26.12.2025 - 21:40
Tots fem caca és el títol clar i català d’un clàssic llibre infantil escrit pel japonès Taro Gomi. Però, malauradament, no tots els vàters ofereixen una bona descàrrega per a eliminar les restes fecals. A més, buidar el vàter és una font potencial de transmissió de microorganismes infecciosos, perquè pot comportar grans quantitats d’aerosols que contenen microbis. Per tot plegat, hi ha cap diferència entre abaixar la tapa del vàter o deixar-la aixecada?
El dilema és relativament nou. Cap a l’any 315 (segle IV dC), Roma tenia al voltant de cent cinquanta latrines públiques, sovint situades prop de banys públics, i moltes constaven de bancs de marbre llargs per a ús comunitari. La socialització, doncs, prevalia respecte de la privacitat. I va continuar sent així durant força temps.
Passats uns quants segles, la situació ha canviat molt, però, tot i això, encara hi ha més de 3.000 milions de persones a tot el món que no tenen accés a banys segurs i nets: més d’un terç de la població mundial! Els centenars de milions de persones que ara mateix continuen sense disposar de vàters es veuen obligades a defecar en públic o a l’aire lliure: a la cuneta dels carrers, entre els arbusts, en aigües obertes… Això causa problemes greus de salut pública, perquè es propaguen patògens fecals que contaminen l’aigua, el sòl i els aliments, alhora que genera sentiments significatius de vulnerabilitat, vergonya i impotència. I també comporta problemes socials importants, sobretot per a dones i nenes, que han d’afrontar un risc més elevat de violència sexual i d’humiliació.
En aquest context, té sentit que “L’escusat és un lloc per a la pau i el progrés” fos el lema del Dia Mundial de l’Escusat el 2024, promogut per l’ONU, per a destacar el sanejament segur com un dret humà fonamental.
La invenció del vàter amb cisterna
Segons que sembla, el mèrit de la invenció del precursor del vàter amb cisterna correspon a Sir John Harington, fillol d’Elisabet I, qui el 1592 va dissenyar un aparell amb una cisterna elevada i un petit tub pel qual l’aigua arrossegava les restes fecals. No obstant això, l’invent va ser ignorat durant gairebé dos segles. Va ressorgir amb força el 1775, quan el rellotger i mecànic escocès Alexander Cumming va resoldre un problema clau desenvolupant i patentant el tub de desguàs amb forma de S (o sifó) situat sota l’escusat, la funció del qual era crucial per a eliminar de manera efectiva la pudor.
A més de la pudor, dels vàters surten també aerosols carregats de microorganismes, com ara unes quantes espècies bacterianes dels gèneres Aeromones, Bacillus, Campylobacter, Clostridium, Escherichia, Klebsiella, Pseudomones, salmonel·la, Serratia, shigel·la o Staphylococcus. De fet, nombrosos estudis han demostrat que la descàrrega del vàter pot formar aquests aerosols pel moviment de l’aigua (bombolleig, remolins i esquitxades) i emetre aerosols que contenen microorganismes intestinals o urinaris.
El perill dels banys públics no ventilats
El 2015, un estudi va confirmar la contaminació per Escherichia coli patògena i resistent als antimicrobians en cinquanta-sis banys públics de l’àrea metropolitana de Minneapolis-St. Paul a Minnesota (EUA).
Els banys públics no ventilats –o amb ventilació insuficient– representen un risc important d’infecció. De fet, les àrees a prop de tota mena de vàters i urinaris solen presentar una contaminació alta, la qual cosa indica que necessiten sistemes de neteja estrictes.
La transmissió en aquests casos no es prevé evitant de tocar l’escusat o de seure-hi, com solem pensar. Els microorganismes es poden transmetre també per acumulació de patògens al cos i a la roba de l’usuari a través de l’aerosolització durant la descàrrega del vàter o l’urinari, és a dir, tirant la cadena. També es pot transmetre per la inhalació directa d’aerosols o la transmissió indirecta després de la deposició de patògens aerosolitzats en unes quantes superfícies del bany, com ara tovalloles, pastilles de sabó contaminades, la maneta de la cisterna, les aixetes o els mateixos poms de les portes.
Molts patògens entèrics es troben en concentracions altes a la femta i, per tant, als vàters després de la defecació, particularment durant episodis de diarrea aguda. Per exemple, una persona infectada arriba a eliminar fins a 100.000 milions d’unitats formadores de colònies (UFC) de salmonel·la i shigel·la per femta. Les persones infectades amb virus entèrics poden eliminar un bilió de virus per gram de femta. Després de la descàrrega, els bacteris i els virus poden dispersar-se a les parts externes del vàter i més superfícies del bany.
Abaixar la tapa del vàter redueix els aerosols, però no els elimina
Uns quants estudis diuen que abaixar la tapa del vàter redueix la quantitat de gotes visibles i petites durant i després de la descàrrega entre un 30% i un 60%. Per aquesta raó, els especialistes mèdics i de salut pública tradicionalment han aconsellat de tancar-la abans de tirar la cadena. No obstant això, un problema que sovint passa per alt és que un percentatge important dels aerosols s’escapa a través de l’espai d’aire entre la tassa i el seient, fins i tot amb la tapa tancada.
Sembla, doncs, que calen més dades per a determinar exactament el paper de la tapa del vàter com a mesura de control. Sí que no hi ha dubte que la desinfecció habitual de totes les superfícies del bany és aconsellable per a reduir la potencial contaminació viral i bacteriana.
Raúl Rivas González és catedràtic de microbiologia a la Universitat de Salamanca i membre de la Societat Espanyola de Microbiologia.
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.
