Pau Alabajos: “Cal repensar el projecte de Compromís i prendre nota dels resultats electorals”

El cantautor Pau Alabajos és un dels membres més actius del Col·lectiu Ovidi Montllor, que aquests dies s’ha mobilitzat per donar suport a Vicent Torrent, arran de l’anunci de l’Ajuntament de Torrent que trauria el seu nom de l’auditori. La mort, pocs dies després, de Manolo Miralles, també fundador d’Al Tall, ha remogut l’escena musical valenciana.

Amb Pau Alabajos parlem, entre més temes d’actualitat, de la situació de Compromís, formació en què milita i amb la qual va ser regidor de l’Ajuntament de Torrent. Alabajos està preocupat per la crisi oberta en la coalició i és molt crític a l’hora d’avaluar certs comportaments. Tant, que en les respostes pensa i repensa molt bé les paraules, perquè sap, diu, que allò que dirà pot ser polèmic.

—El mes de juliol ha estat molt convuls per a la cultura al País Valencià. El darrer fet ha estat el traspàs del músic Manolo Miralles. Imagine que és un cop molt dur per a tota la gent que us dediqueu a la música i que n’heu rebut el mestratge.
—Ja sabeu que a l’acte que férem en suport a Vicent Torrent posàrem un àudio que ens havia enviat Miralles. Deia unes paraules molt contundents, molt esperançadores, molt engrescadores. Convidava a resistir, a lluitar en moments durs, contra l’ascens del feixisme i tot això que passa ara. Ens vam quedar gelats quan ens arribà la notícia que havia faltat.

—Com descriuríeu la seua tasca i la seua trajectòria?
—Ha sigut una persona molt important per a la música en valencià, perquè ha sigut el capità del Col·lectiu Ovidi Montllor durant els primers anys, que eren pràcticament un desert. Deixa un forat molt gran. Sempre ha volgut fer de mentor de la gent jove, de la gent que començava projectes. Ell era un enamorat de la música d’arrel i intentava de donar una oportunitat a gent com ara Musicants, el darrer grup que va capitanejar, envoltat de gent jove, per introduir-los el verí d’eixa música tradicional. Una persona tan reconeguda, interessada sempre perquè passaren coses, fins i tot quan Al Tall ja s’havia desfet.

—Com va ser que vàreu entrar en contacte?
—Era l’any 2005, jo els havia vist damunt els escenaris, per a mi eren uns referents, uns ídols, els meus pares els escoltaven en casa i jo també m’hi vaig interessar. Van fer un homenatge a Ovidi Montllor i jo acabava de traure el primer disc. Manolo es va oferir i em va dir, ja sé que vas amb la guitarra i amb Laura, la violinista, jo he portat uns instruments de percussió i us puc acompanyar. Saps quina il·lusió i quin respecte em va fer allò? De sobte, aquella persona que havia vist tantes vegades damunt l’escenari s’oferia de manera altruista. Feia eixes coses.

—Heu parlat de l’acte de desgreuge a Vicent Torrent. Éreu el regidor que va proposar de posar el seu nom a l’auditori. Quina sensació teniu?
—Sabíem que el canvi seria dràstic amb el PP i Vox de bracet. Quan ho vam proposar en un plenari l’any 2016, el PP s’hi va manifestar en contra i ja van dir que intentarien de llevar-ho. La diferència és que nosaltres vam fer la proposta perquè passara en el ple, perquè els grups ho debateren i opinaren si Vicent Torrent es mereixia tenir el nom a l’auditori. Ja li havien atorgat per unanimitat el premi Carta Pobla, que és el més prestigiós que atorga l’Ajuntament de Torrent. Per això vam pensar que era la persona adequada. A més, havia enregistrat un dels seus discs en directe a l’Auditori de Torrent i era doblement simbòlic. Vicent ha fet una tasca de recuperació de cançons, de transmissió oral durant tots aquests anys, anant amb el magnetòfon enregistrant els iaios perquè les cançons de tota la vida no es perderen. La Fonoteca de Materials és una font inesgotable de melodies que encara s’utilitza. Bé, PP i Vox no ho han passat pel ple i ho han fet de manera unilateral amb una voluntat de censura. Canvien el nom per ideologia, és una decisió política sustentada en el sectarisme, i això hem denunciat.

—Tenim un conseller de Cultura que és un torero. No sé si preveieu que aquesta legislatura serà d’aquelles de resistència i d’allò que es deia de “ens trobarem als carrers”.
—Bàsicament, sí. Posar un conseller de Cultura torero, més enllà de l’opinió que en pugues tenir, és una declaració de guerra al sector cultural. Aquestes dues legislatures havíem aconseguit no tenir les institucions d’esquena, que és el que havia passat amb el PP entre el 1005 i el 2015. No havíem tingut cap interlocució amb el PP, ens havien tancat la porta als nassos sempre. Ara tenim un conseller que ve del món de la tauromàquia, que és un torero franquista, que es permet el luxe de fer negacionisme a les xarxes socials sobre el genocidi que es va cometre entre la família republicana i que volia posar el nom del Duce al seu cavall…

—Aquests vuit darrers anys han servit per a enfortir les estructures de l’escena musical valenciana per a fer front als embats que puguen venir?
—Indubtablement, estem més forts. L’escena musical ja s’havia anat enfortint abans del Botànic. Per exemple, el comiat d’Al Tall, en 2013, ja va ser al Palau de Congressos de València, que va ser com un dels primers espais que es recuperaven per a la música valenciana. Obrint Pas també va fer un dels concerts en format acústic, en la recta final del projecte, en el Teatre Principal de València i va omplir dos dies seguits. I jo mateix vaig tenir l’honor, després de Raimon en l’època de Pérez Casado fins el 2012, de fer un concert en el Palau de la Música amb una orquestra simfònica per a celebrar els deu anys de carrera. Són espais que anàvem recuperant i això vol dir que, en un moment determinat, el públic ja era al nostre costat. I amb el canvi polític vam aconseguir que l’escena tinguera més múscul, que els espais escènics públics s’obriren a la música valenciana. A més, les línies d’ajuts han contribuït que es puguen fer més bons àlbums, que es puguen preparar millor les gires i que milloren tota una sèrie de condicions en una feina que té un component de precarietat des de sempre. És molt important que el públic ens acompanye cada volta més i més.

—Sou membre de Compromís, com veieu la situació de crisi interna que es trasllada a l’opinió pública aquests dies?
—Les picabaralles entre les direccions d’Iniciativa i Més són ben simptomàtiques, perquè es focalitzen en el qui i no en el què, i això és molt perillós en un moment què la ciutadania demana a les urnes que les esquerres estiguen a l’altura de les circumstàncies. La màxima prioritat d’un projecte ecovalencianista hauria de ser plantar cara al monstre del feixisme que s’escampa per tot Europa. Després del 15-M i la Primavera Valenciana, s’arribà a definir Compromís com un “dispositiu de tecnologia política punta” per l’aposta que feia de democràcia radical i participació directa. Compromís era un projecte il·lusionador i seductor i això explica els resultats del 2015. Amb l’arribada del Botànic al govern això es va trencar. S’han fet polítiques de progrés, és clar, però s’ha descuidat l’esperit de participació activa de la militància que ens feia diferents de la resta de partits. Jo sóc membre del consell general de Compromís, que, en teoria, és l’òrgan més important de participació entre congressos, i en vuit anys només s’ha convocat una vegada. S’han pres algunes decisions capitals per a la coalició sense haver passat per aquest consell. Sense comptar amb la militància, en despatxos a porta tancada. A les portes de les eleccions estatals del 2019 es va fer un referèndum en què la militància va decidir de manera aclaparadora d’anar com a Compromís a les eleccions. El resultat va ser menystenir aquesta decisió i desautoritzar la consulta. Es va fer combregar la militància amb rodes de molí. Cal repensar el projecte i prendre nota dels resultats electorals per a rescatar aquell ADN de democràcia radical i de participació directa.

—És així com expliqueu els resultats electorals i la baixada de suport popular?
—Hi ha molts factors. Un és de l’auge de l’extrema dreta, però és evident que molta gent que en 2015 estava seduïda pel projecte, molt engrescada, i que en veure algunes actituds i coses en l’àmbit intern fa una passa al costat. Crec que no s’ha de tenir por de la democràcia interna i de la participació radical.

—Combineu l’activitat cívica amb l’artística, quina domina sobre l’altra?
—En el primer disc ja tenia cançons que parlaven de política. Una cosa va lligada amb l’altra. Les cançons que parlaven de l’accident del metro o de la censura quan existia Canal 9. Coses que afectaven la gent de la meua quinta i que han condicionat la nostra vida. També he cantat poetes, però crec que la meua feina és estar al cas de l’actualitat i documentar-ho. Per mitjà de la música.

—Una de les darreres activitats que heu fet ha estat l’obra de teatre El tocadiscos de Joan Fuster. Com ha anat la ronda?
—Estem molt contents, perquè no esperàvem la resposta tan brutal que hem tingut. En principi, l’espectacle s’havia de fer al Teatre Principal de València, al Teatre Principal de Castelló, a l’Arniches d’Alacant i a l’Auditori de Tàrrega. Però l’impacte que va tenir l’estrena a València, on omplírem dues vegades el teatre, i el boca-orella, que funciona molt, va fer que molts regidors de pobles s’interessaren pel projecte i hem acabat fent trenta-cinc representacions. No podem estar més contents amb la resposta. Alfred Picó i Lara Salvador han fet una feina impressionant damunt l’escenari, i la part musical era molt atractiva, amb una relectura dels temes més simbòlics de la Nova Cançó.

—Sou el coordinador del Barnasants al País Valencià, hi haurà temporada, enguany?
—Sí, sí. Ja està molt consolidat, tot i que va començar en un moment molt dur, perquè era el 2020, l’any de la pandèmia. L’aposta pel projecte Barnasants Confederal, que és com s’anomena el projecte, ja té una programació estable tant al País Valencià com a les Illes, Catalunya del Nord i l’Alguer. El 2024 tenim una gran quantitat de seus perquè diferents ajuntaments s’hi han interessat.

—Teniu previst de traure un nou disc aviat?
—Hi vaig treballant. No sé si eixirà a final d’any o a principi del vinent. Està centrat en els poetes que m’interessen, com ara Vicent Andrés Estellés, que el 2024 en commemorem el centenari del naixement; Marc Granell, amb un poema que vaig cantar el dia que el Col·lectiu Ovidi Montllor el felicitava pels setanta anys, Maria Mercè Marçal, Espriu, Miquel Martí i Pol… És eclèctic, amb poetes importants per a mi. Ara aprofitaré aquests dies per descansar una mica, però també per acabar d’escriure les cançons que em falten.