Fa unes setmanes, un periodista de Luxemburg, que treballa de corresponsal televisiu a Washington, es va fer mundialment famós quan va fer-se viral un vídeo en què se’l veia informant sobre la campanya electoral nord-americana en sis idiomes diferents: alemany, anglès, espanyol, luxemburguès, francès i portuguès. Poc després va saltar la sorpresa: Philip Crowther també sap parlar una mica de català, com es pot comprovar aquí, perquè va viure un any a Barcelona quan en tenia vint. Un cop passada la febre de la viralitat, entrevistem el periodista per Skype en una llarga conversa, en anglès, en què parlem d’idiomes, del cervell, del Barça, de Catalunya, de Trump i de periodisme, entre més temes.

Us va sorprendre que el vostre vídeo es fes viral?
—La veritat és que sí. Fa dos anys que faig aquesta feina i havia penjat vídeos similars per mostrar que faig directes en sis idiomes. Mai no s’havien fet virals. Va ser molt interessant de seguir. Primer un company meu el va repiular, després ho va fer algú que té un milió de seguidors i llavors el vídeo va començar la gira mundial, pel Canadà, Austràlia i va arribar a Europa i a l’estat espanyol. Va tenir un gran èxit. No n’estic descontent, tot i que com a periodistes no volem ser notícia, però si és per una causa com aquesta, ja m’està bé. M’ha donat l’oportunitat de parlar sobre llengües, sobre el luxemburguès i el català i sobre com la feina que faig acaba promovent aquestes llengües. Quan un vídeo es fa viral, la sensació és de pèrdua de control, perquè tu el penges i pren vida, tan sols pots mirar de seguir-lo i de veure cap a on va.

Creieu que l’èxit a Catalunya i a Espanya va ser superior al d’uns altres llocs?
—És molt interessant de veure on es va seguir. Es van escriure un parell d’articles a Alemanya i a Bèlgica, però sense la fascinació tan bèstia que vaig veure a Espanya. Sincerament, jo crec que és perquè als espanyols els costa d’aprendre una segona llengua, i no diguem ja una tercera. L’anglès els costa, amb tots els respectes, o sigui que sentir algú parlant sis idiomes en directe va captivar la gent. Hi ha un programa a la Sexta anomenat Zapeando on parlen de vídeos virals. En una entrevista em van preguntar si parlo més idiomes i vaig pensar que aquesta era la meva gran oportunitat de dir: “També parlo una mica de català.” Evidentment, els va sorprendre. No parlo català amb fluïdesa, tan sols unes poques frases, però m’interessa aquesta llengua i m’agrada. I m’agrada veure com a Catalunya la gent agraeix quan un estranger com jo diu que el català és una de les llengües que vol parlar i que li agrada. Així és com va aterrar la cosa viral a Catalunya.

Quina pressió addicional afegeix el fet d’estar en directe davant una càmera al fet de parlar una llengua estrangera?
—És cert que assumeixo molta pressió i els perills i riscos són força grans quan faig servir llengües que no són l’anglès. Els sis idiomes que faig servir en directe els classifico en una mena de lliga, de “més còmode” a “podria tenir problemes”. En anglès estic 100% segur perquè si oblido una paraula, sé que ràpidament en trobaré una altra al cervell. A més, l’anglès és l’idioma amb el diccionari més gran del món, per tant hi ha més paraules disponibles, encara que no les conegui totes. En francès hauria d’anar bé, però si oblido una paraula bàsica, em serà més difícil de trobar un sinònim. La paraula francesa per a dir impeachment, per exemple, que és una paraula que s’ha utilitzat molt aquí a Washington darrerament. En espanyol tinc un nivell de confiança similar al francès. En luxemburguès, un dels meus idiomes gairebé nadius, també estic bastant segur de trobar la sortida a una situació difícil si oblido una paraula. I després, en portuguès i alemany és quan més arrisco. El temor més gran d’un periodista quan està en directe és quedar-se en blanc, sense saber què dir, i el perill en aquests idiomes d’acabar utilitzant paraules com ara “cosa” o “fer” és més gran.

Seguiu alguna estratègia per no posar-vos nerviós?
—En general, sóc capaç de dividir el cervell en sis idiomes, a vegades set si en vull parlar un que no domino tant. Alguns idiomes s’assemblen, de manera que amb el portuguès sempre hi ha el perill de barrejar-lo amb l’espanyol i que quedi “portunyol”. Un altre risc és fer servir falsos amics: una paraula que existeix en francès, per exemple, i que sembla que també hauria d’existir en castellà, però no. Per sort, quan faig directes no els faig tots seguits. Normalment tinc una mica de temps per a preparar-me i durant aquesta estona cerco el vocabulari. També faig una cosa una mica estranya que és dir-me a mi mateix que en realitat jo sóc d’aquella nacionalitat. Això em dóna la confiança addicional dins meu per a parlar l’idioma amb un accent més natural. Em dic: “Per què sóc a la televisió alemanya? Perquè sóc alemany!” La confiança és clau, i també superar la por inicial.

A partir de la vostra classificació d’idiomes particular dedueixo que penseu en anglès.
—Aquesta és bona! Sé que la resposta sona entre pretensiosa i poc realista, però us garanteixo que és certa: no penso en cap idioma. Penso en imatges, sentiments i emocions. Per què hauria de fer servir el llenguatge quan penso si puc arribar a l’objecte dels pensaments més ràpidament tan sols imaginant-lo? L’idioma és un vehicle per a explicar alguna cosa, però no el necessitem abans de parlar. Per tant, si em pregunteu: “Quan aneu al forn a comprar un pa, tan sols veieu un pa?”, la resposta és sí. No necessito les paraules. No sé si això té sentit, per a mi sí, però molta gent em diu que no pot ser cert.

No puc evitar de fer-vos la tòpica pregunta d’en quin idioma somnieu.
—No parla mai ningú als meus somnis. Jo no parlo i les altres persones tampoc. Perquè els meus somnis siguin més ràpids, algú em pot transmetre emocions i pensaments, però no cal el llenguatge com a recurs. Jo ja sé què volen, sé què pensen, conec les seves emocions, i per tant no necessito el llenguatge. És molt estrany, però no puc recordar ni una sola paraula als meus somnis, igual com no recordo llenguatge als meus pensaments. Evidentment faig servir el llenguatge quan em preparo per a un directe i m’imagino les frases que diré. És una mica abstracte, però crec que això em dóna la possibilitat de parlar sis idiomes amb facilitat: perquè no els he de traduir dins el cap. Tan sols són llengües que serveixen per a descriure objectes i esdeveniments, però sense fer servir un llenguatge intermedi.

Sospito que un neuròleg estaria interessat a tafanejar dins el vostre cervell.
—No em faria res. Potser m’haurien de fer un escàner cerebral i veure què hi troben…

A mi em sembla apassionant. Sempre heu funcionat així?
—Vaig ser bilingüe des del principi. El meu pare ens parlava a la meva germana i a mi sempre en anglès i la meva mare sempre en alemany. Quan érem tots junts també parlaven entre ells en els idiomes respectius, el meu pare en anglès i la meva mare en alemany, de manera que mai no els sentíem adaptar-se a l’altre idioma, tot i que quan eren sols parlaven anglès entre ells. Aquests van ser els dos idiomes amb els quals vaig créixer i, després, el luxemburguès es va incorporar molt aviat, al cap de dos anys o tres. Primer el vaig aprendre al carrer del poble on vivia i després a l’escola bressol i a primària. Luxemburg és un país francòfon, de manera que també hi aprens francès molt aviat, quan tens sis anys o set, també hi aprens alemany i l’anglès s’afegeix a dotze anys quan arribes a l’escola secundària. Per tant, si vius a Luxemburg, creixes amb quatre idiomes. Si tot va bé, hauries de ser capaç de parlar tots quatre idiomes amb força fluïdesa, potser no amb un accent perfecte, però segur que suficient per a comunicar-te. A més, a la meva escola, a catorze anys vaig poder triar entre espanyol i italià, i com que volia seguir el futbol espanyol, vaig triar el primer.

Cinc idiomes a catorze anys, no és estrany que hàgiu acabat essent un heroi multilingüe!
—He de dir que quan era petit va haver-hi un moment que va ser massa i ara tinc una mica de por que això també li passi a la meva filla. Té gairebé un any i els pares hem decidit de parlar-li en anglès i la seva mainadera és de parla castellana, per tant de moment és una educació bilingüe. De fet, hi va haver un moment que vaig abandonar un idioma. Odiava el francès a l’escola perquè, en comparació amb l’espanyol, té moltes excepcions que no tenen cap sentit gramatical. Després també vaig deixar l’anglès! Vaig començar a respondre al meu pare en alemany, durant uns mesos, i vaig començar a parlar anglès amb accent alemany. Però quan parlava amb la meva família a Anglaterra em feia vergonya i vaig pensar que calia superar-ho. Va ser una batalla de voluntats. Créixer amb un munt d’idiomes és una sort, però no sempre és fàcil.

M’interessa la vostra experiència catalana, és clar. Quan, per què, com?
—Va ser el típic any a l’estranger de qui no sap gaire què fer amb la seva vida o amb la carrera professional després de l’institut. Barcelona és la ciutat ideal per a passar un any a l’estranger per a qualsevol europeu. Vas a Barcelona, ​​aprens espanyol i t’ho passes bé. Jo havia estat a Barcelona amb el meu pare i va ser aleshores quan vaig anar a veure el primer partit del Barça. La ciutat sempre m’ha atret. Per tant, la idea era apuntar-me a una escola d’idiomes i aprendre espanyol. Ràpidament em vaig adonar que hi havia moltes coses escrites en un idioma que no era l’espanyol, i encara avui penso que no té sentit que un estranger vagi a Barcelona a aprendre espanyol, perquè també s’hi trobarà el català. Si vols aprendre català, genial, però si no, vés a Madrid o a Andalusia.

Ep, que perdrem clientela!
—No dic que la gent no hagi de viatjar a Barcelona, ​​però no acaba de tenir sentit si l’objectiu és aprendre espanyol. Per sort vaig fer uns amics d’origen andalús que parlaven espanyol i català amb naturalitat i vaig entendre que ho havien fet per adaptar-se. Per cert, aquesta també va ser la meva primera experiència radiofònica a la vida. Ells eren de Badalona i tenien una petita emissora en una zona anomenada Pomar, Ràdio Pomar, i aquest va ser el meu primer contacte amb la ràdio i el periodisme. En qualsevol cas, vaig entendre que el català era la manera lògica de comunicar-me i també de mostrar interès per la ciutat que m’acollia durant un any.

Quan va ser això?
—Devia ser el 2001, o més aviat el 2001-2002, que jo compto segons les temporades de futbol. [Riu]

Va ser una bona temporada?
—Mmmm, anava millorant. El meu primer partit amb el pare va ser durant l’etapa holandesa dolenta, amb Van Gaal, quan compraven qualsevol holandès que trobaven, l’època de Bogarde, Reiziger i companyia. Després la cosa va anar millorant lentament.

I vau decidir d’aprendre català per adaptar-vos?
—Jo vivia a Gràcia i vaig tenir una trobada a l’ascensor amb un veí que era molt català. Vaig fer-me el simpàtic mirant de “xapurrejar” una mica d’espanyol i ell em responia en alguna cosa que clarament no era espanyol. Era català, és clar. El seu missatge era que si vius aquí, l’hauries d’aprendre. Em sembla bé, jo això ho respecto. Alguns espanyols i estrangers no hi estaran d’acord i pensaran que és una manca de respecte, però jo crec que està bé. És una manera de defensar la llengua i de mostrar orgull nacional. Per tant, sí, vaig decidir d’adaptar-me. No vaig anar a classe, però amb l’ajut del francès i de l’espanyol vaig arribar a poder dir algunes frases.

Ja sabíeu que la llengua catalana és un tema important a Catalunya?
—I tant. Recordeu que vinc de Luxemburg, que té un idioma propi que també es pot considerar amenaçat, per la intromissió d’uns altres idiomes, per l’enorme quantitat de treballadors estrangers que vénen al país cada dia des de Bèlgica, França i Alemanya, perquè la majoria de documents tan sols s’escriuen en francès i, a vegades, en alemany, on fins i tot els rètols dels carrers i les botigues són majoritàriament en francès, a diferència de Barcelona. Encara que tinguem una gramàtica aprovada de fa poc, ens manca la confiança d’escriure en luxemburguès. Estem per darrere vostre en aquest sentit, però estem al davant en el sentit que tenim un estat i això ens proporciona moltes eines per a promoure la llengua. La situació és diferent, però tenia prou sensibilitat per a entendre que els catalans no intenten ser antipàtics en una conversa d’ascensor. És una qüestió de supervivència: si vols mantenir la identitat, has de defensar la llengua i això sempre ho respectaré. M’agraden totes les llengües, m’agrada el so del català i crec que la situació del català és particularment interessant. Puc dir que el català és un dels meus idiomes preferits que no parlo.

Aquesta sensibilitat nacional també us ha fet seguir els esdeveniments polítics que han tingut lloc a Catalunya durant els darrers anys?
—L’independentisme sempre hi ha estat i sempre m’ha interessat, sí. L’última vegada que vaig ser a Barcelona va ser just abans del referèndum i em va semblar sorprenent que s’hi arribés, perquè quan vaig viure-hi no vaig pensar mai que la independència fos una proposta 100% realista. Com a periodista no puc donar la meva opinió, però vaig tenir la sensació que la lluita pel referèndum era més una lluita per a poder votar que no pas per a assolir la independència. Aleshores l’estat espanyol va posar bastons a les rodes, com tots sabem, amb violència i assaltant alguns dels col·legis electorals, i crec que ho va fer més gran que no era. La meva sensació, des de fora, va ser que els catalans volien demostrar que tenien independència per a votar sobre la independència. Però no crec que una majoria de catalans desitgi realment la plena independència d’Espanya.

Se’n parlava, del cas català, a Washington?
—Bé, jo vaig anar a una conferència de premsa conjunta de Trump i Rajoy i la pregunta va sorgir, és clar. Era abans del referèndum i un col·lega espanyol els va demanar què en pensaven. No us sorprendrà saber que Trump va respondre sense tenir coneixements previs sobre l’assumpte, com feia la majoria de vegades amb temes de política exterior. Ho va equiparar amb el vot del Brexit i deixava intuir la seva afinitat per qualsevol mena de moviment independentista. Clarament tenies la sensació que Rajoy i la delegació espanyola li havien dit abans: “Ep, si us plau, no vagis cap aquí. No et posis al meu costat i diguis que vols la independència de Catalunya.” No ho va fer, però clarament hi va mostrar interès. Catalunya era un tema que apareixia de tant en tant a Washington, sobretot després del referèndum. L’ambaixada espanyola feia molts esforços per parlar amb els periodistes estrangers, per donar el seu punt de vista de què va passar i de tot allò que va seguir després, amb les sentències de presó. El govern espanyol volia explicar la seva versió de la història fins i tot als corresponsals establerts a Washington, de manera que us podeu imaginar fins a quin punt el tema era prioritari per a la diplomàcia espanyola.

Vau participar en alguna d’aquestes trobades?
—Sí. Vaig tenir una conversa amb l’ambaixador espanyol, però la conversa va ser off the record, és clar.

Avancem. Com creieu que serà recordada l’era de Trump?
—Et diré com la recordaré jo com a periodista: ha estat apassionant. És clar que no hi havia precedents, però han estat quatre anys en què hem tingut molt de contacte amb el president Trump. Sóc corresponsal a la Casa Blanca i el nostre principal objectiu és tenir el màxim accés al president. Sens dubte, el teníem. Li vaig poder fer moltes preguntes. Mai o gairebé mai no vaig obtenir una resposta amb contingut, també és cert, però almenys hi havia un intercanvi. En aquest sentit, com a periodista, estic segur que trobarem a faltar l’accés i potser també la gran quantitat de notícies que generava. Ara mateix, les coses s’han tornat una mica més normals i menys intenses, en el sentit que no ens desperta un piulet seu a les sis del matí i no anem a dormir amb els pensaments de Trump a mitjanit.

I més en general?
—Els anys de Trump es recordaran com un experiment nord-americà, una cosa que mai no havien tingut: algú lleugerament autoritari, de vegades amb matisos racistes i que creava molta divisió. Però una gran quantitat de nord-americans van voler-ho provar i les eleccions del 2020 van demostrar que 73 milions estaven d’acord amb tot allò que havia fet Trump. Per tant, no és una aberració, no és un cop d’efecte, no és un parèntesi de quatre anys, com l’administració de Biden intenta que sembli. Biden desfà moltes de les coses que va fer Trump, però això ho havien triat els nord-americans. El van votar el 2016 per provar-ho i el 2020 encara el va votar més gent, no ho oblidem. A una gran part del país li agradaven les coses que feia i potser algun dia tornaran a triar algú semblant. Crec que el trumpisme, com ara en diem, és aquí per a quedar-s’hi. Han estat quatre anys molt bèsties, bojos i intensos, i no és fàcil d’adaptar-se a la nova era. Algú va escriure que la presidència de Biden és una presidència de nou a cinc, i això també ho ha votat molta gent ara, allò que Trump va anomenar sleepy Joe. És increïble també com Trump ha desaparegut del mapa: no fa piulets, no pot fer-los de fet, no és enlloc, no truca a Fox News, tot i que ho podria fer. Costarà una mica d’adaptar-se a això que ara mateix recorda molt allò que teníem amb Obama fa uns anys.

Tornem a la vostra feina. Sou un freelance que treballa per a molts clients?
—En realitat sóc un periodista internacional que treballa per a Associated Press (AP). La meva feina és a AP i treballo per als seus clients quan hi ha notícies d’última hora, les famoses breaking news. Faig de corresponsal per a canals que no en tenen. Potser no tenen prou diners per a enviar algú o no han estat prou ràpids. Altres canals han decidit de fer-me servir com a corresponsal principal. Ara mateix treballo per a una quinzena de canals i amb cada notícia puc arribar a fer fins a deu directes per a canals diferents. Alguns d’aquests canals tenen diferents serveis lingüístics, com ara Euronews, per exemple, que és gairebé el meu client ideal, perquè emeten en cinc dels sis idiomes que parlo, entre més. També treballo per a Voice of America en francès, anglès, espanyol i portuguès, per a la televisió nacional belga, per a dues o tres cadenes informatives franceses…

I clients més “exòtics”?
—Treballo per a un canal nigerià interessat en la comunitat afroamericana, una televisió xinesa en anglès i un canal catòlic dels EUA, EWTN, que és molt interessant i la seva prioritat són els temes relacionats amb l’avortament. Sempre represento AP i sóc factual, però cada canal té les seves prioritats i el seu estil. Per exemple, alguns volen que parli un minut i quinze segons i no són gens feliços si m’allargo, però uns altres em tindrien hores en antena. El meu objectiu sempre és fer-ho en sis idiomes. A vegades funciona i a vegades no.

Ja per acabar: on us veieu d’aquí a deu anys? Us fa por cremar-vos?
—Depèn una mica del meu cervell, però de moment no sembla tan difícil. És un gran repte i és la primera i potser l’única vegada de la meva carrera en què les meves passions i habilitats conflueixen perfectament: el periodisme, concretament el periodisme televisiu, i els idiomes. És una combinació perfecta per a mi, de manera que no em veig fent una cosa massa diferent d’això que faig ara. Sé que és molt rar que algú digui que és feliç amb allò que fa. Ara bé, cal dir que l’únic tema que realment domino és el futbol. Ara parlo molt de política i n’he anat aprenent, però potser algun dia tornaré a fer de periodista esportiu. El problema és que, un cop fas de periodista de futbol, ​​és molt difícil de sortir-ne, quedes encasellat i això és un risc.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.