Per què els nois es queden enrere en els estudis, respecte de les noies?

És un fenomen cada vegada més marcat en molts països: els nois es queden enrere en els estudis si en comparem els resultats acadèmics amb els de les companyes. Ho diuen els indicadors d’abandonament escolar prematur i de fracàs escolar, les diferències entre els resultats dels uns i els altres i també el fet d’arribar a la universitat o no. Segons que indiquen unes quantes estatístiques, hi ha una diferència de sis punts entre l’abandonament escolar dels nois i el de les noies: el d’ells s’acosta al 16% i el d’elles, al 10%. La diferència a l’hora d’obtenir l’ESO voreja o supera els deu punts, depenent de l’indicador: ells, prop del 76%; elles, del 87%. I la tendència s’allarga fins a la universitat: vora el 57% de les alumnes són dones, respecte del 43% d’homes.

Les dades de l’escletxa salarial i del sostre de vidre evidencien que les dones encara no tenen una bona situació laboral, però aquestes diferències formatives poden canviar la dinàmica en el futur i ja hi ha experts que relacionen aquest fenomen creixent amb algunes frustracions i malestars dels homes joves, com també amb una escletxa relacional cada vegada més important entre nois i noies. L’any passat, un estudi del Centre d’Estudis Demogràfics deia que una tercera part de les dones amb estudis superiors i valors feministes no té una correspondència masculina amb les mateixes característiques.

El perquè de la tendència

No hi ha un sol factor que expliqui aquest fenomen, però hi ha dos punts que semblen clau: generalment, les noies han augmentat les ambicions acadèmiques amb el pas del temps i a més l’escola, sobretot l’actual, premia les actituds i característiques culturalment associades al gènere femení. “Tradicionalment, l’escola havia actuat com un refugi de les nenes perquè s’hi valoren actituds i competències com ara la planificació, l’adaptació, la cura, el treball en equip i la participació no disruptiva. I també unes altres característiques que no valorem positivament, com ara la docilitat, l’obediència i la invisibilitat”, explica Miquel Àngel Alegre, doctor en sociologia i cap de projectes de la Fundació Bofill. “En canvi, l’escola sempre ha sancionat negativament les actituds tradicionalment vinculades al gènere masculí: el fet de ser més mogut, desafiant, disruptiu, competitiu, individualista… Això va a més. La cultura escolar cada vegada valora més les primeres competències –la qüestió socioemocional, la cura, la capacitat crítica sense ser disruptiu, l’autonomia, la planificació, el treball en equip…– i menys les segones.”

També hi té a veure el paper que ha tingut l’educació en l’emancipació femenina, la consciència de com és d’important per a les dones, un pensament que a poc i a poc i durant dècades ha anat fent forat, fins que ara elles són majoria a les universitats. No és un fenomen nou. Durant molts anys les noies han rebut el missatge que estudiar era clau per al seu desenvolupament en una societat desigual, i també les famílies les hi han empeses. Alhora, cada vegada es feminitzen més sectors professionals de prestigi, que fan millorar les expectatives de les nenes.

“Nosaltres hem anat fent a poc a poc el nostre camí, tenim una certa consciència que, per aconseguir un lloc en aquesta societat, ens ho hem de treballar, i l’educació aquí és un element important”, explica la Berta, professora d’un institut del Maresme, a partir d’allò que ha observat en els seus alumnes. “Tinc la sensació que la mandra en les noies es castiga més, que en general les famílies tenen més tendència a permetre que el nen faci els deures tard i tot a última hora, per exemple. Això, per a ells, acaba sent un missatge molt contradictori: com a homes, se’ls demanarà que laboralment arribin a dalt de tot i tinguin èxit, però de petits aquesta disciplina i aquest bon comportament no se’ls fomenta tant i, per tant, serà fàcil que es frustrin en el futur. A sobre, els arriben per xarxes discursos de criptobros que els diuen que estudiar no serveix de res, que demà mateix poden fer-se rics com si res.” De fet, hi ha estudis que indiquen que les expectatives sobre el món laboral i els estereotips de gènere assignats a certes feines tenen a veure amb la progressió acadèmica. Si, en alguns casos, els nois imaginen el seu futur en feines masculinitzades que no exigeixen estudis superiors –oficis manuals en sectors tècnics o físics–, tendeixen a invertir menys esforç en l’escola.

Les diferències d’actitud entre nois i noies, a més de les expectatives socials de l’entorn i les mateixes expectatives dels alumnes, s’expliquen sobretot per una socialització diferenciada d’ençà del naixement, també fora de l’escola: és a dir, per tot allò que la cultura ha fomentat i ha demanat més a homes i dones. Tradicionalment, per exemple, l’obediència i el fet d’ocupar poc l’espai ha estat més premiat i fomentat en les noies, mentre que la transgressió i el fet d’ocupar l’espai ha estat més fomentat i premiat en els nois.

Algunes recerques també detecten diferències biològiques entre sexes, amb un avançament de les noies en processos maduratius, i diferències en el desenvolupament inicial d’elements com ara l’atenció i l’autoregulació. Ara, les investigacions no donen una importància central a la variant biològica –no se n’ha contrastat prou influència per a explicar el fenomen– i remarquen que la biologia no actua mai de manera aïllada, fora dels elements culturals. En general, molts estudis qüestionen aquesta mena d’explicacions o les descarten com a rellevants, úniques, determinants o centrals.

Una profecia autocomplerta

De fet, els determinismes, tant biològics com socials, el pensament segons el qual “els nois són així i no canviaran”, són un escull per al seu propi desenvolupament acadèmic. “Aquestes actituds no són innates, són constructes socials que l’escola d’alguna manera reforça, i ho veiem en les expectatives dels docents respecte dels nois i les noies”, afegeix Alegre. “Hi ha un cert efecte Pigmalió que afavoreix les noies i desafavoreix els nois. Tenir tot un seguit d’expectatives positives sobre un alumne fa que acabi tenint més bon rendiment. Hi ha estudis que han comparat les proves de competències externes amb les proves dels centres i, entre un noi i una noia que tenen la mateixa capacitat en matemàtiques o llengua en les proves externes, sistemàticament el noi obté pitjors resultats en les avaluacions internes. En igualtat de competències acreditades externament, amb informes com PISA, els nois fracassen i repeteixen més que no pas les noies. No és sols una qüestió de competències reals, sinó també de com s’avaluen depenent d’unes actituds que sí que són assignades per raó de gènere”.

És a dir, encara que les competències acadèmiques siguin les mateixes, sembla que, a l’hora de posar la nota final, l’escola valora de manera més explícita o menys la capacitat d’atenció, l’autocontrol, l’obediència, l’organització i la constància –en l’avaluació contínua, per exemple. Aquestes qualitats són més fomentades i freqüents en noies i, per tant, hi hauria més tendència a valorar-les millor acadèmicament. Aquí la qüestió del comportament és clau: la tendència dels nois a ser més disruptius els perjudica a l’hora d’obtenir bones valoracions. “Les enquestes diuen que una de les preocupacions principals dels professors és el clima a l’aula”, afegeix Alegre. “Com que qui altera principalment aquest clima són els nois, això dificulta que aprenguin i que el professorat hi cregui. La gestió de l’aula és un desafiament cada vegada més gran i fa que l’actitud dels alumnes els premiï o els penalitzi.”

“En general, els nois es porten pitjor i tenen més incidències. No és una sensació, ho veiem reflectit i quantificat a les graelles de convivència”, explica la professora. “En algunes assignatures optatives tinc només noies i t’adones que, quan només hi ha noies, pots fer classe perfectament: en canvi, a vegades introduir-hi un sol noi ja esdevé un element disruptiu, que interromp, intervé i es fa notar més. Crec que en el cas dels nois portar-se malament també els aporta un cert capital social i, en general, sembla que inconscientment necessitin més cridar l’atenció. Hi ha noies que també es porten malament, però no fa la sensació que sigui tant perquè el grup les aplaudeixi. En canvi, nois que potser no tindrien un mal comportament, a vegades sembla que es forcin a portar-se malament per ser acceptats socialment.”

Com evitar el fracàs escolar en els nois?

Encara no és clar de quina manera es pot abordar tot aquest fenomen, però Alegre proposa tres línies d’actuació. Per una banda, caldria donar més recursos a aquells suports educatius que serveixen per a repescar alumnes que no han tingut un bon rendiment acadèmic. Una segona mesura podria ser incorporar a l’escola més competències tècniques, professionals, prototípicament associades al gènere masculí, als treballs més manuals, tecnològics… “No es tracta d’oferir competències professionals i tecnològiques només als nois, sinó que siguin continguts per a tothom, perquè són competències importants. Si això fa que els nois s’hi enganxin més, doncs millor”, explica. I remarca que, igualment, cal continuar fomentant i treballant amb els nois la resta de competències. Finalment, destaca la importància del treball sobre les expectatives docents: “Cal elevar les expectatives que es projecten sobre els nois, en particular sobre els nois de sectors més vulnerables. No veure en el noi mogut, immadur o disruptiu algú que ho tindrà necessàriament pitjor que una noia més invisible i treballadora.”

L’observació sobre els sectors vulnerables no és una cosa menor, perquè aquesta diferència entre nois i noies és més accentuada entre els col·lectius més desafavorits. Els nois en una situació socioeconòmica més baixa són sobrerepresentats en els dispositius que intenten donar suport educatiu a qui es queda pel camí. “En un context de valorització d’allò femení en l’escola i de feminització de l’èxit educatiu, aquests nois poden sentir-se més desorientats que abans i incrementar actituds de replegament”, conclou Alegre. És per això que una investigació de l’Esade Centre for Economic Policy proposava com a possibles solucions més tutories individualitzades i més col·laboració entre alumnes i escola, a més d’aconseguir que hi hagi més diversitat ètnica i de gènere entre professors, un col·lectiu fins ara molt feminitzat. Tenir referents en què poder emmirallar-se pot ser positiu tant per als nois com per als alumnes immigrats i de baix nivell socioeconòmic en general, que també estan afectats per les expectatives negatives que s’hi projecten.