París s’enfonsa –i no està sola, en això

Si en enfonsar-se París produeix un augment significatiu del nacionalisme català a la Catalunya Nord, benvinguda sigui l’avinentesa. Si ha de ser per a afeblir encara més la denostada democràcia i fer-la caure en mans del neofeixisme, de la dreta extrema i de l’extrema dreta, serà per a empitjorar els nostres interessos nacionals, i perque no dir-ho de classe.
.
El problema encara s’agreujaria més si aquest procés estudiat i cercat pel mateix sistema capitalista creua la falsa frontera del sud i influeix de manera determinant a Madrid i el seu règim borbònic espanyol, antidemocràtic i d’arrel francesa, de manera que calgués suposar una nova derrota que esfondrés encara més l’independentista català. Tant de bo no fos així, o sigui tot el contrari.
.

Els partits es tanquen en trinxeres (ja ho diuen els comentaristes). Es impossible el consens perquè, en les negociacions un no deu escoltar l’altre. Segur que estan pensant en les conseqüències electorals del que puguin dir.Intentaran defensar un criteri que observen que pot ser-li més beneficiós a les urnes. Això sí, s’hauran xopat bé d’enquestes per intentar acostar-se més al que diu el qui té més intenció de vot, intentant posar-li un matís per diferenciar-se.
És lògic que la gent miri amb bons ulls un plantejament d’extrema dreta. Un govern autoritat es veu més eficaç que no aquesta inestabilitat d’un Parlament sense acords.
L’abstenció també té la seva lògica. La gent es desinteressa. Això de votar amb la pinça al nas!!?? Als polítics els aniria molt bé tenir el seu escó i el seu sou sense cap obligació de complir les promeses electorals. Posant-se una etiqueta ja en tindrien prou: esquerres, independentista, ecologista, etc. Després amb el govern a la ma a qui obeirien seria als poders econòmics que mouen els fils del món.

Estem en un context arreu, però ara a França es veu molt clar, en que els partits i els parlaments són trinxeres, on es fa difícil el diàleg i el pacte.
Si hi afegim la obstinació de mantenir-se al poder, per sobre la realitat parlamentària, el que s’acaba provocant és una paràlisi perillosa.
La situació de Macron ens porta a una polarització dramàtica entre l'”establishment” i els populismes.
Si les elits de la globalització continuen esquivant la voluntat popular quan no encaixa amb els seus interessos, no faran altra cosa que llançar-nos a l’extremisme.

El poder és simplement la capacitat d’influir en les decisions i comportaments dels altres. No té per què ser ni bo ni dolent ni a favor d’una persona ni d’un grup, simplement és una capacitat que alguns éssers vius poden exercir en d’altres. Si molta gent assumeix que el poder existeix per servir als altres és pel model educatiu que hem rebut, que ens inculca aquesta idea, germinada a través de l’anàlisi dels desastres que ocorren quan el poder s’exerceix de manera absoluta. Però el poder absolut és ben present arreu: en relacions de parella, de família, de clans, de barris, entre guàrdies i presoners, entre caps i empleats… Si el president d’una república pot usar poder absolut és simplement perquè les lleis de la república ho permeten. Avaluar la correcció moral de les lleis no en funció del ventall de resultats que pot proporcionar sinó en funció de quines persones específiques en resulten beneficiades, és trampós, ja que la llei ha de ser igual per a tothom.

M interessa el que passa a França, però és molt més determinant el que s’esdevé a casa nostra.
Seguint la reflexió del joc de cadires, i de la visió de servei a la societat, penso que al nostre país, també caldria aplicar-ho.
Tots, tots, els dirigents que ens governaven el 2017, haurien de deixar la primera línia política.
Amb l’excepció del President Puigdemont, mentre hagi de ser a l’exili.Quan pugui tornar, igualment hauria de fer un pas al costat.
Si tenen talent i experiència, que la posin al servei de gent jove, alcaldes de cada partit, per exemple, que es vegin per governar Catalunya.
Que volen ser com en Macron?

Que no ho veuen que van fer malament la tasca que se’ls va encomanar?

Que no se’n cansen de ser uns perdedors, uns generals capturats i humiliats per l’enemic?

Que es creuen indispensables?
Que els creiem indispensables?

Que ens agrada perdre?

Haurie de ser aixi com tu dius Vicents la política hauria de ser un mitjà per servir al poble , però desgraciadament no es aixi , els polítics són els testaferro dels que manent a l’ombra , els que tenen el poder com bancs i d’altres són els que mouent els fils i el pitjor es que aquests polítics que votem ja ho sabent i és conformen perque aixi el seu ego creu que al menys manent una miqueta i molts d’ells viuent molt bé, pero cap d’ells , amb alguna excepció que quan a vist el panorama a sigut prou honrat per deixar la política , pensen amb el poble i perque estiguem tranquilets i no ens queixem de tant en tant fan alguna coseta. I aixi anem el populisme creixent, ens tenent on volent.

És urgentíssim regenerar la democràcia. Que els valors d’odi, divisió, nosaltres primer ( aplicativo als partits i als països) siguin deixats enrere i es torni a almenys intentar governar bé in resoldre els problemes. Cal que els partits , puguin negociar i posar-se d’acord per fer governs forts. L’alternativa és l’autoritarisme, que és molt pitjor en tots els casos, i malhauradament sembla que és cap on anem. No resoldrà els problemes, hi haurà encara més corrupció, es silenciaran o eliminaran els dissidents, i no hi haurà manera de fer-los fora del poder sense violència.

A l’estat francés, d’on ve el problema? De la retallada a les pensions, l’esquerra no afluixa en aquest sentit, i el que agafa les arriendes del país, sap que sense rebaixar-les l’estat no ho pot soportar. Ah, però rebaixar en armament, això si que és intocable, l’estat ha de ser poderós, però els peus de fang.
En quan als demés que toques, Pedro Sanchez. Carlos Mazón, Salvador Illa- El primer, encara te suport i de moment que duri, perquè si entren els corbs que li estan demanant que plegui, els catalans haurem de tornar a la lluita del 155. Carlos Mazón, ja està absorbit per Vox, que és qui l’aguanta, i com que no hi ha cap llei per expulsar un president per mala gestió, durarà fins el final, el mateix passa amb Salvador Illa, per poder aconseguir la presidencia, ja va repartir cadires a qui li va donar suport i com que cap dels dos la vol perdre, per això aguanta i fent teatre catalanista cada dia, va aguantant.

Completament d’acord, i també amb ‘el poder no és un fi en si mateix, és un mitjà per a servir els ciutadans’, però quants governs amb majoria no compleixen o no han complert aquesta afirmació. No és qüestió del número de representants sinó de la voluntat de fer política, de la vàlua del polític. Darrerament hem tingut i tenim (tant aquí com allà) un polítics completament ineptes, alguns d’ells delinqüents (presumptament) i gairebé tots amb molt poca ètica. I així anem.
.
La democràcia no es perfecte, però quan la tensionem, quan ens en riem d’ella, el populisme més rastrer té totes les de guanyar i amb ell la caiguda de la democràcia.

No estic gens d’acord amb Juli Schmid…sempre és millor votar, sempre és millor la democràcia directa, s’han d’investigar mètodes de governança (i impositius) més responsables, si sí, donar la veu al poble és més etic i més just…l’expresió anirà millor o pitjor, o prefereixo aquest desgovern que 60 milions decideixin cada dia, em recorda al que diuen els espanyolistes sobre la monarquia/república o sobre la independència de Catalunya, no, l’estabilitat d’un Estat no pesa més que la seva democràcia, perquè s’enmascaren falsos Estats Nació, com Espanya, o Bèlgica, amb Constitucions Tomba, precisament per evitar, o França ara, per evitar el pas als Micro Estats, que són els que millor funcionen…

La democràcia pateix quan als polítics els interessen més els temes personals que els dels ciutadans. En uns partits ho fan més descaradament que d’altres. I personal de l’administració pública (el que està fermament lligat a partits) hi té molt a veure.

És qüestió de temps que els ciutadans se n’adonin, ho comentin i el fet passi a ser problema.

Quan el costum corrupte es fa sense vergonya, massa descaradament, denota la seguretat dels corruptes (justícia tendenciosa). Aleshores l’opinió pública esclata i el sistema no aguanta més.

El benestar social és el pes que ho equilibra tot (o ho desequilibra), i l’equilibri es fonamenta en la capacitat de l’individu per veure i analitzar determinades activitats de tercers.

De fet, en Macron té una tercera opció, a més de la de intentar trobar un nou primer ministre o de la de convocar eleccions presidencials : fer el què va fer ara fa poc més d’un any, es a dir, dissoldre el Parlament i convocar eleccions legislatives. Ningú no dubta que l’extrema dreta les guanyaria, però seguiria probablement sense assolir la majoria absoluta i, per tant, el país seguiria sent tan ingovernable com ara, amb l’agravant que el partit de la Le Pen encara obtindria més escons. O sia que, faci el què faci, malament rai.
Per cert, les notícies van ta ràpides que m’acabo d’entrar que en Macron, que aquest matí havia acceptat la dimissió d’en Lecornu, aquest vespre li ha donat fins a dimecres per tornar a provar de trobar una entesa amb els partits. Com tú molt bé dius, vivim un autèntic, patètic i vergonyós vodevil…

No he entès mai gaire aquesta noció de “deixar pas als ciutadans”, en un país que (amb totes les mancances que volguem) és democràtic.
No podem fer una Assemblea de 60 milions de ciutadans. Ni la podem convocar cada dissabte.
El sistema representatiu tindrà sempre les seves limitacions i podrà sempre perfeccionar-se. Però no hi ha cap alter’ativa. Donem el poder a un lider per a que faci i desfaci durant un temps determinat, amb més o menys encert. Si ho fa bé el pais prospera i la Història li ho reconeixerà. I si no.no.

Però esperar que els 60 milions de ciutadans seran més resolutius que els seus representants és una il·lusió.

A França els tres blocs de l’Assemblea són incapaços d’arribar a un compromís perquè son el reflex de la societat que està profundament dividida en aquestes tres visions de la vida i són irreconciliables.

Macron té el mandat que els ciutadans li han donat i res ens pot fer pensar que si el deixa les coses anirien millor. Res ens impedeix de pensar que, tot i anant tan malament, en un context de tanta divisió dels ciutadans, que Macron aguanti fins al final del mandat és el millor que pot passar.

“…el poder no és un fi en si mateix, és un mitjà per a servir els ciutadans.”
.
Això havia estat així en una època molt llunyana. Avui tots els partits funcionen com a empreses, els pactes de govern es negocien en base als càrrecs i no pas al programa, i els que en tenen, de càrrecs, s’hi arrapen sense cap mena de vergonya. Dels ciutadans només se’n recorden quan necessiten els vots. Però això no es pot anar fent de manera indefinida. Algun dia petarà tot, també a casa nostra.

FRANCO FARIA AIXÒ, I PEL MATEIX MOTIU.
La democràcia va més enllà, i no consisteix només al compliment estricte de la llei -això seria la dictadura, perquè amb Franco tothom complia les lleis-.
Mantenir-se al poder a qualsevol preu, fins i tot al preu de la inestabilitat de l’estat, em fa l’efecte d’un déjà vu mortal.
Vaig néixer, créixer i em vaig fer gran, amb la vista posada en un Franco que gràcies a l’estratègia perversa de la dictadura, va poder mantenir el poder a qualsevol preu fins i tot quan enllitat entubat i refrigerat, era més mort que viu.
Han passat gairebé cinquanta anys i ara veiem que molts com Carlos Mazón, Pedro Sánchez, Salvador Illa o Emmanuel Macron per posar només uns exemples, fan igual que Franco; perquè ara, gràcies a l’estratègia perversa de la democràcia segrestada per la política partidista, aquests mandataris moderns poden mantenir-se al poder a qualsevol preu, fins i tot al preu de la inestabilitat, com ha quedat demostrat.
El sistema democràtic no en té la culpa, sinó el segrest de la política per satisfer les necessitats del partits polítics. Aquesta és la qüestió.
Als que vam conèixer allò, no ens agrada haver de dir que ara Franco faria això, i pel mateix motiu.

En efecte. Quan els polítics viuen, i molt bé, dels seus càrrecs; quan fora de la política no tenen ofici ni benefici; quan s’arrapen a la mamella amb dents i ungles, ja no hi ha democràcia. Només una mala imitació. I és quan, amb la gent fastiguejada, es voten opcions radicals. Que no solucionaran res. Que generaran una situació pitjor. Segur que sí. Però és tal el fàstic que duen anys generant els que ja hi són des de fa dècades, que la opinió majoritària és fer-los fora a qualsevol preu. Benvinguts a un futur fosc. Estem en decadència i es veu molt clar.