Perpinyà, el mirador fotogràfic del món

Salvador Dalí va dir que el centre del món era l’estació de Perpinyà. Es va avançar al seu temps, com d’habitud. Tenia raó. D’ençà de fa trenta-cinc anys, cada setembre la ciutat es converteix en el centre del món del fotoperiodisme. Visa Pour l’Image és una de les millors mostres internacionals del gènere que, cada any, ofereix moltes exposicions de franc en espais històrics emblemàtics de la ciutat, com ara el convent dels Mínims, l’hotel Pams i l’església dels Dominics.

Enguany s’hi poden visitar vint-i-quatre exposicions de primera categoria que ens ofereixen visions noves de la vida al nostre planeta, dels desastres del canvi climàtic a la guerra d’Ucraïna, passant per la tragèdia social i ambiental de la cocaïna a Colòmbia, el nou feixisme nord-americà, la vida quotidiana de les dones i els nens a l’Afganistan dels talibans, les revoltes de les dones de l’Iran, els embarassos d’alt risc o el carbó vegetal africà, l’or dels pobres, entre un ampli espectre de temes i enfocaments que cobreixen en bona part moltes de les preocupacions actuals de la societat mundial.

Passar un parell de dies a Perpinyà per veure aquells aspectes del món més ignots i difícils de contemplar habitualment en els grans mitjans és una experiència extraordinària que ens acosta al món real. Ben lluny dels experiments virtuals, la desinformació repetitiva i sovint interessada (o manipulada) que circula per internet i les obsessives i asfixiants xarxes socials.

A Perpinyà, els millors fotoperiodistes internacionals ens acompanyen a visitar i conèixer llocs i problemes socials d’arreu del món, alguns dels quals ni tan sols ens havíem imaginat. O n’havíem sentit a parlar, però no els havíem vists amb els nostres propis ulls, captar la imatge i la força dels sentiments i els misteris més profunds que amaguen: la cruesa, el dolor, la bellesa, la tristesa, l’energia de la revolta, la desolació o l’esperança.

Aquestes fotografies són petits instants que, així com llampecs, il·luminen la història i ens ajuden a compondre el relat de la realitat que ens envolta, inclosa la més allunyada i invisible per a nosaltres. Periodisme i història. Allò de vida i de mort que resta en la foscor. La vida quotidiana ofegada pel relat dels grans esdeveniments. Tot allò que encara hem de descobrir i pensar d’allò que ens diuen els ulls i els gests dels veritables protagonistes de la petita història quotidiana. Siguin els ulls esbatanats, hipnòtics, d’uns nens de Kàbul quan veuen la poma vermella que els mostra sa mare, o els ulls d’odi ancestral dels energúmens de l’extrema dreta nord-americana. Uns ulls sempre idèntics per tot el món i durant la història.

Es fa difícil de recomanar exposicions i autors perquè la qualitat és magnífica, n’hi ha per a tots els gusts i inquietuds del visitant, molts dels quals són fotògrafs i professionals dels mitjans. Si el periodisme té la missió de posar el focus en aquells aspectes de la realitat que desconeixem o que el poder ens vol amagar, el fotoperiodisme, el bon fotoperiodisme que s’exhibeix al Visa Pour l’Image, ens els posa davant els ulls. Moltes vegades per a assolir els seus objectius, els seus autors han suportat dificultats i riscs enormes o s’han jugat la vida, directament.

Provaré de comentar les que m’han agradat més d’enguany, que es poden visitar fins diumenge, dia 17, i després, també, al web del festival.

L’Afganistan de l’horror quotidià

Amb el títol “El país més trist del món i el pitjor país per a les dones”, el fotògraf Ebrahim Noroozi, d’Associated Press, ha guanyat el premi Visa d’Or. L’autor explica que va entrar a l’Afganistan amb la idea de representar el rostre humà de la desesperança i, alhora, mostrar com la gent s’esforça per resistir entre les restriccions dels talibans mentre l’economia s’enfonsa totalment i les dones són esborrades de la societat.

D’ençà del retorn al poder dels talibans, el 2021, l’economia, que ja era en un estat ruïnós, s’ha enfonsat absolutament. A més, la comunitat internacional ha tallat les ajudes econòmiques. Hi ha una inflació brutal, desocupació, fam, misèria, por i drogoaddicció. Segons les Nacions Unides, la meitat de la població viu en una situació de fam aguda i sis milions de ciutadans són en risc de morir-se de fam.

El treball d’Ebrahim Noroozi impressiona perquè mostra una realitat que crèiem saber però no sabíem com era, ni com afectava quotidianament els ciutadans del carrer, especialment els nens i les dones. Una família afganesa de cada dues ha de fer treballar els seus fills per poder sobreviure. Hi ha fotografies de nens molt petits que treballen en una bòbila, modelen, couen i transporten maons d’argila. Van bruts i esgotats, alguns dormen rendits sobre una pila de pedres. Tots, quan miren a la càmera, ens interroguen a cadascú. Hi ha resignació i sentit del deure. Tristesa i indignació. I una profunda força, incomprensible als nostres ulls occidentals.

A l’Afganistan la crua realitat ja ha expulsat molts ciutadans de la vida quotidiana real. Molts han caigut en el consol de l’opi i les metamfetamines per suportar aquell infern. El fotògraf els ha anat a cercar sota els ponts, als abocadors d’escombraries on viuen i s’amaguen sota les deixalles quan arriba la policia, a les presons, etc. Són desferres humanes en un paisatge aspre i tenebrós. Escenes d’un país els ciutadans del qual semblen haver perdut tota esperança per sempre més.

Hi ha tantes restriccions per a les dones que es pot parlar d’una veritable invisibilització. Un dels aspectes més impactants és el de les fotografies de les noies que abans practicaven esports i creien en el futur i avui, sota els talibans, han vist frustrats els seus somnis. El contrast dels burques que estan obligades a vestir amb les pilotes de futbol, els skates, els patins, les bicicletes o els guants de boxa és molt potent. Hi ha el contrast de la vida i l’infern, de la llibertat i la mort. “Ja no sóc la mateixa persona”, va comentar a l’autor una jove que abans practicava la boxa i que ara té prohibida l’entrada en un gimnàs. “D’ençà que van arribar els talibans, tinc el sentiment que ja no existeixo.”

Les revoltes de l’Iran

El 16 de setembre de 2022, aquest cap de setmana farà un any, la jove kurda Jinà Aminí es va morir en un hospital de Teheran. Havia estat detinguda tres dies abans per no complir les normes del codi d’indumentària de la República Islàmica de l’Iran. L’acusaven de no dur el vel ben posat. La “policia de la moral” la va colpejar al cap fins que va caure en coma, i es va morir a l’hospital.

La notícia va incendiar la societat iraniana. Moltes joves, algunes acompanyades pels seus fills, pares i parelles, van sortir als carrers. Es van enfrontar al poder i van ocupar l’espai públic al crit de: “Dona, vida, llibertat.” Les dones es llevaven els vels i els cremaven. Moltes creien que podien haver estat Jinà Aminí. Totes juntes havien perdut la por. Hi va haver cinc-cents morts, segons les organitzacions de drets humans. El govern iranià solament en reconeix tres-cents. Va ser un sollevament històric que durà molts dies. I orientà l’actitud del jovent, fins avui.

En aquell moment, hi havia molt poques imatges de la revolta a disposició de la premsa internacional per a explicar què passava realment a l’Iran. Els periodistes iranians estaven molt controlats. De fet, avui, un any després, dues joves periodistes, Niloofar Hamedi i Elahe Mohammadi, encara són a la presó per haver provat d’explicar a la gent allò que passava.

Les agències informatives estaven saturades de fotografies fabricades pel règim i el govern es va negar a expedir visats als periodistes que volien entrar al país. Era un problema. El director de fotografia de Le Monde, reunit amb periodistes i especialistes iranians, van decidir de posar-se a verificar i seleccionar tot allò que començava a circular per internet.

La gent filmava les revoltes, els crits als carrers, els assalts i la violència policíaca, els morts i els ferits, els funerals, tot allò que passava. La gent actuava i documentava un relat, paral·lel a la versió del règim, sobre la realitat dels carrers. El resultat s’exposa amb el títol: “Revoltes a l’Iran. Tu no mors.” A París, els periodistes de Le Monde comprovaven els fets filmats o fotografiats que circulaven per Twitter o Telegram, i a l’Iran els manifestants es convertien en fotoperiodistes sense saber-ho. N’hi havia tants i tants que la tria de les imatges i els vídeos emociona, fa posar els pèls de punta.

És un document fantàstic, atès que potser va ser una de les primeres vegades en uns fets històrics d’enfrontaments, violència policíaca i perill de mort, en què les víctimes totes soles, sense professionals, es van convertir en fotoperiodistes de si mateixos i van capturar i, alhora, construir la veritable imatge d’una realitat que el poder volia ocultar al món o invisibilitzar-la. Tal com ha fet sempre la censura, l’etern enemic del bon periodisme. Una exposició per a saber de debò què va passar als carrers de l’Iran ara fa un any, per a copsar la força, l’energia de la revolta i la valentia de les persones dignes. I per a reflexionar sobre imatge, periodisme i censura. En memòria de Jinà Aminí, morta ara fa un any pels cops de la “policia de la moral”.

Or negre i sang blanca

Entre els reportatges que ens mostren i relaten vides quotidianes invisibles destacaria el de Pascal Maitre: “El carbó vegetal, l’or negre dels pobres” (premi Carmignac de fotoperiodisme), i el de Mads Nissen: “Sang blanca, la guerra perduda contra la cocaïna”.

Pascal Maitre va fer uns quants viatges a Somàlia i allà es va començar a interessar per la qüestió del carbó vegetal. Avui dia, dos mil cinc-cents milions de persones encara depenen del carbó de llenya per a cuinar. Per tota l’Àfrica hi ha venedors de sacs de carbó als mercats o en els racons de les carreteres, per on també circulen immensos camions sobrecarregats que transporten muntanyes de carbó.

És tot un univers, el que ens descobreix aquest reportatge. Hi ha la gent del bosc, que talla els arbres i en fa el carbó, els que el transporten, els carregadors dels camions, sovint nens que s’utilitzen gairebé com mà d’obra esclava, les dones que el venen al detall als mercats, etc. El carbó és un factor important en la desforestació de la Terra i en el comerç il·legal. De vegades, serveix per a finançar grups armats. Maitre ha viatjat a la República Democràtica del Congo, Somàlia, Benín i Cambotja per fotografiar i advertir del problema immens que representa per als humans i per al planeta.

La cocaïna és una de les drogues recreatives més apreciades del món. Pels europeus i americans és sinònim de festa i diversió. N’hi ha molta demanda. El consum i el tràfic, imparable i constant, causa a Colòmbia la tragèdia i la misèria. En els pobles colombians la cocaïna vol dir sang i violència, criminalitat adulta i infantil, corrupció, pobresa i desastre ecològic. El fotoperiodista Mads Nissen s’ha endinsat en aquest món perillós per mostrar-nos l’altra cara de la festa: la destrucció dels conreus tradicionals, el crim organitzat, els laboratoris casolans de transformació dels poblets de la selva, la drogoaddicció.

Hi ha racons del planeta que no visitarem mai, igual que no coneixerem els petits pobles indígenes ancestrals que ara corren perill d’extinció. El reportatge de Natalya Saprunova “Evenkis, els guardians de les riqueses iacuts” és una petita meravella antropològica i artística. L’autora va viatjar fins a les ribes del llac Baikal per descobrir-nos la cultura indígena dels evenkis, un poble autòcton de ramaders de rens que sobreviu com pot a la industrialització i a la mal entesa modernitat. Al nord de Rússia hi ha mines, explotacions forestals que talen en massa els boscs de la taigà, contaminen els rius i l’aigua de les capes freàtiques. El món dels indígenes és en perill.

Guerra, feixisme i canvi climàtic

També n’hi ha que han fet l’esforç periodístic d’oferir noves perspectives per a conèixer més problemes ja sabuts i reflexionar-hi. Aportar mirades noves també és informació. Es pot contrastar amb la que tenim i ampliar-la o corregir-la, o afegir-l’hi per construir un relat més complet, més real.

És el cas de Giles Clarke, amb “Sense aigua, ens morim”, un reportatge fet a Somàlia, víctima d’una sequera terrible, històrica, diuen, que ha causat fam, mort de persones i animals i desplaçaments en massa de població. Enmig d’un paisatge de desolació absoluta i la violència dels grups armats, més d’un milió quatre-cents mil ciutadans s’han hagut de traslladar a viure en camps de refugiats enormes enmig del no-res.

Amb “Guerra i pau”, Nanna Heitmann, guanyadora del premi Françoise Demulder 2022, destaca entre els diversos reportatges dedicats a la guerra d’Ucraïna, perquè explora amb les imatges l’esquerda, sovint insalvable, que hi ha entre la realitat de la guerra d’Ucraïna i la realitat tergiversada que imposa el govern de Putin a la societat russa. És molt interessant de veure com a Rússia s’ha anat construint una realitat paral·lela a la veritat, a còpia de falsedats, patriotisme, èpica militar i tradicional o religiosa, banderes, ciris i himnes. Novament, una realitat que a nosaltres, per les imatges que normalment ens arriben, ens és molt desconeguda.

Tots tenim gravada la imatge de l’ultradretà vestit amb la bandera americana i les banyes de xaman que va ser entre els centenars d’assaltants del Capitoli dels Estats Units. Hem vist molt aquesta escenografia humana dels seguidors de Trump més estrambòtics i esperpèntics, però l’ascens de l’extrema dreta americana és imparable i té unes arrels molt sòlides en la ideologia, la religió i, fins i tot, els costums de molts estats rurals, sobretot els del sud. El fotògraf Mark Peterson ha recorregut uns quants estats per captar i descriure l’activitat i l’estil dels neofeixistes, nazis, segregacionistes i racistes nord-americans d’avui. Les seves fotografies en blanc i negre configuren un retaule impressionant de la realitat americana, que, tal com explica l’autor, citant William Faulkner, demostra que “el passat no mor mai, perquè encara no és passat”.