Ahir, arran de la publicació d’aquesta notícia, en aquest diari vam tornar a viure episodis molt desagradables d’agressivitat i violència en contra nostre. Ja sabem que el periodisme no és ni l’ofici més tranquil ni el més fàcil de la terra, però ja fa temps que reflexione sobre per quina raó la societat està tan extraordinàriament irritada i es va tornant tan violenta, i m’agradaria aprofitar l’ocasió per parlar-ne. Bàsicament, perquè hi ha una cosa a la qual parem poca atenció i que crec que és la clau de tot això que ens passa, la que explica –més enllà de les decepcions polítiques i socials que cadascú pot arrossegar i de les quals he parlat sovint en l’editorial– la gran acceleració reaccionària que vivim.

La clau és que les grans empreses digitals –Facebook, X i les altres– han construït xarxes que connecten milers de milions de persones. Això ja ho sabem. Però potser no ens hem parat prou a considerar com funcionen, quin és el principi que les governa i quin efecte tenen sobre el nostre dia a dia.

I hi ha un sol principi que les governa: l’atenció. Els algorismes són dissenyats per maximitzar el temps que passem dins aquestes xarxes. Per a res més que això. No són dissenyats per informar-nos o fer-nos entendre el món, ni per fer-nos més intel·ligents i cultes, ni per millorar la democràcia o la participació ciutadana. 

I com aconsegueixen de retenir-nos? Com s’aconsegueix que la gent no tanque la pantalla? Amb la irritació. Amb el ressentiment. Amb la indignació. Amb la sensació que hi ha sempre algú que ens ha fet alguna cosa i que cal respondre-hi, que ens hi va la vida. 

La qüestió és que amb el pas dels anys i experimentant amb milers de milions d’usuaris en temps real els algorismes han après –de manera darwiniana, si ho puc dir així i amb una precisió que fa respecte– que la ràbia enganxa molt més que no la satisfacció. Que la por reté molt més que no la tranquil·litat. O que l’insult es comparteix molt més que no el raonament.

I el resultat d’aquesta lògica –que més enllà de ser una cosa personal s’ha estès sobre el conjunt de la societat com una boirina fina, i ha canviat radicalment la manera que tenim de relacionar-nos– és aquesta situació que a alguns ens costa tant de comprendre, perquè no té cap lògica aparent. Que gent que coneixem –gent normal, gent raonable– de colp i volta comença a dir coses estranyes, apuja notablement el to de la conversa, s’enfada per temes que fa quatre dies no l’haurien ni alterat, veu enemics mortals on no n’hi havia, nega el passat i la història d’allò que has estat tu i d’allò que és ell i s’apunta a la idea de rebentar-ho tot… excepte la màquina, excepte l’aplicació, que dosifica la seua ansietat i li aporta la quantitat diària de ràbia. 

Pensar –raonar, que és un vocable perfecte de la llengua catalana– requereix temps, silenci, incertesa, dubtes, dades, humilitat, saber que tu no tens la raó en tot i acceptar, per tant, la possibilitat d’haver de canviar d’opinió. Reaccionar, en canvi, és instantani, és orgàsmic, és satisfactori d’una manera que el pensament no ho podrà ser mai. Insultar, amenaçar, escopir causa un gust anatòmic. Contra això hi ha poc a fer, però cal ser conscients que és un model de funcionament que, enaltint la simplificació, ens allunya del sentit crític, de la reflexió i el coneixement, peces necessàries per a transformar qualsevol societat. Com la nostra, que ausades que ho necessita.

I, simplement, quan ja hi ha prou gent reaccionant en la mateixa direcció, solament és qüestió que aparega l’home –o la dona– que sap aprofitar-ho. Com a negoci o com a política. O com a totes dues coses alhora. Que l’onada que vivim ara mateix siga indiscutiblement mundial és una clara indicació que no depèn –tan sols– de les circumstàncies de cada país, d’allò que haja passat o deixat de passar en cada país recentment. No ho oblideu, això, o no entendreu res.

Donald Trump –sobretot ell– va captar molt aviat que Twitter no era un canal de comunicació com diuen i defensen els qui encara no volen entendre què passa. Twitter era i és una màquina de fabricar bocs expiatoris. Certament, el mecanisme aquest de la irritació és tan antic com la política –això cal reconèixer-ho i la història i la literatura mundials ho certifiquen–, però la diferència en el nostre temps la marca el fet que mai en la història de la humanitat ningú no havia tingut una infrastructura de difusió de l’odi tan eficient al seu servei. Ningú no havia tingut mai una màquina d’irritar ficada a la butxaca de tots i cadascun dels ciutadans.

Personalment, em resulta corprenedor –i fins i tot em fa vergonya– comprovar que persones com els filòsofs Bernard Stiegler i Paul Virilio ens advertien de feia temps que passaria això i jo no els feia cas, em semblaven uns exagerats. Stiegler va dedicar els últims anys de la seua vida a explicar aquest mecanisme i va encunyar l’expressió “formiguers numèrics” per descriure que aquestes xarxes són dissenyades no per connectar persones sinó per extreure’n l’atenció, alimentant la part més pulsional i reactiva de cadascú, la menys racional i la més violenta. I Virilio –tan lluny en el temps com el 1996!– va publicar un llibre clarivident que aquests dies torne a llegir: Cybermonde, la politique du pire (‘Cibermón: quan la política aposta pel pitjor’).

I què us diré? Doncs que fa molta impressió constatar que jo, per exemple, no veia aleshores això que ells ja veien tan clar. I que em sap greu. Però que, encara més, em sembla mentida que tot plegat siga una cosa tan senzilla d’explicar i que, en canvi, i pel que es veu, puga generar un recel tan gran de ser admesa, una negació tan evident del principi del dubte, que cal que no oblidem que és a la base de la civilització humana.

PS1. Precisament avui fa cinquanta anys que va nàixer Apple. Una empresa que, com explique en aquest article, no va nàixer prometent fer-se rica sinó prometent alliberar la humanitat.

PS2. Juan Luis Gandia ha estat elegit fa poc nou rector de la Universitat de València. Poques setmanes abans de prendre possessió del càrrec, l’ha entrevistat Laura Escartí: “La universitat pública ha de ser un garant que existisca equitat social”.

PS3. Aquesta nit un grup de quatre astronautes viatjaran a la Lluna en un vol de reconeixement que significa el nostre retorn com a espècie al satèl·lit i probablement –ara sí– el començament de la colonització. A Florida, on es farà el llançament, Loren Grush ens explica en aquest article les claus polítiques i econòmiques d’aquest viatge apassionant.

PS4. A VilaWeb Televisió el dimarts hi ha La crisi dels 30, i aquesta vegada Clara Ardèvol ha parlat precisament sobre el futur amb la divulgadora Alba Lafarga i el filòsof Eudald Espluga. Vegeu-ne el vídeo.