Com més va, més pares demanen a les universitats per les notes dels seus fills, la seva assistència a classe, es presenten a les tutories amb els professors o hi truquen per consultar com s’ha de fer la gestió de la matrícula. I uns quants professors universitaris han alçat la veu a les xarxes socials per denunciar una tendència que sembla que va a l’alça: la voluntat dels pares de controlar la vida acadèmica dels seus fills, malgrat ser majors d’edat. Se’ls anomena “pares helicòpter”, perquè sobrevolen i posen el nas allà on poden quan es tracta de tenir cura dels seus fills.

Sense dades, però amb testimonis 

VilaWeb ha consultat algunes universitats dels Països Catalans per veure quina incidència de “pares helicòpter” hi ha registrada. En totes coincideixen a dir que no tenen constància o dades d’aquest fenomen, perquè normalment els pares es posen en contacte directament amb les secretaries de cada facultat, i no se centralitzen les peticions. “No podem dir que no hi hagi hagut casos. Simplement, al rectorat no han arribat”, detallen fonts de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), per exemple.

Hem pogut parlar amb Pep Sánchez, professor de la facultat de comunicació de la UAB, que explica que alguns companys de professió li han relatat episodis de control parental preocupants. “A uns quants companys els han vingut pares al despatx a reclamar les notes dels fills. No estaven d’acord amb la nota, i han vingut els pares, sobreprotegint a l’alumne”, explica. Tot i que personalment no s’ha trobat amb aquesta situació, diu que el sorprèn aquest comportament dels pares, perquè, en una etapa universitària, si l’alumne no està d’acord amb la nota, s’espera que sigui ell qui es presenti a expressar la seva disconformitat.

“Que vinguin els pares a reclamar notes és més propi d’alumnes d’escola o instituts”, detalla. De totes maneres, subratlla que aquests són casos puntuals, que s’observen sobretot entre els alumnes de primer i segon: “Sobretot, a primer, els alumnes aterren a la universitat encara amb la mentalitat de l’escola o l’institut, on els pares els treuen les castanyes del foc.”

Ghislaine Marande és coordinadora del grup d’investigació d’Intervenció Educativa, Familiar i Social de la Universitat Jaume I de Castelló. Diu que tampoc s’ha trobat amb cap pare que li reclami les notes d’un fill, però que algunes companyes de professió li han explicat més d’una anècdota: “Una companya de magisteri em va explicar que un dia li va aparèixer una senyora al despatx per fer-hi una tutoria. Al principi, li va estranyar de no reconèixer l’alumna, però va continuar la conversa. No va ser fins al cap d’una estona que la senyora li va explicar que era la mare d’un dels seus alumnes, i que hi anava en nom del seu fill!”, diu. “Ho comento com una anècdota, però és una anècdota significativa dels temps que vivim. És un clar exemple d’hiperprotecció parental. Puc entendre que en circumstàncies excepcionals, com ara malalties, hagin de venir els pares, però això ja és una altra cosa”, exclama.

El control dels pares s’allarga fins a la universitat 

Fonts de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) que és de les úniques universitats públiques que disposen d’una unitat centralitzada de servei d’informació, expliquen que tampoc disposen de dades concretes del nombre de trucades dels “pares helicòpter”, però asseguren que hi ha una clara tendència a l’alça. 

Jofre Capdevila, que treballa a la unitat de servei d’informació de la UPF, explica que la sobreprotecció i el control parental s’ha agreujat, especialment, després de la covid. “Tenim milers de trucades cada curs. La involucració dels pares en la vida acadèmica dels fills a la universitat ha pujat moltíssim. Tot i no disposar de dades concretes, aproximadament més del 50% de les consultes que rebem ens les fan directament els pares”, explica.

Capdevila diu que un bon gruix de les consultes dels pares es fan en el període d’accés a la matriculació. Però no tan sols de graus, sinó també de màsters i postgraus. Solen demanar informació dels estudis, com ara, condicions i procediments per a fer-ne l’accés, notes de tall, o transferències de crèdits d’altres universitats, entre més. “Com que, d’ençà de la pandèmia, les matrícules es fan en línia, molts pares truquen per assistir els fills quan sorgeixen dubtes en el procés”, diu. I afegeix que més d’una vegada ha observat que són els pares o els avis els qui fan directament la matriculació dels seus fills, perquè, al·leguen, estan de vacances.

D’altra banda, Capdevila explica que també ha augmentat el nombre de pares que demanen dades concretes dels fills: “Ha vingut a classe? El preu que em diu que val la matrícula és cert? Em podries confirmar que ha aprovat?”, són algunes de les preguntes que acostumen a fer. En aquest sentit, els treballadors dels serveis d’informació i de les unitats administratives es troben amb un dilema de protecció de dades: no poden donar cap dada personal dels adults registrats al sistema, ni tan sols si hi truca un familiar. “Ha arribat a haver-hi situacions conflictives per aquest tema: pares separats que truquen a la universitat per confirmar que el que diu l’altre progenitor és cert, o que el preu de la matrícula que ha dit el seu fill és correcte”, detalla Capdevila, que recorda que el fet de pagar la matrícula del teu fill no et dóna dret de tenir accés a la seva informació acadèmica. “Són dades privades d’una persona adulta i, per tant, només les podem facilitar a la mateixa persona amb prèvia identificació”, afegeix.

La sobreprotecció no sempre és una protecció 

Els adults tendeixen a embolicar en cotó fluix els seus fills, fins i tot quan són majors d’edat, cosa que els pot comportar problemes de maduresa i habilitats socials més endavant. Així, a la llarga, tot plegat acaba essent contraproduent: “Si els teus pares t’han sobreprotegit quan les teves accions podien tenir una conseqüència, o de petit no t’han ensenyat a tenir iniciativa, quan arribes a l’edat adulta no tens percepció d’autonomia, d’eficàcia, i et sents invàlid i insegur davant del món”, reflexiona Marande.

“Perquè el nen tingui autonomia, has de fer que pateixi les conseqüències negatives de les seves accions, dins una mesura assumible. Si no els donen la possibilitat de cometre un error, o de tenir desil·lusions, els fills no tindran determinats aprenentatges molt necessaris per a la vida social”, afegeix.

Per la seva banda, Capdevila subratlla que els pares han de fer un canvi de xip: “Si has sobreprotegit el nen des de primària, arribes a la universitat, que és un canvi molt important, i el continuaràs controlant. Però potser és el punt en què s’ha d’anar abandonant aquest helicòpter o aquesta supervisió. A més, no oblidem que parlem de persones adultes, no de divuit anys i prou, sinó de dinou, de vint, de vint-i-un” I estableix una comparació: “Els meus pares, per exemple, no van saber mai on anava jo a la universitat, no van trepitjar mai la facultat.”

Sylvie Pérez, professora de psicologia i educació de la UOC, fa una observació interessant: “Avui, hi ha més pressió social, perquè els pares se senten responsables dels èxits dels seus fills. Abans, hi estaven poc implicats, se’n responsabilitzaven menys, i ara, com que hem demanat més i més implicació de les famílies, s’ha acabat malentenent. Aquí rau una de les principals causes de la sobreprotecció acutal.”

De totes maneres, Marande recorda que els pares sobreprotectors han existit sempre. “Passa que, abans, aquests pares eren capaços de controlar molts més àmbits dels fills. Ara, amb les xarxes socials i les noves tecnologies, no. Cada vegada hi ha més pares que no saben els entorns en què està exposat el seu fill, i, si els han sobreprotegit en molts altres àmbits, els deixen sense eines per a enfrontar-s’hi”, explica.

Per això, diu que és molt important que l’educació dels fills s’entengui a partir de la disciplina. “La disciplina no és sinònim d’autoritarisme ni de càstig. L’objectiu de la disciplina és guiar i ensenyar, no és castigar. S’han d’imposar límits, s’han d’establir regles i sobretot s’ha de tenir constància en aquestes regles perquè, a la llarga, el nen desenvolupi una seguretat en si mateix.”

“El fet de sostenir o acompanyar, l’hem transformat a ser un paraigua que hi és sempre. No veiem mai el moment de deixar anar els nostres fills, i això no els ajuda”, afegeix Pérez, que diu que cal interpretar aquesta necessitat de sobreprotegir els fills en clau social: “Que els fills s’hagin d’estar fins més grans a casa també crea una interdependència amb els pares que abans no existia. Els fills són més dependents, sí, però potser ells voldrien ser-ho menys i no tenen l’espai.”

Els centres consultats per VilaWeb per a fer aquest reportatge han estat la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), la Universitat de Barcelona (UB), la Universitat de Vic (UVic), la Universitat Ramon Llull (URL), la Universitat Jaume I de Castelló (UJI), la Universitat d’Alacant (UA) i la Universitat de les Illes Balears (UIB).