Passejada triomfal del president de l’Aragó

La visita del president de l’Aragó a Barcelona per a parlar de Sixena va ser una passejada triomfal. Ahir Jorge Azcón (PP) tenia a favor els jutges i una petita claca d’aragonesos residents a Catalunya que li ho van aplaudir tot (del trasllat de les pintures fins a negar que a la Franja es parli català, o la frase “que no ets espanyol?” que Azcón va dir al conductor de l’acte, Ramon Rovira). Tot això afegit a les enquestes favorables del PP a l’Aragó i uns hostes –el grup mediàtic de La Vanguardia– que per línia editorial no discuteix les sentències ni el possible biaix dels jutges. I el resultat va ser que Azcón, ahir, va tenir un vespre plàcid, fàcil, gairebé jugant a casa. L’auditori MGS de Barcelona, ple de subscriptors de La Vanguardia i oients de RAC 1, va comptar amb Carlos Godó a primera fila, al costat d’alguns membres del PP català, al costat del president de Foment, Daniel Sánchez Llibre i l’ex-conseller de Cultura Santi Vila. Amb això volem dir que el president de l’Aragó gaire oposició no en va trobar, no. Ací, la trobada sencera:

L’acte, conduït per Ramon Rovira (cap de comunicació del grup), Anna Vallhonesta (editora del No ho sé de RAC 1) i Miquel Molina, director adjunt de La Vanguardia, va durar una hora i mitja i es pot resumir així: que tranquil que ho viu, el president de l’Aragó. Tranquil sobretot des que el Tribunal Suprem espanyol ha dictat sentència ordenant el retorn de les pintures, ara al MNAC, cap a l’Aragó. Unes pintures que van ser comprades, temps enrere. I ara l’home que governa amb Vox pot dir coses com aquestes, i quedar ell com el moderat: “No discutirem, vull el bon veïnatge. Executem la sentència. Si no executem la sentència, la jungla.” I, arran dels dubtes tècnics que un trasllat pot fer malbé les pintures, Azcón va tornar-se a agafar a la sentència: “La sentència no sols parla de la propietat, sinó també del trasllat. Diu que és possible si es prenen les mesures de precaució adequades. És un fet provat que es poden traslladar. Hi ha qui hi vol posar problemes. Ja s’ha discutit. En democràcia, allò que compta és allò que diu el jutge.” Una idea que l’home va rematar amb aquesta frase: “Com més aviat el MNAC superi el dol i giri full, millor per a tots”, frase que la claca present li va aplaudir. La resta, silenci.

Quan els periodistes li van dir que com era que no reclamava unes altres peces aragoneses que són al Prado, els va dir que era fals, que sí que ho reclamava. Quan li van dir que hi ha precedents que el risc de fer malbé l’art en el trasllat ha fet que es desestimés (Guernica o Dama d’Elx), l’home es va tornar a agafar a la justícia: “Home, no sé si la Comunitat Valenciana té una sentència a favor, crec que no. I si la Generalitat de Catalunya en tingués una, s’hauria d’executar. Quan hi ha sentència judicial, s’acaba el debat polític.” I l’home va afirmar que fins i tot ell, que ha recorregut contra la llei d’amnistia, l’acabarà complint si ho dicta una sentència ferma.

Amb aquests arguments, el president aragonès tenia al davant tot un grup mediàtic, La Vanguardia, que ha fet del compliment de les sentències un dels seus cavalls de batalla. I que no qüestiona mai per a qui treballa el jutge. Poca oposició podia trobar-hi. Potser només una excepció: el moment en què Anna Vallhonesta va dir al president: “Al final, les pintures ara al MNAC van anar a Catalunya pagant un preu, es van comprar. A vegades semblava que s’haguessin espoliat o robat.” Silenci d’Azcón. I un “No ho sé” que va acabar així: “No vull utilitzar ni ‘espoliació’ ni ‘robatori’. Vull bon veïnatge. Però com ho diríeu? No les van robar, no les van espoliar? Però alguna cosa que era nostra va arribar algú i se les va endur.” “Se les van endur amb un acord”, li van dir. “Un acord il·legal, diu la sentència”.

Pagues, t’obliguen a tornar-ho i no et diuen lladre. No et queixis, tampoc. Món de mones.

[Nota als lectors: Tal com ens ha recordat Albert Velasco les pintures mai no es van comprar. Va pagar-se’n l’arrencament i la restauració posterior, però mai van adquirir-se. Sempre han estat en dipòsit ]

Feliç, l’home recordava que, a més a més, el trasllat de les pintures ha d’anar a compte del MNAC. “Això és a la sentència. Qui ha estat condemnat ha estat la Generalitat.” És a dir, ja veiem els tècnics del MNAC traslladant les pintures, que acabin fent-se malbé (com el MNAC prediu) i que els espanyols, amb l’ajuda dels tribunals, acabin condemnant el MNAC… per haver-les fet malbé.

Interessant va ser sentir Azcón afirmar que el president Illa l’havia enganyat (“en privat em va dir que compliria la sentència i ara ho vol allargar”), trist va ser escoltar com els periodistes recordaven els arguments d’Illa, que ara demana que, com a mínim, es reconegui la bona feina que s’ha fet a Catalunya conservant les pintures, cosa que va tenir aquesta resposta: “Si no se les haguessin emportat no les haurien de conservar”, que, efectivament, va ser aplaudit. I finalment, de traca i mocador quan Azcón va arribar a dir que el Ministeri de Cultura espanyol, que encapçala el senyor Urtasun, diplomàtic de carrera espanyol, forma part del patronat del MNAC i, per tant, és part i no jutge. Aquest, amics, és un partit, en definitiva, molt difícil de guanyar, perquè si en una banda tenim Azcón, del PP que pacta amb Vox, i a l’altra hi tenim Urtasun i Salvador Illa, ara digueu-me vosaltres qui voleu que guanyi la partida.