25.01.2026 - 21:40
|
Actualització: 25.01.2026 - 23:58
El govern ens diu que no cal polititzar el caos de Rodalia i Mitjana Distància. Ens ho diu amb aquella veu suau i toveta que adopten els governants quan volen que el ciutadà es vaja adormint a poc a poc. Ens parlen de canvi climàtic, d’infrafinançament crònic, de dècades de deixadesa… Tot això és cert, naturalment. Però que no ens enganyen, això tan sols és una veritat que serveix per a amagar-ne una altra de més urgent i més incòmoda: que algú ha de respondre d’aquest desastre monumental que vivim, i que aquest algú té nom i cognom, seu en un despatx oficial i cobra un sou més que adequat per a la seua responsabilitat.
La despolitització sempre ha estat el recurs favorit dels qui governen malament. Consisteix a convertir un problema polític en una fatalitat natural, com si els trens s’aturassen per les mateixes raons que bufa el vent o plou. “No és culpa de ningú –vénen a dir–, és culpa de tot”. I quan la culpa és de tot no és de ningú. Raymond Aron ho va remarcar ja fa anys, quan va explicar-nos allò que la política comença quan hom decideix que les coses podrien ser d’una altra manera. Doncs bé: les coses podrien ser d’una altra manera, és clar que sí. Les coses ferroviàries i les comunicatives. Però algú va decidir que fossen així, i tots ens em ressentim.
I per això –perquè tot ha estat un desficaci– la consellera Sílvia Paneque hauria de dimitir o, si més no, els partits haurien d’exigir-li que se n’anàs de seguida. No pas perquè dimitir resolga el problema dels trens, sinó perquè la dimissió és l’únic acte que demostra que el problema existeix políticament. Mentre ningú no dimiteix, el govern pot continuar parlant del clima i de la història i de les culpes repartides. La dimissió és l’única que trenca aquesta ficció. La dimissió diu: sí, això que ha passat és política, i la política té conseqüències.
L’independentisme, en particular, té una obligació especialíssima en aquest afer. Hem sostingut de fa anys –amb tota la raó– que la Catalunya independent ho farà millor. Que l’autogovern sense límits ni trampes és la solució. Que les competències, com més pròximes i completes –i enlloc no poden ser-ho més que en la república catalana–, més ben gestionades. Si l’independentisme no polititza aquest desastre, si no exigeix responsabilitats amb la vehemència adient amb la gravetat del moment que vivim, aleshores tot allò que afirmem no és un projecte polític: no és sinó literatura.
No es tracta de fer sang, és clar. Es tracta de fer política. I la diferència és essencial i no admet demagògies barates. Fer política vol dir assumir que les decisions tenen autors i que els autors han de respondre de les conseqüències. En una democràcia no hi ha res més digne, en el fons. La contrària és el paternalisme, la tutela, el govern que demana paciència infinita i no ofereix mai res en canvi. I un poble que accepta això no és un poble que es governa a si mateix: és un poble governat.
Josep Pla, que tenia, com el seu amic Joan Fuster, una certa prevenció contra els entusiasmes i les grans paraules, solia dir que allò que compta és el detall concret, la cosa feta, si el tren arriba o no arriba –diríem avui. Tenia raó. I per això mateix, com que el tren no arriba, cal que algú se’n vaja. No pas demà. Avui mateix.
PS1. Els articles d’opinió, avui mateix, de Julià de Jòdar (Fora el mal govern!) i Assumpció Maresma (No a l’empresa mixta amb RENFE, cal que Ferrocarrils de la Generalitat sigui a tot el país) parlen també d’aquest tema.
PS2. El ple del Tribunal Constitucional espanyol té a l’ordre del dia la deliberació sobre la petició del president Carles Puigdemont, de Toni Comín i de Lluís Puig de suspendre les respectives ordres de detenció que Pablo Llarena manté vigents malgrat l’amnistia. I, com passa tan sovint a Espanya, ja sabem què decidirà: que no atendrà aquesta petició de mesura preventiva i en mantindrà les ordres de detenció. Josep Nualart Casulleras ens explica què significa això: “El TC mantindrà l’ordre de detenció de Puigdemont: s’acaba el joc i se n’allunya el retorn”.
PS3. No sé si és perquè vaig ser un xiquet que va pujar al terrat de casa aquella matinada inoblidable per veure si amb els prismàtics es veien Armstrong i Aldrin allà dalt a la Lluna, però el nostre retorn al satèl·lit, cinquanta anys després, em té il·lusionat –en un món que ens deixa poc espai per a les il·lusions. Alexandre Solano ens explica en aquest article la missió Artemis II, que a partir del 6 de febrer potser s’envolarà, finalment, cap a la Lluna.
PS4. La situació dels Estats Units és cada dia que passa més tensa. Aquest darrer ciutadà assassinat a trets per agents de l’ICE a Minneapolis ha estat qualificat per Donald Trump de “terrorista domèstic”, però la realitat és ben diferent i origina una onada d’indignació. Els nostres col·legues del Washington Post Lauren Kaori Gurley, Molly Hennessy-Fiske i Gaya Gupta ens expliquen en aquest article, de Minnesota estant, que Alex Pretti era un “home bo”, assassinat fredament al carrer per un govern que cada dia cau un esglaó més en el pendent de la dictadura.
PS5. La notícia és d’ahir, però no em puc resistir a tenir un record emocionat per a Remigi Palmero, un dels músics més personals i interessants del rock valencià, que acaba de deixar-nos. Vivim en un país on personatges de nivell com ell poden ser ignorats fora del País Valencià, per aquesta mania de dividir-nos en corrals autonòmics que tant de mal ens ha fet i ens fa. Si no l’heu sentit mai en vida, no és tard per a sentir-lo en les músiques que trobareu en aquest article. Per sort, la música és immortal.
