La setmana passada vaig llegir Gangsta major (Empúries, 2025), de l’escriptor i dibuixant Edgar Cantero (1981). És una novel·la divertidíssima i molt ben construïda, centrada en un poble que descobreix un cadàver a l’església just el dia que Bibiana Ballbè hi ha de fer el pregó i, per tant, hi haurà les càmeres de TV3. El ritme dels capítols el marca Festa major, el disc clàssic de la Trinca. El protagonista, que suposo que té l’edat de l’autor, fa una vida ben precària: és divorciat, té un fill adolescent, comparteix pis i es dedica a repartir dònuts amb una furgoneta. Tot i això, no sembla frustrat ni ressentit, sinó que es conforma amb les petites il·lusions que li pot donar la vida i manté un cert idealisme –per exemple, és independentista. Llavors se’m va acudir que molts dels escriptors catalans de la meva generació ens presenten un retrat masculí molt semblant.

Per exemple, els personatges del cassanenc Jordi Dausà (1977) circulen per un món de polígons industrials, bars de perifèria i petits traficants. A la seva millor novel·la, De sobte pensa en mi (Llibres del Delicte, 2021), el protagonista és un escriptor quarantí que, per necessitat econòmica, ha d’escriure les memòries d’una actriu porno i s’ha hagut de refugiar a la casa familiar en una urbanització decadent. No té gaire millor peça al teler el narrador d’El dia de l’escórpora (La Segona Perifèria, 2024), del reusenc Miquel Bonet (1977), un escèptic arrossegat per la voràgine turística d’un poble costaner. També pensava en l’obra del begurenc Adrià Pujol Cruells (1974) i, sobretot, en la novel·la Els llocs on ha dormit Jonàs (Empúries, 2021), en què un programador de videojocs pensa com ha perdut el control de la seva vida i ha de tractar una generació jove que no el pot entendre. Més llunyans en la memòria, crec que podríem afegir-hi Mars del Carib (Edicions de 1984, 2014) de Sergi Pons Codina (1979) i aquell Torero d’hivern (Edicions de 1984, 2015) de l’editor i escriptor Miquel Adam (1979).

La millor visió femenina del fenomen crec que ens la va donar Marta Rojals (1975) a L’altra (la Magrana, 2014). El xicot de la protagonista, en Nel, viu la tensió entre la mandra d’abraçar plenament les responsabilitats de l’edat adulta i l’esperança de poder mantenir una joventut i un mode de vida que ja són impossibles. No cal dir que, de Nels, n’he coneguts un fotimer. A vegades m’imagino què deu fer ara que ja s’acosta a la cinquantena. Casat i amb fills adolescents, suposo.

Tots els llibres que us he mencionat són excel·lents i us els recomano, sobretot els que són arrelats a un territori ben descrit (el poble, la urbanització, el bar) i no es conformen amb la indefinició urbana o la idealització rural. Tot i això, em pregunto per què ens retratem com una generació de fracassats. El meu assaig Generació Tap (Ara Llibres, 2020) es va presentar com una crítica contra els nascuts als quaranta i cinquanta, però de fet era una visió força implacable dels de la meva quinta, fet a partir de la convicció que mai arribaríem al nivell d’influència social i intel·lectual dels predecessors. És curiós que molts dels noms que vaig citar fa sis anys perquè es destacaven dins el discurs públic –sovint perquè s’havien posat al servei dels més veterans– han desaparegut o han caigut en la irrellevància i el ressentiment. De moment, encara no hi ha hagut cap president de la Generalitat nascut a la dècada del 1970.

Som una generació de fracassats? Segurament no s’han complert les expectatives que teníem quan érem joves, però, per una altra banda, no hem caigut en una fúria nihilista ni destructiva, sinó que hem optat pel camí de la resignació i de l’anar fent. Ens vam formar en una dècada, els noranta, en què dominava la ironia i l’escepticisme, però això ens ha dut –i es pot comprovar amb tots els autors de la llista– a una sentimentalitat quotidiana. A vegades n’hi ha prou amb una conversa interessant, un bon plat a taula, una passejada tranquil·la. Tampoc no sé si els homes hem desconstruït la nostra masculinitat, tot i que la darrera onada feminista ens va obligar a repensar actituds passades. Mentre molts trentins metropolitans, per convicció o per interès, han abraçat el nou llenguatge que ha sorgit de l’esquerra, nosaltres ens ho mirem de lluny.

Dit això, els escriptors nascuts als setanta tenim un tret característic que ens separa dels millennials posteriors: mantenim el pudor a l’hora d’explicar les intimitats, un tret que segurament vam aprendre dels avis. Avui sembla que escriure implica llançar un repertori de traumes sobre el lector i, de passada, escampar les misèries personals quan et fan entrevistes. Nosaltres encara ens movem amb una certa discreció, i crec que és bo.