15.09.2025 - 19:50
“Avui creieu que representeu l’independentisme català. No és veritat. Avui tan sols representeu els interessos de la patronal espanyola en els sectors més reaccionaris.” Aquestes paraules les etzibava dimecres passat la vice-presidenta espanyola, Yolanda Díaz, empipada, a la diputada de Junts Míriam Nogueras, a causa del no de la formació independentista catalana a la llei per a reduir la jornada laboral. La ministra de Treball vol que la reducció de la jornada sigui la gran obra del seu pas pel govern.
I no sé si ho aconseguirà. Em fa l’efecte que s’ha treballat poc, atesa la importància que té, i finalment m’ha semblat veure-hi alguns tocs de frivolitat, en l’argumentació de la vice-presidenta. La resposta que totes les patronals han donat a la decisió del congrés ha estat positiva i té un denominador gairebé comú. Ningú no s’oposa al fet que es treballi menys, sempre que s’hagi pactat entre tots.
En certa manera, la posició de les patronals és una mica més complicada que la dels treballadors. Vejam: si em pregunten “vols treballar menys hores i cobrar igual?”, la resposta és molt fàcil i no he de pensar gaire. En canvi, la patronal es mou entre dos vectors. Per una banda, sap que la tendència a treballar menys és imparable, perquè la tecnologia anirà guanyant terreny. Però, per una altra banda, té por de produir menys i també sap que no totes les empreses tenen la mateixa facilitat per a assolir el canvi. A més, històricament, la primera reacció en una reducció de jornada sempre ha estat oposar-s’hi, sistemàticament.
Però la realitat és que es va avançant en aquest camí. Les hores setmanals que proposa la ministra són 37,5, equivalents a 1.712 anuals. Doncs bé, del gener a l’agost d’enguany, sense fer soroll, s’han signat 376 convenis, que afecten més d’un milió de treballadors a l’estat espanyol. Resulta que la durada que han pactat és de 1.748,7 hores anuals, 5,6 menys que les acordades l’any passat. Segons l’àmbit funcional, la jornada mitjana pactada va ser de 1.719,7 hores en els convenis d’empresa i 1.750,2 hores en els supraempresarials. Observem que la pactada en els primers és pràcticament la mateixa que vol la vice-presidenta. Són empreses que ho podien fer i que s’han posat d’acord. El cas és que, avui, cinc convenis sectorials ja tenen menys de 37,5 hores: aigua i sanejament, finances i assegurances, informació i comunicacions, administracions públiques i educació. La resta tenen pactades jornades superiors.
Recordo que l’any 2000, quan a França es va implantar la llei Aubry, que rebaixava la jornada de 39 hores a 35, qui més malament ho van encaixar van ser les petites empreses, les de serveis i els autònoms amb treballadors, per les dificultats de reorganitzar els sistemes de treball. Això s’ha de tenir en compte també aquí a l’hora de generalitzar.
D’alguna manera, així ho exposa el president de la PIMEC, Antoni Cañete, que ha remarcat que qualsevol discussió sobre la reducció del temps de treball només és possible amb el màxim consens polític i social i mitjançant la negociació col·lectiva. “Nosaltres defensem una millora de l’organització del temps de treball basada en mesures de flexibilitat pactades i adaptades a la realitat de cada sector i de cada empresa, juntament amb una presència més gran de les pimes en la negociació col·lectiva.”
Per a Xavier Panés, president de la CECOT, “la imposició d’una reducció horària generalitzada desconnectada de la realitat sectorial debilita la productivitat i, per tant, la competitivitat de les empreses. La reducció obligatòria tindria un fort impacte en sectors que requereixen serveis de 24 hores el dia i tot l’any (com sanitat, dependència, transport o restauració), que haurien de contractar més personal sense tenir marge econòmic. El veritable desafiament avui és construir, amb consens, un marc laboral equilibrat i sostenible per a tothom i adaptat al context actual.”
I, amb tot aquest enrenou, jo voldria insistir en la pregunta cabdal. De veritat es treballen massa hores a l’estat espanyol? En quin lloc se situa, comparat amb els altres estats? Doncs, d’entrada, depèn de la referència que prenguem. Amb dades d’Eurostat, per exemple, si mirem la mitjana setmanal total a l’estat espanyol es fan 36,7 hores, una mica per sota de la mitjana europea, que és de 37, però lluny dels Països Baixos, amb 32,2; d’Àustria, amb 33,6, o d’Alemanya, amb 34. Però aquesta estatística té trampa, perquè compta tots els assalariats, a temps complet i parcial. I ja se sap que si el percentatge del temps parcial és molt alt, com als Països Baixos (les dones, sobretot) fa baixar la mitjana de durada. Parlem del 50% en el cas dels neerlandesos, contra el 13,5% de l’estat espanyol.
Aquesta referència, doncs, no val, encara que ja sigui una mica inferior a la UE. La correcta, segons que argumenta l’Eurostat, és la comparació dels assalariats a temps complet. Bé, si mirem aquest punt, resulta que l’estat espanyol és el setè per la cua en la classificació d’hores anuals per a aquests treballadors a la UE-27. Per exemple, a l’estat espanyol es treballen 65 hores menys anuals que a Alemanya, que té les mateixes que la mitjana europea. En temps parcial, també es treballen menys hores anuals a l’estat espanyol que la mitjana europea. I queden els autònoms, que, a tot arreu, treballen més hores que els assalariats. Segons l’Eurostat, a l’estat espanyol, un 23% més. Ben entès que aquest percentatge és una mitjana, per la qual cosa hi ha qui en treballa moltes més, és clar.
Fins aquí no sembla haver-hi gaires raons que justifiquin una reducció generalitzada de la jornada laboral a l’estat espanyol. Però, més enllà de la durada, hi ha un concepte clau que hi està molt connectat i del qual no es parla tant, que és la capacitat d’aprofitar al màxim tot el potencial humà. És a dir, de la quantitat de treball realment mobilitzada a l’economia per a la producció de riquesa, que és el resultat global de totes les hores de treball dels ocupats. Per comparar països de dimensions diferents es fa servir la taxa d’ocupació, que es calcula dividint el nombre d’ocupats pel nombre de persones en edat de treballar.
Heus ací un primer avís: el mercat espanyol té una taxa d’ocupació quatre punts inferior a la mitjana europea i onze punts més avall que països avançats, com Alemanya. Això vol dir, simplement, que la durada és només un factor dins l’equació productiva del país; l’altra és la quantitat de gent que té feina. I, en aquest punt, l’estat espanyol és el quart per la cua de la UE-27. És a dir, que el problema greu no és que la gent que té feina treballi massa hores, sinó que el nombre d’hores globals treballades és massa baixa.
L’última estatística, que referma aquest punt, i que potser és la més real i preocupant sobre la situació laboral, és l’anàlisi d’aquest nombre d’hores totals treballades, dividit pel nombre total de persones en edat laboral. D’aquesta comparació, es desprèn que a l’estat espanyol es podria treballar força més, augmentant la quantitat de treball que fan (teòricament) cadascuna de les persones de 15 anys a 64, perquè la mitjana europea, o els nivells aconseguits pels països del nord d’Europa, és molt superior. El potencial d’aquest augment és d’un 11% respecte d’Alemanya, per exemple, cosa que ofereix un envit destacable quant a millora en la producció de riquesa. En aquest punt, l’estat espanyol és el tercer per la cua de la UE-27, solament davant de Bèlgica i Itàlia.
En definitiva, vist d’aquesta manera, sembla clar que en el mercat laboral espanyol hi ha un problema seriós, i no és pas que els ocupats treballin massa. La qüestió rau a centrar-nos en el baix nombre de gent que treballa. La mobilització dels qui no tenen feina (no solament els desocupats, sinó una part dels inactius) és el principal problema sobre el qual caldria incidir. El nombre d’hores setmanals treballades no és pas allò que ens separa d’Europa. La capacitat de crear feina productiva, sí. Vet aquí el problema real. Però aquest és molt més difícil de resoldre i no desperta tant d’entusiasme entre els votants potencials, és clar.
