Picanya, un any després de la gota freda, amb Xavi Castillo: “Les coses no es van fer bé”

Un any després de la gota freda, tornem a visitar Xavi Castillo al carrer de Sant Pasqual de Picanya (Horta Sud), on té la seu la històrica companyia de teatre Pot de Plom, just al costat del barranc de Torrent (o rambla del Poio). Quan la força de l’aigua va arrasar el local, feia tan sols tres setmanes que s’hi havien traslladat. Va tenir moltes pèrdues materials, i més de trenta anys d’història de la companyia es malmeteren. Quan el vam entrevistar, el 19 de novembre de 2024, el local tenia un forat gran a la part del fons, que donava al pati, i Castillo i el seu tècnic encara maldaven per deslliurar-se del fang. En aquell moment pensava a abandonar-lo, però ara ens rep al mateix local, reformat, pintat, amb porta nova i sense cap forat. Amb tot, les darreres pluges hi han fet aparèixer humitat.

Va poder recuperar cartells i salvar fotografies que ara tenen unes taques de colors inversemblants, rastres de fang. També hi ha penja-robes amb vestits, alguns de nets, alguns altres encara bruts de fang, i alguns decorats que van sobreviure a la barrancada. “Tot açò que veieu, no és res. Jo tenia tot el local ple, ple, ple de coses, escenografies, documentació… I se’n va anar tot a fer la mà. Ací darrere encara hi ha coses plenes de fang. A poquet a poquet”, diu.

Explica que costa molt refer-se d’aquell colp, i que encara hi ha una sensació molt estranya entre la gent. A més, l’última gota freda els va enxampar tornant de Tarragona. Van passar la nit en una estació de servei i van reviure tot aquell episodi. “La meua sensació és que no ens ho llevem de damunt. És com si fos un bucle: dana, faena, notícies, indignació, manifestacions… Parles amb la gent i hi ha com una espècie de dia de la marmota, però en dana”, diu.

Amb quatre coses que tenia i que va poder netejar, Xavi va reprendre l’activitat molt poc després de la catàstrofe. Només va aturar l’activitat, gairebé per obligació, durant el mes de novembre perquè va haver-hi una onada de suspensions. “Els organitzadors deien que no era el moment, i jo això ho vaig denunciar a les xarxes. No atureu l’activitat cultural perquè si no ens n’anem a fer la mà. Vaig reivindicar molt el fet de no parar, i això va tindre un poc de ressò entre la gent”, diu.

El barranc, que ho va arrasar tot

Continuem cap al barranc de Torrent, que s’ha vist més eixamplat encara amb el darrer episodi de pluja. La gota freda del 29 d’octubre va tombar quatre ponts dels cinc que travessaven el barranc, dues passarel·les per a vianants i dues carreteres, que encara no han estat restituïts. Només en va quedar un, a l’extrem del poble. “La sensació era d’estar incomunicats, va haver-hi un moment que no es podia entrar ni per ací ni per allà”, diu. La maquinària que treballa en la reconstrucció és un recordatori constant per als veïns que el poble no viu una situació normal, per més que es vulga dissimular. Castillo, durant els dies de l’emergència, va ser molt crític amb la gestió que se’n feia, però amb el seu toc d’humor característic, que no perd mai malgrat les adversitats.

Mentre voregem el barranc, recordem la passarel·la que van construir els voluntaris, amb portes i taulons, i després la que va fer una empresa del poble –també de manera altruista– de formigó, perquè la gent pogués passar de l’un costat del poble a l’altre. Més tard, els militars van muntar una passarel·la metàl·lica per a vianants, que avui encara és l’única manera de travessar el barranc a peu. Xavi també parla de l’angoixa que es va viure aquell 29 d’octubre: “Les coses no es van fer bé, hòstia. A casa tots, després s’ha fet en altres danes.” I apunta tant a la Generalitat com l’Ajuntament de Picanya, que no va reaccionar.

El forn Baixauli, la vida del poble

Entrem al forn pastisseria Baixauli i parlem amb Batiste, que forma part de la vuitena generació familiar que el regenta. Segons que ens explica, va obrir el 1745 i és el forn més antic del País Valencià. La gota freda ho va devastar tot. Gràcies a l’ajuda dels voluntaris i a les donacions de la gent –el 80% del mobiliari i les màquines són de les donacions–, que s’hi va abocar, van aconseguir de reobrir cinc mesos després. “Quan vam tornar, la gent en tenia moltes ganes, nosaltres també, i estem molt agraïts. Jo continue dient que si no és pels voluntaris, molta gent encara trau coses de sa casa”, diu. De fet, la inauguració va ser tot un esdeveniment al poble.

El desastre de l’Almassereta

Avancem pels carrers de Picanya i travessem la passarel·la metàl·lica per a arribar al carrer de l’Almassereta, a la vora del barranc, que va quedar totalment destrossat. L’aigua va superar els quatre metres. El pla de l’ajuntament implica derrocar totes les cases i fer una zona verda, cosa que ha creat tot un conflicte amb els veïns. En una d’aquelles cases, que avui dia és tota runa, hi vivia Pepica, de noranta anys. Vam parlar amb ella a final de juny, i insistia que hi volia tornar a viure. La seua néta, Sara, ens confirma que l’ajuntament manté el pla d’enderrocar les cases.

Arribem a la fi de la visita amb Xavi Castillo i ens acomiadem de Picanya, on encara queda molta faena a fer. “Hi ha trossos que encara són Apocalypse now. Heu vist coses que van en marxa, i coses que van molt a poc a poc”, diu. Per a acabar, Castillo hi aporta un toc d’humor, que no hi podia faltar, i ironitza sobre l’eixida del Consell del conseller per a la Recuperació Econòmica i Social, Francisco José Gan Pampols: “El paio diu ‘que ja ho tinc jo’, i dius: ‘Col·lega…’ Com a concepte de reconstrucció, és per a portar-lo ací i dir-li: ‘Mira açò, per l’amor de Déu.’” I al Mazón, que podem tindre la cara ben alta cada vegada que diem ‘Mazón dimissió’, i més coses”, acaba dient.