La figura immensa de Jacint Verdaguer (1845-1902) en la literatura catalana és fora de qualsevol dubte. L’escriptor més important del nostre segle XIX i segurament un dels pals de paller de la nostra literatura –amb els seus seguidors i detractors, és clar– ha esdevingut molt més que un poeta: és un símbol del nostre país. Ho palesen les nombroses adaptacions musicals de molts dels seus poemes; la reedició constant de l’obra, tant en edicions populars com en edicions filològiques; l’existència de la mateixa Fundació Verdaguer; nombrosos carrers al nomenclàtor de bona part del país, i fins i tot una estàtua al mig de Barcelona que dóna nom a una parada de metro. I darrerament, a la fi, algunes obres audiovisuals de bella factura que tracten sobre alguns dels aspectes més interessants del poeta: l’home que camina, que puja pics, turons i serres i en deixa constància, per bastir un monument literari de primera magnitud com és el poema Canigó.

Bernat Gasull i Roig (1971) és una de les persones que més i millor coneix les passes del mossèn pels roquissars, herbeis, cims, pics, tucs, puigs, turons, serralades, corriols i viaranys del nostre país en una època en què això de l’excursionisme tot just començava –prou feina tenia el gros de la població per anar perseguint somnis d’ascensions tot sovint perilloses, complicades i moltes vegades considerades inútils. Però, és clar, sense el somni de pujar sempre més amunt, mai no podríem arribar a saber què hi ha més enllà. Ho demostra una bibliografia que inclou els llibres Maleïda, publicat per Verdaguer Edicions el 2015, i Les ascensions de Verdaguer al Pirineu. Guia d’itineraris per resseguir les ascensions que Mossèn Cinto va realitzar als cims del Pirineu, que va editar Cossetània el 2008. També ha estat l’assessor històric i guionista dels films Maleïda 1882 i Canigó 1883. Per tant, en sap un niu, de la relació entre Verdaguer i el Pirineu.

Fruit d’aquesta passió absoluta per la muntanya i per Verdaguer, el 2025 va publicar Balaig. A l’encalç de les passes de Jacint Verdaguer pel Canigó (1879-1883), a la col·lecció Eines de Verdaguer Edicions, una obra monumental de més de set-centes pàgines que inclou, entre més meravelles, transcripcions inèdites de les llibretes de viatge del mateix Verdaguer.  A la contracoberta del llibre, els responsables de Verdaguer Edicions diuen: “Gasull i Roig segueix una intensa recerca per escrits inèdits, llibretes de viatge i publicacions, i trepitja la muntanya per tal de dibuixar amb precisió el periple pirinenc de Verdaguer i la seva relació amb el cim del Canigó. El resultat és un viatge apassionant per moments clau de la vida del poeta i especialment per indrets de Catalunya, del nord i del sud, i d’Occitània. De la mà d’un guia expert, ens endinsem en els llocs i en la història d’aquests llocs per descobrir-hi un poeta aventurer i excursionista, i un poema extraordinari.”

Un dels punts que cal remarcar és l’honestedat que demostra en tot moment Gasull. Ja d’entrada ens diu que no és pas filòleg (de fet, és biòleg), però, tot i això, les seves aportacions i interpretacions sobre Canigó són ben valuoses, com també les informacions de tota mena que ens hi aporta: és un llibre de sabers enciclopèdics, però en cap cas pedants ni pesats, atès que flueixen sempre en favor de la història que ens vol explicar, amb un home com a protagonista i una muntanya com a escenari, o qui sap si potser no és a la inversa i el Canigó és el protagonista i mossèn Cinto, l’escenari.

I quina és aquesta història que ens vol explicar l’autor de Balaig? Doncs la que comença amb un telegrama, l’agost del 1879, que diu que Verdaguer no pot passar l’estiu tal com preveia. I ens diu Gasull: “Malaurat telegrama! Malaurat estiu! Adéu-siau, doncs, alzines rabassudes, roures de mil anys de les aubagues i adéu-siau els bons amics que feien encara més bona ombra i que esperaven Jacint Verdaguer en aquella estiuada a Vic –quina manera d’encabir literatura fins i tot en un senzill gargot d’una lletra per a enviar a un amic, ai las! Tots els plans de Verdaguer s’havien esvaït. El poeta, tot i que feia dies que en tenia ganes, i així ho havia fet evident per escrit al seu amic, també prevere, Jaume Collell, finalment no podria passar l’estiu del 1879 a Vic, o per aquells encontorns. Don Claudi, en Claudi López i Bru, el fill del marquès de Comillas, el reclamava perquè pugés fins a Sant Sebastià, Donostia, al País Basc, per anar plegats ‘a uns banys de Presta o de per allí’. Jacint Verdaguer no podia dir que no, al cap i a la fi treballava per al marquès, però es dolia que els dies d’estiu que es podia deslliurar justament de la feina que el lligava a aquella família, el fill de l’acabalat també el cridés per anar a passar l’estiuada plegats. Així comença aquesta història. La que volia contar. La d’una aventura muntanyenca del tot captivadora, i ensems amagada, tal volta poc coneguda, potser perquè les circumstàncies ho propiciaven. Per a trobar-la, per a destriar el gra de la palla, cal anar espigolant ça i lla: fer feina de xarcolador. I així és que m’he posat a gratar i a gratar, vejam què en sortia.”

A partir d’aquí, Gasull ens presenta personatges i sobretot paisatges: “El Vallespir ressegueix la vall feréstega, i en bona part encaixonada, del riu Tec. Quan aquest s’endinsa a la plana, ja més falaguer, el Vallespir el llega al Rosselló, que l’aboca plàcidament a la mar sota la mirada de reüll de la històrica ciutat d’Elna. El Tec neix a uns 2.400 metres, sota mateix del Roca Colom (2.501 m), molt a la vora del pic de Costabona (2.465 m) i a les envistes del Canigó. De seguit que deixa els prats alpins, fa una gran giragonsa i rossola pel bosc entre sallents, gorgs i escanyalls on van a espetegar tot un seguit de còrrecs eixelebrats que el nodreixen”; s’endinsa en la producció literària de Verdaguer i en l’amistat amb Collell; repassa la vida diària del poeta al servei dels Comillas; segueix totes les passes que va fer el poeta muntanya amunt i muntanya avall (i no sols això, són gairebé incomptables els quilòmetres que va fer per tot el país en aquells quatre anys) i ens ofereix, en definitiva, una experiència lectora que podríem dir immersiva. És difícil tenir la muntanya, el poeta i el poema tan a prop.

En definitiva, Bernat Gasull ens ha fet una aproximació molt personal, erudita, però no pedant, sàvia però a la vegada planera, a una de les pedres angulars de la nostra literatura, Canigó, i a l’autor, Jacint Verdaguer, un homenot que si no existís l’hauríem d’inventar. I tot, és clar, amb una riquesa lingüística, amb un amor i una fidelitat al país i a la llengua, que fan encara més gran aquest mite literari i humà que, per si sol, és tota una literatura.

I, per cert, per a saber a què es deu el títol del llibre, l’haureu de llegir o cercar al Diccionari Català-Valencià-Balear. Al Canigó –la muntanya, en aquest cas–, hi trobareu la resposta.