Parlar i escriure pels ‘puestos’

Aquest dia em queixava que l’operació de l’escriptura teatral perverteix l’essència de la llengua col·loquial perquè parteix d’un text que s’escriu per ser dit, cosa que en certa manera és contra natura. I que cal saber-ne molt perquè allò que declamen els actors sembli realment llenguatge oral. Avui veurem el cas invers: com es transforma l’oralitat en escriptura; és a dir, com es passa de la naturalitat a l’artifici.

El canal de notícies 324 subtitula, de vegades, alguna peça breu. Ara fa tres mesos van penjar aquesta sobre una parella gai d’edat avançada, que va tenir una rebuda impressionant. La història d’amor i resistència, gairebé heroica, convida certament a aplaudir-la, però per mi el més valuós d’aquest document de dos minutets és la lliçó de registres lingüístics que porta incorporada (nota: registre és un mot polisèmic que sovint es fa servir per dir coses molt diferents, però quan parlem de llengua ens referim a les diverses varietats funcionals segons la situació comunicativa, i es divideixen en formals i informals. ‘Nivell de formalitat’ en seria un sinònim entenedor).

Per què té valor el vídeo d’en Jordi i en Ramon? Perquè permet veure amb transparència la diferència de registres. El que es fa servir en el subtitulat, diguem semiformal, no és el mateix que el dels entrevistats, clarament més informal. Tampoc és que estiguin en una sobretaula amb amics del dòmino i dos rebentats al cos, però sí que estan relaxats i parlen de coses personals; és lògic, doncs, que el repertori lingüístic que fan servir ho reflecteixi. La subtitulació, si em permeteu la hipèrbole, és quasi una traducció: els trets lèxics col·loquials o dialectals, així com els barbarismes (llevat d’un, després veurem quin), són substituïts pels equivalents estàndards. Però alerta: ni és cap pecat ni ho estic blasmant. És un, diguem, mal necessari. Ni tots els elements lingüístics es poden transcriure (els fonètics, per exemple: no tenim un signe per reproduir la vocal neutra o el so de j més forta que fan algunes parles occidentals) ni, sobretot, hi ha grafies per a tot. En realitat, aquest exercici de traslació a l’escriptura no és gaire diferent del que fem nosaltres mateixos quan escrivim qualsevol text: des d’un correu de feina, que reclama certa formalitat, als WhatsApp, més lleugerets. Perquè, atenció que aquest punt és fonamental, parlem d’un canvi de codi: el repte no és tant com transcriure el català d’un parlant d’Horta de Sant Joan i un de barceloní a la llengua estàndard sinó com convertir un discurs oral en un text escrit. No solem parar-hi gaire atenció perquè hi estem molt avesats, i d’ençà que existeixen les xarxes socials encara més, però és una idea essencial que cal tenir present si volem analitzar els usos i representació social del llenguatge: de l’oralitat a l’escriptura hi ha un abisme.

L’ideal seria que us miréssiu el vídeo (són dos minuts escassos) i us fixéssiu en les coses que criden l’atenció. Les diferències entre el que diuen els entrevistats i la transcripció que se’n fa. Jo he anotat aquestes:

–El verb dar (“vam dar una volta”) esdevé donar; els possessius ‘mea’ i ‘meua’ s’unifiquen a meva; vacacions (que és normatiu) passa a vacances; l’article los s’estandarditza a els i el pronom mos a ens; l’adverbi hasta passa a fins, puestos a llocs i el barbarisme algo a alguna cosa (en canvi redades, que sí que és incorrecte, el deixen, suposo que per una badada); la forma aixís es corregeix a així, l’adverbi re passa a res i el pronom ne (“ne farà”) a en; la pronúncia en de la preposició amb, pròpia del sud-occidental, es corregeix, mentre que l’afegit de la incorrecta a “atemorir a la gent” s’elimina; igual que inclús, que directament desapareix; la reducció ‘gafar’ del verb agafar no es representa, igual que les pronúncies dialectals ere i continue. Finalment, l’alteració tal vegada més cridanera és la mutació de “en los pares teus” per “amb els teus pares” (i és curiós que, en canvi, el lapsus de memòria que comet el mateix parlant en el vers de la cançó, “No me importa hasta cuando ni como ni cuando”, el deixen tal qual).

L’operació de canvi de codi, doncs, no solament fa endreça de castellanismes (algo, hasta, puestos) sinó que també s’endú per l’aigüera variants pròpies del registre informal (re, mea, ne, gafar, aquí (a) casa) i dialectalismes lèxics (meua, los) i fonètics. La praxi recomana que, per tal d’evitar l’estranyesa de l’espectador, momentàniament transformat en lector, quan els trets que s’escapen de la diguem normalitat de l’estàndard no són rellevants, argumentalment parlant, no es reprodueixen.

Intentar transcriure amb més o menys fidelitat la llengua oral no és pas cap novetat. Només cal pensar, i això ens torna necessàriament al teatre, en Pitarra i companyia. O en escriptors com Juli Vallmitjana. Però és una empresa condemnada al (quasi) fracàs, perquè una cosa és el vocabulari i la sintaxi i una altra la fonètica. Reproduir certs trets de pronúncia, com les terminacions verbals esmentades, segurament portaria més confusió que altra cosa; però és que bona part de la variació tonal i de les realitzacions vocals o consonàntiques és senzillament impossible: no existeixen els signes que ho expressin.

Les transgressions gramaticals, tanmateix, ja són una altra cosa. El cas de la frase reordenada i esmenada (“en los pares teus/amb els teus pares”) me n’ha recordat un altre de l’any 2013, quan la socialista Montserrat Tura va protagonitzar una picabaralla amb un càrrec del seu mateix partit. Titular de l’article: “No em va fer callar la dictadura franquista, tampoc no ho faràs tu.” Però resulta que l’ex-consellera no ho deia exactament així, tal com es podia comprovar a l’enregistrament penjat pel mateix diari: “… Tampoc ho faràs tu.” El redactor no es va saber estar d’afegir-hi la partícula de negació que li devia semblar que hi pertocava.

A mesura que oralitat i escriptura es van entrellaçant, que és un dels trets propis de la nostra era, la qüestió de la hibridació de codis va adquirint importància. Cal treballar per tenir criteris clars. Si no, pot passar que per una banda et posis perepunyetes amb una negació hipotàctica com l’esmentada i de l’altra deixis la versió original en un cas tan estrident com aquest. Ara papistes, ara antipapistes.

És clar que la vacil·lació no és només cosa dels mitjans. L’estigma que arrosseguen les variants populars fa que sigui una mancança general. Un dels millors creadors de contingut que tenim, en Berti, s’hi troba sovint; aquí en teniu un exemple, i això que, afortunadament per a nosaltres, ell ha triat una opció decidida i gens acomplexada; però tot i així, malgrat que els criteris a l’hora d’autosubtitular-se són valents, la frase de la piulada li ha sortit molt més conservadora (no devia gosar posar-hi “que malament que s’estan fent…”). Fins i tot ell cau en el parany de llengua escrita igual a més solemnitat, per tant, més artifici.

La qüestió no és senzilla. Però comporta un repte apassionant. Si algú té ganes de ficar-hi cullerada, us deixo un cas senzillet perquè us poseu a prova. Un vídeo curtet, també del 324, però suculent. Mireu-lo. Què us semblen les solucions que han adoptat? Les hauríeu fet diferents? I les supressions? Les hauríeu deixades? Si us hi poseu amb ànim constructiu, de seguida us adonareu de la complexitat de tot plegat. I mentrestant fareu pràctiques de variació dialectal, que ens convenen molt a tots. Bona feina.