Menjar dotze grans de raïm amb les campanades sembla una tradició immemorial, però en realitat és força recent. El costum té poc més d’un segle d’història i neix d’una combinació d’excedents agrícoles, estratègia comercial i imitació social. Amb el temps, aquell recurs improvisat ha acabat convertit en un dels rituals més arrelats de Cap d’Any.

Un ritual molt recent

Menjar raïm és un costum força estès a tots els Països Catalans. Amb tot, costa de dir-ne tradició perquè, malgrat que ara ens costa d’imaginar Cap d’Any sense aquest ritual, i fins i tot ens sorprèn quan anem a uns altres llocs del món i no ho celebren així, tot indica que té un origen prou recent, concretament l’any 1909, a les comarques del Vinalopó.

Encara que l’origen del costum és prou difús. A manca d’unes altres teories o certeses, s’ha fixat aquell any i aquelles comarques productores de raïm com la data i el lloc fundacional de la bauxa. Sembla que els primers que van tenir sort l’any 1909 van ser els viticultors del Vinalopó, gràcies a una collita molt abundosa. Tant abundant, de fet, que l’excedent de raïm temien que se’ls faria malbé als magatzems.

Per donar eixida al producte es van empescar la idea de difondre que menjar-ne durant el trànsit d’any portava bona sort. La proposta va fer fortuna i es va escampar de pressa. Anys més tard, l’arribada de la televisió a l’estat espanyol va popularitzar un costum que s’ha convertit en un de tants rituals que se celebren per les festes de Nadal i de Cap d’Any.

Un remei contra la indigestió estès pel món

Amb tot, no tothom està d’acord amb aquesta teoria. Hi ha qui esmenta el Costumari Català de Joan Amades, que es va publicar l’any 1952 i que no recull la tradició. També hi ha qui recorda que durant el segle XIX, entre les classes benestants, ja era habitual d’acomiadar l’any menjant raïm com a remei pal·liatiu després d’haver fet un àpat abundós a base de carns nobles o marisc. O de totes dues coses.

El costum d’empassar-se dotze grans de raïm seguint les campanades la nit de Cap d’Any no és una tradició mundial. Sí que s’ha estès al País Valencià, a les Illes, al Principat, a la Franja de Ponent i, amb menys puixança, a Catalunya Nord. En uns altres llocs del món, el canvi d’any s’acompanya amb rituals ben diferents. Això reforça la idea que les tradicions no són naturals ni inevitables, sinó construccions culturals que arrelen quan responen a una necessitat social o simbòlica concreta.

Una tradició jove, però assumida plenament

Que el costum de menjar raïm per Cap d’Any tingui només un segle d’història no el fa menys significatiu. Al contrari: mostra que les societats són capaces de crear rituals nous i dotar-los de sentit en molt poc temps. Avui, el raïm és una part indiscutible de la nit de Cap d’Any per a milions de persones, encara que el seu origen sigui molt més recent que no ens pensem.

Com passa amb moltes altres tradicions, allò que en garanteix la continuïtat no és l’antiguitat, sinó la capacitat de repetir el gest, compartir-lo i reconèixer-s’hi col·lectivament.

Dos milions de quilos, del sud del país al món

Sigui quin sigui l’origen, al Vinalopó es cullen anualment uns vint milions de quilos de raïm de la varietat Aledo. És la més tardana i la temporada comença el mes d’octubre. Dels magatzems, en surten específicament per a les festes dos milions de quilos. Això vol dir que dos grans de cada tres que es consumiran al país la nit de Cap d’Any s’han produït allà.

L’Aledo és una denominació d’origen protegida Raïm Embossat del Vinalopó. Aquesta varietat és la que es cultiva embossada. Això fa que contingui molt pocs residus i que tots els grans tinguin un color daurat i uniforme, perquè la bossa tamisa l’exposició al sol. També s’aconsegueix que els grans siguin més uniformes, perquè els protegeix de les agressions del vent o de la pluja, i tenen la pell molt prima, cosa que facilita engolir-los contra rellotge.

Les cooperatives i magatzems de raïm de les comarques del Vinalopó han adaptat l’oferta als desigs dels consumidors. I és així com comercialitzen el raïm en brots, de la manera tradicional, perquè cadascú el prepari a casa, però també, ja sense l’etiqueta de la denominació d’origen, l’envasen en dosis individuals i, fins i tot, sense pinyol, per facilitar les coses en una nit tan festiva com la darrera de l’any.

I què fan en uns altres indrets del món?

Tant a Alemanya com a Àustria, per Cap d’Any s’acostuma a fondre una figura de plom sobre una cullera i després se n’aboca el líquid resultant en un got d’aigua. Segons la forma que s’intueix, es pronostica què t’ofereix l’any vinent.

En canvi, al Brasil, més de dos milions de persones s’apleguen a la platja de Copacabana, a Rio de Janeiro, per veure un espectacle de focs artificials i honrar la deessa del mar, Yemayà. Per això, alguns deixen objectes i ofrenes de tota mena a la mar, mentre es dediquen a saltar set onades per començar l’any positivament.

D’una altra banda, a Dinamarca és típic d’enfilar-se a una cadira a la primera campanada i de saltar-ne coincidint amb la darrera. L’altra gran tradició consisteix a trencar plats a la porta d’entrada de les cases d’amics i de familiars, per desitjar-los felicitat.

El Cap d’Any a Itàlia té un protagonista indiscutible: les llentilles. A tot arreu mengen llentilles per sopar el darrer dia de l’any. Hom pensa que, d’aquesta manera, l’any vinent vindrà ple d’abundància, riquesa i diners.

La majoria de nord-americans corren a fer un petó a algú just després de mitjanit, per evitar d’estar sols durant els 365 dies de l’any. I en uns quants països de l’Amèrica Llatina és comú de fer un ninot amb draps vells i cremar-lo. Amb aquest acte, se simbolitza la crema de totes les coses dolentes que s’han viscut durant l’any i així s’obre pas a l’any nou començant de zero. I a l’Uruguai és habitual d’abocar una galleda d’aigua per la finestra per alliberar els mals esperits de la casa i deixar-la neta de males energies l’any vinent.