors que fan possible que llegiu aquest diari, amb la seua generositat. És important de ser-ne conscients.