La notícia es va publicar el 29 d’octubre de 2024. Sí, exactament el 29 d’octubre de 2024, aquella data fatal, el jorn terrible de la dana a l’Horta Sud i la Ribera i la Foia de Bunyol (de la dana i de la negligència del govern autonòmic del PP, del PPox, que va sumar tantes morts evitables a la desgràcia). Després va quedar naturalment superada per tant com va passar, però els diaris del 29 d’octubre duien gairebé tots la notícia que deia que aquell dia, a la Comissió de Justícia de les Corts, PP i Vox havien arribat a un pacte que es podria resumir en un titular si fa o no fa compartit (aquí, entre els tres o quatre que he trobat n’he fet un): es permetrà de construir hotels a 200 metres de la platja.

Ho recordaven les xarxes (beneïdes xarxes, de vegades i malgrat tot, sí) l’altre dia que, des d’una de les platges assolades pel darrer temporal, Juan Francisco (Juanfran) Pérez Llorca, el personatge que han col·locat a ocupar el càrrec que l’inefable Carlos Mazón es va veure finalment obligat a deixar, feia declaracions. El substitut practicava la seva politiqueria, bli-bli-bla-bla-perroxanxe-olives-i-papes, però les respostes anaven directament al gra i recordaven precisament això, que el seu partit, amb l’ajut sempre de Vox i després de representar alguna mena d’estira-i-arronsa de cara a la galeria, ha reduït la distància permesa per a construir hotels de 500 metres des de la platja a 200. En terrenys no urbanitzables. El vídeo de Juanfran mostrava les onades superant la barrera de roques i arribant al passeig, als cotxes, les cases (som tan poqueta cosa, i són tan poqueta cosa les nostres barreres, quan el mar s’enfurisma!), i la gent, en fi, la gent li recordava que molt bé això dels 200 metres, sí, tu, molt bé, quina poca vergonya que teniu.

En llegir el primer paràgraf, potser algú encara hauria pogut pensar que, en fi, que davant de la catàstrofe i de la perspectiva de successos similars (que inclouen llevantades fortes, sí, i creixement del nivell del mar: se’n diu crisi climàtica i tant se li’n fot si la neguem o no, a ella: va fent i ja ens ho trobarem), davant fins i tot de la imperiosa necessitat de mirar de resoldre les urgències immediates (les infrastructures, les cases destruïdes, el fang pertot encara, els cotxes amuntegats, els ferits, els desapareguts, tant de dolor), tota aquella mandanga dels hotels hauria quedat de banda per a centrar-se en la feina principal i imprescindible.

La resposta, evidentment, és que no.

El mateix mes de novembre del 2024, per exemple, es dedicaven a això. A això altre, vull dir. Al tema dels hotels a primera línia de mar. A aprovar-ho. D’això sí que en saben. Per a això sí que troben temps.

I no és cap anècdota. No ho és pel que el fet tot sol significa (aquesta reducció dels 500 metres que havia establert el govern del Botànic als 200 del PPox) i encara menys quan l’inserim en el context que l’ha vist formular-se i créixer. Perquè des del primer moment, i durant tot aquest temps, mentre recitaven eslògans com ara simplificar la burocràcia o reconstrucció, la camarilla del PP&Cia ha anat fent les seves cosetes que acaben sempre en la mateixa: la depredació.

El mes de maig del 2024, Mazón anunciava un “pla per a simplificar la burocràcia”. Literalment, pla Simplifica. Bé, no? El cas és que per la via del decret (decret llei de simplificació administrativa), el PP eliminava vint-i-tantes lleis i omplia els discursos amb termes com ara “digitalització”, “transformació”, “finestreta única”, “reduir entrebancs” i moltes moltes ganes de fer les coses simples. Aquell somriure de pinxo que gastava Mazón abans d’El Ventorro. Que s’aparti l’administració, reclamava la patronal turística i de la construcció, que no molestin. Simplificació, responia el PP. Entre les lleis eliminades, res, bagatel·les, paperassa que feia referència a l’impacte ambiental, l’ordenació del territori, el turisme, coses així. I s’instaurava una etiqueta anomenada “projectes d’interès autonòmic” (recordeu aquells PAI, aquelles requalificacions exprés per a urbanitzacions exprés de l’època Zaplana? Ara la cosa que volen fer servir es diu PIA, com en una broma de mal gust) amb la idea de facilitar-los una tramitació urgent i preferent i amb caràcter vinculant per sobre dels plans generals municipals. Etcètera.

I a això s’han dedicat durant tot aquest temps, Mazón i Juanfran, Juanfran i Mazón: a consolidar un canvi a mida en el règim territorial al País Valencià, a anar teixint de mica en mica, de simplificació en simplificació, un marc legal que permeti que sòl fins aleshores no urbanitzable, espais protegits, el litoral preservat passi a mans privades. No que hi hagi una planificació conscient del territori comptant amb els reptes i els perills als quals ens enfrontem, sinó justament el contrari, tornar a obrir la veda per a l’especulació i l’expansió de construccions turístiques, la vella i coneguda olor que omple les butxaques dels seus amiguets i perpetua un model econòmic que significa alienació i misèria econòmica a la població.

Això fan i a això es dediquen. No són cap broma.