Em sembla una notícia excel·lent que hi hagi una llista catalana federalista a les eleccions espanyoles, emanació de Barcelona en Comú. Federalista i partidària del dret de decidir. Em sembla excel·lent en la mesura que el no granític a un referèndum pactat, votat per les corts espanyoles el 8 d’abril de 2014, no va ser suficient per a convèncer tothom que un referèndum acordat amb Espanya és impossible. Necessiten provar-ho de nou abans de rendir-se a l’evidència que, amb Espanya, sigui qui sigui el proper president de govern, l’única alternativa possible per a Catalunya és independència o anihilació.

I per això mateix em sembla una necessitat absoluta que Junts pel Sí concorri també a aquestes eleccions. I que hi concorri, tant com sigui possible, seguint una fórmula que s’assembli bastant a la que li va valdre la victòria a Catalunya. Si més no, amb una fórmula que eviti que CDC i ERC es trobin de sobte havent de competir de nou l’una contra l’altra. Això que aquests dos partits construeixen a Catalunya és massa important per a permetre’s el luxe de tornar ja al joc de les crítiques mútues, inevitables en temps electorals.

En realitat, com bastants catalans, m’encantaria que l’independentisme català prescindís de participar a les eleccions espanyoles, considerades ja com a estrangeres i sense substància pel que fa a Catalunya. Malauradament, encara és massa aviat. És massa aviat perquè l’absència de l’independentisme faria que federalisme i unionisme fossin les dues úniques opcions a concórrer-hi i doncs a aprofitar-se dels espais electorals. Tindrien així més possibilitats d’influir les opinions dels electors i, potser, de fer recular una mica l’independentisme. Serien, a més, les dues úniques opcions que representarien Catalunya a Espanya, amb un pes final en escons sobredimensionat pel fet de l’absència del corrent majoritari.

És clar que existeix l’opció de presentar-se, d’intentar obtenir el més gran nombre d’escons possibles i de negar-se a ocupar aquests escons. Allò que els francesos anomenen ‘política de la cadira buida’. Seria espectacular, sense cap dubte, però seria sobretot privar-se d’una oportunitat d’ocupar un espai encara necessari. És evident que l’independentisme encara ha de pencar molt, primer de tot per convèncer més catalans. O sigui que no pot privar-se de cap tribuna, de cap micro, de cap càmera, encara que siguin al cor de l’imperi. O justament per això. I també ha d’intensificar la seva feina de cara a la resta del món, per fer més fàcil el reconeixement internacional. Les corts espanyoles, justament, són útils d’aquest doble punt de vista: tornaveu cap a Catalunya i cap al món, incloent-hi Espanya. En definitiva, potser caldria considerar que a partir del 20 de desembre les corts seran la principal tribuna estrangera des de la qual Catalunya podrà fer conèixer la seva existència i el seu projecte.

I per a aquells que aquesta presència catalana a Espanya pot incomodar, aquells que delegen fruir d’algun acte trencador, que pensin que quan Catalunya hagi proclamat la independència els diputats independentistes a les corts podran abandonar el seu escó i tornar plegats a casa. Seria una imatge molt potent. A més, podria ser que aquell dia una part notable dels diputats catalans federalistes, havent-se convençut finalment de la impossibilitat de negociar res amb cap parlament espanyol, els acompanyessin i tornessin a Catalunya per reforçar-la des de la independència construïda en comú.