Pedro Sánchez, ahir a Barcelona (fotografia: Quique Garcia / EFE).

Cap bandera espanyola al míting de pre-campanya de Pedro Sánchez (PSOE) ahir a Barcelona. Cap menció especial al 155. Cap referència directa als presoners polítics. I cap insinuació del pacte PSOE-PP que Felipe González (PSOE) i Mariano Rajoy (PP) reclamaven fa dies a la portada de l’ABC. Ahir Pedro Sánchez fins i tot va voler marcar distàncies amb Ciutadans, la nineta dels seus ulls ara fa quatre dies. Per un moment, doncs, va semblar que el Pedro Sánchez i de les JONS d’aquests darrers dies deixés pas al Pedro de la Heidi. De la pell de brau a la pell de xai. Coses de les enquestes publicades i internes que no acaben de premiar l’estratègia de mà de ferro del PSOE poques setmanes abans de votar. O coses del PSC, que devia implorar al seu cap que moderés el nacionalisme espanyol exhibit desacomplexadament aquests darrers temps i que no va gaire bé, si fem cas a les dades del CEO: la meitat dels votants socialistes no veuen amb bons ulls que hi hagi presoners polítics. Potser per això la cara de Sánchez d’ahir era més d’espant que no d’eufòria. Aquest és el vídeo de l’acte:

El nacionalisme espanyol del PSOE, doncs, ahir es va exhibir, però sense excessos. I, si bé és cert que l’eslògan dels socialistes era ‘Ara, Espanya’, també ho és que totes les banderes que es van repartir entre l’audiència eren catalanes, i que en la mar visual no hi havia ni tan sols el logotip del PSOE. Canvi de xip, o de jaqueta? Canvi de rumb, o tomb momentani?

Pedro Sánchez va arribar a la sala amb un quart de retard, acompanyat dels sempre fidels Miquel Iceta, Jaume Collboni, Teresa Cunillera i el desconegut president del senat, Manuel Cruz, que en el túnel de militants eufòrics ningú no volia abraçar, ni besar, ni saludar. Començava un míting sense gaire encant que va durar cinc quarts, teloners inclosos.

Va obrir foc Miquel Iceta, que ahir no va ballar, sinó que va demanar respecte i que les sentències judicials es complissin; en un discurs bàsicament en català que va incloure un crit (‘Visca Josep Borrell!’).  Jaume Collboni va continuar espantant el personal barceloní amb la seguretat, jugant a fer de Manuel Valls, en un discurs bàsicament en castellà; i Meritxell Batet va ser la que va atacar amb més contundència els rivals (Ciutadans i Podem) i que va desplegar més profundament el relat made in PSOE de la suposada manca de convivència a Catalunya, en un discurs bilingüe: ‘Els socialistes hem tingut moltes dificultats per a treballar per la convivència. Hem rebut insults, menyspreu, que ens han fet sentir no prou catalans, ni catalanistes. I el PSC continuarà treballant per aquesta convivència tot i les pintades a les seus que rebem’, va dir després de deixar anar una frase per a escoltar dues vegades: ‘El president Torra continua amenaçant amb l’autodeterminació.’

Pedro Sánchez va parlar una mitja hora, només en castellà, i és en els primers minuts que va parlar amb contundència sobre l’independentisme, i on es va notar més la mà dels guionistes, perquè es va ajudar constantment de paraules crossa, com per exemple la paraula ‘ara’.

‘Ara que hem vist el naufragi polític de la independència; ara que hi ha el dolor que ha causat fins i tot en les files independentistes, com recordava Miquel Iceta; ara que tenim el desafiament de reconstruir la convivència; ara que els independentistes veuen de cara la gran mentida de creure que la societat catalana és uniforme; ara que l’independentisme es troba despullat de creure que Catalunya li pertanyia a ella. Ara que tot això ho veiem i cada vegada amb més decibels, ara és més necessari que mai de refermar per què existim com a projecte polític: per la justícia social, sense dubte. Però també per reconstruir els ponts que uns i altres han trencat i per reconstruir la convivència a Catalunya. Us demano un esforç més per avançar en la justícia social, la convivència, i la neteja (sic).’

La neteja? Ara pla.

En fi, després de treure a passejar la carta de Franco (‘Exhumar el dictador engrandeix la ja prou gran democràcia espanyola’), d’Aznar (‘Si fins i tot els nens entenen el canvi climàtic, és greu que el president Aznar no l’entengui’) i de la CUP (‘És al·lucinant, els independentistes volen marxar d’Espanya, però tots es presenten a les eleccions, i la CUP s’hi presenta dues vegades: per ells, i pels de Podemos’), Pedro Sánchez va tornar a recórrer al guionista i va començar a jugar amb la idea de la E d’Espanya: ‘Per nosaltres la E d’Espanya és la E de l’educació pública, la E de feina [en espanyol, ‘empleo’] digna, la E d’emancipació dels joves, i la E d’apoderament [en espanyol, ‘empoderamiento’] de la dona’, va dir un Pedro Sánchez que ho va deixar fàcil i mastegat: la E d’Espanya també és la E d’Estremera.

L’home, després d’anunciar que aboliria la prostitució a Espanya, tornar a reclamar un esforç per la justícia social, la convivència i la neteja (sic), i parlar dels piulets de Trump, va començar uns minuts en què gairebé no se sentia, tot i el micròfon: tan baix parlava l’home, i tan adormit portava el partit d’ahir. Un partit de canvi de rumb, en vista de les enquestes desfavorables que li exigien menys agressivitat, o simplement canvi de jaqueta, per deferència a un PSC que jugava a casa. El dubte és si el ‘míting-frenada’ de Sánchez podrà compensar la notícia del dia, el discurs del cap de la Guàrdia Civil a Catalunya dient ‘Ho tornarem a fer’.

Al cap d’una hora i vint minuts la concurrència desfilava cap a la sortida, mentre de fons sonaven les notes de la cançó de pre-campanya del PSOE,  ‘Mi querida España‘, en bonica i significativa versió de la cançó de Cecilia, cèlebre cantant dels setanta, filla de diplomàtic i militar gallec, morta prematurament, en plena fama, i en tràgic accident de Seat 124 encastat contra un carro de bou, i que té aquesta lletra: ‘Mi querida España, esta España mía, esta España nuestra. De tu santa siesta ahora te despiertan versos de poeta. ¿Dónde están tus ojos? ¿Dónde están tus manos? ¿Dónde tu cabeza? Pueblo de palabra y de piel amarga, dulce tu promesa. Quiero ser tu tierra, quiero ser tu hierba cuando yo me muera’ [‘Estimada Espanya, aquesta Espanya meva, aquesta Espanya nostra. De la teva santa migdiada ara et desperten versos de poeta. On són els teus ulls? On són les teves mans? On és el teu cap? Poble de paraula i de pell amarga, dolça la teva promesa. Vull ser la teva terra. Vull ser la teva herba quan em mori.]

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb