06.10.2025 - 21:40
|
Actualització: 07.10.2025 - 09:20
Vint-i-sis dies ha durat el govern de Sébastien Lecornu –un home que em sembla, per les fotografies que n’he vist, d’aspecte correcte, com correspon a un polític francès de carrera, d’aquells que ha passat per uns quants ministeris sense deixar-hi mai una petjada molt profunda ni fer res d’interessant. És una durada ridícula, és clar, una durada que fa pensar en aquells reis merovingis o en aquells papes del Renaixement que morien enverinats abans no haguessen acabat de menjar-se el primer àpat oficial. Diumenge al vespre es va anunciar el govern; dilluns al matí, quan encara no s’havia fet el primer consell de ministres –aquella cerimònia tan francesa, amb els seus rituals i els seus protocols espectaculars–, Lecornu ja presentava la dimissió davant Emmanuel Macron. Em vaig despertar ahir i no em creia la primera notícia del diari. Si me n’havia anat a dormir repassant qui eren els nous ministres, com podia ser que en obrir els ulls ja no ho fossen?
D’ençà de les eleccions legislatives del 2024, el president Macron ja ha cremat quatre primers ministres com si fossen llumins: Gabriel Attal (gener-setembre 2024), Michel Barnier (setembre-desembre 2024), François Bayrou (desembre 2024 – setembre 2025) i ara Sébastien Lecornu. I aquesta rotació vertiginosa no és casualitat ni mala sort. És el símptoma més evident que l’estat francès –diguem-ne París, no la ciutat sinó l’ens, per a entendre’ns– travessa una crisi estructural sense precedents a l’època contemporània.
Passa que el parlament francès és dividit en tres blocs molt iguals –l’esquerra del Nou Front Popular, el centre macronista i l’extrema dreta del Rassemblement National– que es repel·leixen mútuament com imants amb la mateixa polaritat. Una fragmentació que paralitza qualsevol intent de governar. Cada govern naix ja condemnat, cada projecte de pressupost es converteix en una moció de censura diferida, cada iniciativa legislativa és una aposta contra rellotge. I tot per la negativa de Macron a veure la realitat. A proposar un govern amb l’esquerra o a convocar eleccions presidencials anticipades. Una negativa que ell sosté malgrat l’evidència aclaparadora que no pot governar i que revela una obsessió preocupant: mantenir-se al poder a qualsevol preu, fins i tot al preu de la inestabilitat de l’estat.
Perquè, no ens enganyem: quatre primers ministres en menys d’un any no són cap accident, són una estratègia. Una estratègia –fracassada, però eficaç encara– per a guanyar temps, exhaurir els mandats i resistir fins que arribe el 2027. Però el preu i el problema és que mentre ell espera la societat es paralitza: el pressupost no s’aprova, les reformes s’estanquen, la política es converteix en un joc de cadires musicals on ningú no té temps de fer res abans no sone la música i toque canviar de seient.
Siga com siga, el vodevil ens interpel·la sobre una qüestió fonamental: què passa quan els dirigents polítics confonen els seus interessos personals amb l’interès general? Quan un president –posem per cas, Mazón, o Pedro Sánchez, o Illa, o Macron, o Prohens– decideix que la seua permanència al càrrec és més important que no pas la capacitat de governar efectivament?
La resposta a mi em sembla molt clara: la democràcia pateix. I no tan solament en termes abstractes. Pateix de manera molt concreta quan els ciutadans veuen que els seus representants són incapaços d’aprovar un pressupost, de prendre decisions sobre qüestions urgents, de donar resposta als problemes quotidians. La desafecció democràtica, l’auge del populisme, el desprestigi de les institucions: tots aquests fenòmens que preocupen tant els analistes polítics tenen un cultiu perfecte en aquesta mena de situacions.
Macron, per justificar la seua tossuderia, argumenta que la constitució no l’obliga a dimitir. Té raó. Però oblida –voluntàriament– que la democràcia és més que el compliment estricte de la llei. És també la comprensió que quan has perdut la capacitat de governar, quan el teu parlament és tan fragmentat que cap primer ministre no pot durar més d’uns quants mesos, potser ha arribat el moment de tornar la paraula als ciutadans. No per obligació legal, sinó per responsabilitat democràtica. Perquè el poder no és un fi en si mateix, és un mitjà per a servir els ciutadans. I quan ja no pots servir-los efectivament, quan la teua presència es converteix en un obstacle més que no pas en una solució, la grandesa política no consisteix a resistir com siga, sinó a reconèixer-ho i deixar pas als ciutadans.
PS1. Avui fa dos anys de l’atac d’Hamàs a Israel que acabà fent 1.195 morts i portant dotzenes de ciutadans israelians a un segrest que encara dura avui. Poc temps després, un grup de periodistes del Washington Post van poder narrar, parlant amb víctimes sobre el terreny, l’horror viscut aquell dia en un article que avui republiquem: “Com una nit de ball i diversió a Israel es va convertir en una enorme matança”.
PS2. Dos anys després, la campanya militar d’Israel a Gaza ha destruït completament aquest territori palestí i ha fet 66.148 morts, segons el darrer recompte oficial. Aquestes darreres hores els palestins es debaten entre el pessimisme i l’esperança que efectivament al cap de dos anys s’aconseguesca un acord que ature l’agressió. Els periodistes internacionals tenim vetada l’entrada a Gaza per Israel, i per això és des de Jaffa que Miriam Berger, Suzan Haidamous i Victoria Craw, parlant amb palestins que són dins la franja, ens expliquen els seus sentiments avui: “Després de dos anys de guerra, l’alto-el-foc deixa els palestins de Gaza a mig camí entre el recel i l’esperança”.
PS3. Tot això que passa a París he provat d’explicar-ho també en aquesta Pissarreta.
PS4. Arcadi Alibés, cara icònica de TV3, es jubila després de quaranta-set anys de professió, quaranta-dos dels quals com a periodista esportiu de TV3 i Catalunya Ràdio. Andreu Barnils l’ha anat a cercar per entrevistar-lo: “Si tens l’edat de jubilar-te, jubila’t”. Diu coses molt interessants.
PS5. Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixàs llegir aquest editorial? No és l’estil de VilaWeb. La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom. Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors. Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguen a l’abast de tothom. I tots hi eixirem guanyant.