Enguany fa cinquanta anys de les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, el gran aplec feminista després de la mort de Franco als Països Catalans. Quatre mil dones d’orígens, trajectòries, classes i ideologies ben diferents es van aplegar al paranimf de la Universitat de Barcelona (UB) del 27 al 30 de maig de 1976 per reivindicar els seus drets després d’una llarga dictadura que les havia oprimides com a dones i també com a catalanes.

Malgrat que encara queden uns quants mesos per a l’aniversari, els col·lectius feministes ja comencen a preparar-ne la commemoració. Les noves jornades no es faran fins el 12, 13 i 14 de juny al recinte Fabra i Coats de Barcelona, però divendres, pel 8-M, ja se’n va fer un primer acte, precisament al paranimf de la UB. Les noves jornades volen mirar el present i el futur del feminisme, però sense oblidar-se d’aquell passat de dones organitzades de manera massiva per a aconseguir l’autonomia total que el règim els havia negat.

La diversitat i les dones anònimes, la clau de l’èxit

“Van ser un esclat de vida, d’il·lusió i de lluita”, recorda Muntsa Otero, present a les primeres jornades i que forma part de l’organització de les d’enguany: “Tenia vint-i-cinc anys i van ser un espai de llibertat, coneixement i contrast. Ens vam trobar amb l’energia i la força de moltes dones juntes per a parlar de les nostres reivindicacions, d’allò que havia significat viure sota un règim dictatorial en què érem mestresses de casa i prou.”

Les jornades van ser el primer gran acte democràtic i representatiu després de quaranta anys d’imposicions nacionalcatòliques, però no van representar un abans i un després només per això, sinó també per la diversitat de les participants i la cerca d’acords i d’un full de ruta comú, malgrat les diferències. “Les quatre mil dones hi van participar a títol individual o en representació de les cent quatre entitats i grups inscrits”, explica Pilar Godayol, catedràtica de la Universitat de Vic i autora de Dones en lluita (Raig Verd): “Hi havia intel·lectuals, universitàries, estudiants, activistes de moviments veïnals i de vocalies de dones, obreres, professionals, mestresses de casa, sindicalistes, militants de procedències diverses –grups feministes, organitzacions catòliques, partits polítics d’esquerra i d’extrema esquerra revolucionària… La clau de l’èxit va ser la diversitat i la gran quantitat de dones anònimes que hi van participar. Era la primera vegada que milers de dones sortien de la clandestinitat per a debatre en profunditat sobre l’explotació i l’opressió sota el patriarcat franquista.”

“Moltes vegades diem que el feminisme actual al nostre país surt d’allà”, afegeix Otero: “Sempre dic que vaig aprendre més coses aquells tres dies que no pas en els cinc anys d’universitat. Va ser un seminari accelerat de coneixement i de vida. Malgrat les posicions més radicals o excloents, hi va predominar el consens. També hi havia una gran diversitat de classes. Hi havia dones que no havien anat mai a escola, unes altres tenien feines a les fàbriques… Llavors encara era habitual que, una vegada et casaves, deixaves la feina. També hi havia diversitat d’orígens, amb la immigració dels seixanta present.”

Les jornades es van estructurar a partir de nou ponències, seguides de debats. S’hi va parlar de treball, política, dret, família, educació, mitjans de comunicació, ruralitat i barris, sexualitat… Un equilibri entre qüestions públiques i privades que tenia ben present el lema feminista dels anys seixanta: les coses personals són polítiques.

Cert consens malgrat les divisions, també nacionals

El feminisme és un moviment divers, amb corrents i tensions internes, i el feminisme català, ni el de llavors ni el d’ara, no n’és una excepció. Tal com explica Godayol, durant les jornades van quedar clares quatre tendències feministes. La primera era integrada bàsicament per la Unió Mundial d’Organitzacions Catòliques Femenines i tenia un enfocament liberal progressista, més minoritari. La segona era anomenada “la línia Barcelona o tercera via”, que defensava la doble militància i el socialisme i que tenia Maria Aurèlia Capmany com a representant principal. La tercera tendència era la de les dones que militaven en partits polítics, com ara el PSUC, el PSC i el PTE, que també defensaven la doble militància i el socialisme. I la quarta era la tendència radical del Col·lectiu Feminista de Barcelona, representada per l’advocada Lidia Falcón, que no advocava per la doble militància i defensava militar només en el feminisme, no en partits polítics.

Més enllà de les diferències quant als posicionaments feministes i de partit, també es van manifestar les diferències quant a la qüestió nacional, encara més tenint en compte que es venia de dècades de repressió explícita de la catalanitat. “A l’última ponència, dedicada al ‘Feminisme’, hi van parlar les futures tendències del moviment de dones a Catalunya”, recorda Godayol: “Per exemple, el Col·lectiu Feminista de Barcelona, Isabel-Clara Simó, Maria Aurèlia Capmany, Anna Mercadé, ANCHE, Amparo Moreno i Núria Pompeia. La intervenció de Maria Aurèlia Campany, que es va titular ‘Contra qui lluita la dona’, va ser una de les més sonades. Hi va defensar la identitat catalana i va rebutjar frontalment les posicions anticatalanistes del Col·lectiu Feminista que s’havien manifestat durant les jornades.”

El títol de les jornades marcava un posicionament nacional: no es va obviar el ‘catalanes’ i una gran senyera va encapçalar les conferències. Els drets lingüístics i nacionals van ser defensats de manera transversal a totes les ponències, també per dones com Anna Balletbò i Magda Oranich. Però una minoria, encapçalada pel Col·lectiu Feminista de Falcón, ho va criticar. Capmany va acabar ironitzant sobre la qüestió i va assenyalar la trampa que implicava de dir que no es podia defensar el dret de la integritat nacional dels Països Catalans amb l’argument que qualsevol cultura nacional era exclusiva dels homes d’aquella nació mentre aquelles mateixes dones que esgrimien aquests arguments parlaven en castellà a les conferències: “Una llengua que representa una altra nació i que per a elles hauria de ser tan privativa del mascle com la nostra.”

Contra les lleis discriminatòries i per la llibertat sexual

Malgrat les divisions, les conclusions de les jornades es van aprovar unànimement, a excepció del suport de la Unió Mundial d’Organitzacions Catòliques Femenines, que representava el feminisme reformista conservador i que expressava unes quantes divergències, sobretot relacionades amb la qüestió de la sexualitat, un dels punts més importants. “Tot i que el feminisme socialista i el feminisme radical es van distanciar molt al final dels setanta, en aquell moment tots dos grups van signar un text col·lectiu”, afegeix la catedràtica. “Incorporava una gamma ben àmplia de reivindicacions, la majoria drets perduts durant el franquisme: el dret d’un lloc de treball, l’abolició de totes les discriminacions en l’àmbit laboral, la socialització de les feines domèstiques, l’abolició de totes les lleis que discriminaven la dona, el dret de la lliure disposició del propi cos, la supressió dels delictes d’adulteri i amistançament…” També s’hi demanava l’abolició del “servei social” monopolitzat per la Sección Femenina, una amnistia general –sobretot per als actes considerats delictius per legislacions contra les dones– i una llei del divorci, una pàtria potestat que no fos exclusiva de l’home i el reconeixement de drets per a les mares solteres.

“No hi havia llei del divorci, a les dones se’ns duia a la presó per adúlteres i, per a obrir un negoci, un compte corrent o donar-te d’alta del comptador de la llum o del telèfon, necessitaves l’autorització masculina”, recorda Otero. “Allà vam poder dir en veu alta tot allò que moltes havien viscut dins la llar, com la violència que se silenciava o es dissimulava. Moltes van donar testimoni de la seva realitat, del fet de ser mares i encara no saber què era un orgasme. Vam parlar de la sexualitat femenina i de la sexualitat no vinculada a la reproducció, sinó com a font de plaer: va ser un esclat de llibertat.”

També es va demanar educació sexual, anticonceptius a càrrec de la Seguretat Social, legalització de l’avortament… De fet, es van posar damunt la taula reivindicacions en tota mena d’àmbits, també en l’educatiu –amb la demanda de coeducació i escoles mixtes–, el sanitari –amb la demanda d’una medicina preventiva que tingués en compte la realitat de les dones– i el laboral –amb peticions com ara la igualtat salarial. Moltes reivindicacions ressonen encara ara: denunciaven la doble moral que mira la conducta sexual d’homes i de dones de manera diferent, el mite de la maternitat i la cosificació de la dona als mitjans.

Unes noves jornades

Unes jornades de la magnitud d’aquelles no s’han tornat a repetir al país i això, en part, s’explica per la urgència de posar en marxa les reivindicacions feministes després de la dictadura. “A Catalunya, el trencament entre el feminisme de la doble militància i el feminisme independent va ser-hi molt present fins al principi dels anys noranta”, conclou Godayol. “Però iniciatives com ara la IV Fira Internacional del Llibre Feminista a Barcelona del 1990 i, més tard, la commemoració dels ‘20 anys de feminisme a Catalunya’, amb les jornades del 1996, van fer tornar la il·lusió i les reivindicacions, que han arribat fins al segle XXI.”

Otero destaca, en aquest sentit, que el fet que no s’hagin organitzat unes jornades idèntiques no vol dir que no s’hagi fet res d’aleshores ençà. De fet, s’han organitzat molts esdeveniments semblants. “El 1986 també hi va haver unes jornades, però com que en aquell moment el feminisme estava molt dividit, les va organitzar només un sector. El 1996 vam repetir-les; el 2006 es deien ‘Les dones sabem fer i fem saber…’, una declaració d’intencions sobre tot allò que havíem aconseguit; i el 2016, ‘Radicalment feministes’, perquè ja havíem après que el feminisme ha d’establir aliances amb tots els sectors oprimits pel patriarcat. Enguany el títol serà ‘Feminismes en revolta’ i hi defensem un feminisme que inclogui les persones trans i més dissidències, n’ampliem el subjecte polític.”

Enguany, del 12 al 14 de juny, es commemoraran els cinquanta anys de les Jornades Catalanes de la Dona amb un nou gran aplec al recinte Fabra i Puig de Barcelona. Un acte aquest divendres al paranimf de la Universitat de Barcelona, amb intervencions artístiques i un diàleg poètic intergeneracional, va inaugurar aquesta commemoració que s’allargarà uns quants mesos. Amb el paranimf com a símbol de les primeres jornades, es va retre homenatge a totes les dones que han lluitat aquests cinquanta anys, amb moments històrics destacats de les primeres jornades com ara la ponència de Leonor Taboada sobre sexualitat, en què va reivindicar el plaer femení i va mostrar la pràctica de l’autopalpació de les mames davant l’estupefacció dels pocs homes presents, i l’actuació de Mari Chordà netejant el terra com a símbol del treball invisible de les dones a casa.

“Volem tornar a ser quatre mil i les que puguem. Hi ha un fil històric que ens crida i ens uneix. Encara som força les que vam ser-hi llavors i som i serem a les noves jornades. Tenim la sort que les noves generacions han incorporat la lluita”, defensa Otero. “Ara tenim mitjans virtuals, però la força i l’energia quan ens trobem la convocarem i existirà.” Durant l’any s’aniran organitzant accions, debats, tallers, exposicions, tertúlies, actes al carrer, manifestacions… L’organització de les jornades fa una crida a la participació per aconseguir que sigui un esdeveniment plural, complet i, de nou, històric.