Bloomberg · Tooba Khan i Dan Strumpf

Quan s’acostava el termini fixat per Donald Trump perquè l’Iran acceptés un alto-el-foc o s’arrisqués a “un autèntic infern”, el Paquistan s’erigí en mediador clau per a negociar la treva d’última hora que ha suspès les hostilitats durant dues setmanes.

Mentre el món es preparava per a la pitjor situació, el primer ministre paquistanès, Shehbaz Sharif, instà públicament ambdues parts a acordar un alto-el-foc que deixés més marge per a una resolució negociada al conflicte. Poques hores després, Trump anuncià que suspendria les hostilitats arran de les converses amb Sharif i el mariscal de camp Asim Munir, el poderós cap de l’estat major de l’exèrcit del Paquistan.

Poc després, el ministre d’Afers Estrangers de l’Iran, Abbas Araghchi, lloà la mediació de Sharif i Munir en una publicació a les xarxes social en què confirmà l’acord i expressà “gratitud i reconeixement als meus benvolguts germans” pels seus “esforços incansables per a posar fi a la guerra a la regió”.

Els vaivens diplomàtics d’aquestes darreres hores posen de manifest fins a quin punt el Paquistan ha estat clau en la distensió d’un conflicte que ha deixat milers de morts i ha desfermat una crisi energètica que amenaça de tenir repercussions molt greus per a l’economia mundial. Abocat al precipici de la crisi energètica, el Paquistan –una potència nuclear– ha aprofitat els vincles estrets que té amb l’Aràbia Saudita, l’Iran, els Estats Units i la Xina per a erigir-se en mediador privilegiat, tot transmetent missatges i provant d’acostar posicions de totes les parts.

“Parlem d’un assoliment diplomàtic majúscul per al Paquistan i d’una de les fites més importants en matèria de política exterior d’aquestes darreres dècades”, explica Michael Kugelman, investigador en cap per al sud de l’Àsia a l’Atlantic Council, un laboratori d’idees de Washington.

“Ha ajudat a evitar –si més no, ara per ara– un dels conflictes més greus que el món ha vist de fa anys.”

En la publicació en què anuncià l’alto-el-foc, Sharif convidava les delegacions dels Estats Units i l’Iran a una reunió demà, divendres, a Islamabad, la capital del Paquistan, per a negociar el cessament definitiu de les hostilitats. La secretària de premsa de la Casa Blanca, Karoline Leavitt, confirmà que havien començat les converses preliminars sobre la fase següent de les negociacions, si bé matisà que no hi havia res definitiu. Els mitjans iranians han informat que el president del parlament del país, Mohàmmad Bagher Ghalibaf, encapçalarà l’equip negociador de l’Iran.

Tres alts càrrecs del govern iranià han explicat anònimament al New York Times que l’Iran acceptà la proposta d’alto-el-foc després de la intervenció de la Xina al darrer moment, que demanà a l’Iran que mostrés flexibilitat i ajudés a apaivagar les tensions. Trump declarà ahir a l’AFP que creia que la Xina havia intervingut en les negociacions per a instar l’Iran a acceptar la treva.

La setmana passada, la Xina i el Paquistan presentaren un programa de cinc punts que demanava un alto-el-foc immediat i la protecció del trànsit marítim per l’estret d’Ormuz.

És probable que la Xina i Rússia, i possiblement més membres del Consell de Seguretat de l’ONU, participin en futures negociacions, segons que explica Trita Parsi, vice-presidenta executiva del Quincy Institute, un laboratori d’idees de Washington. Si la Xina participa en les negociacions, explica, els Estats Units i Israel tindran més dificultats per a atacar l’Iran.

“Crec que ben aviat se sabran informacions que revelaran que [les negociacions] també han involucrat més països”, declarà Parsi ahir a Bloomberg Television. “Però, sigui com sigui, el Paquistan mereix ser reconegut per haver tingut el valor d’arriscar-se i oferir-se com a mitjancer.”

No és la primera volta que el país fa de mediador per als Estats Units. El juliol del 1971, Henry Kissinger, assessor de Seguretat Nacional del president Richard Nixon, aprofità una visita diplomàtica al Paquistan per viatjar secretament a Pequín i segellar el desglaç diplomàtic entre els Estats Units i la Xina.

L’èxit de la diplomàcia paquistanesa s’explica, en gran part, per la proximitat entre Islamabad i el govern de Trump. Després de la breu guerra entre el Paquistan i l’Índia del maig de l’any passat, Islamabad recorregué a Trump perquè negociés la pau entre ambdós països. Tot seguit el proposà al premi Nobel de la pau. Munir ha viatjat moltes vegades a Washington aquest darrer any; Trump ha arribat a referir-s’hi com “el meu mariscal de camp favorit”.

Joc de dues bandes

Tot i la proximitat amb el govern Trump, Islamabad també manté relacions cordials amb l’Iran i els països del golf Pèrsic, els més perjudicats pels atacs de Teheran i el blocatge de l’estret d’Ormuz. El Paquistan també té un pacte de defensa mútua amb l’Aràbia Saudita, cosa que ha empès Islamabad a provar de trobar una resolució negociada a un conflicte al qual podria haver estat arrossegat si s’hagués continuat agreujant.

Consideracions geopolítiques a banda, el Paquistan també té motius econòmics per a involucrar-se en el conflicte. El blocatge iranià de l’estret d’Ormuz ha blocat el subministrament energètic a escala mundial i ha deixat el país en una situació especialment vulnerable, atès que la major part de petroli i gas natural que importa el Paquistan hi arriba per aquesta via.

“Tenien un incentiu molt gran per a provar de resoldre aquest conflicte com més aviat millor i evitar una crisi energètica greu”, diu Parsi.

Fins i tot abans de l’alto-el-foc, pel qual l’Iran s’ha compromès a permetre el pas segur a l’estret d’Ormuz “mitjançant la coordinació amb les forces armades de l’Iran”, Teheran ja havia acordat de deixar passar una vintena de vaixells paquistanesos.

L’alto-el-foc pren encara més importància si tenim en compte que el Paquistan no aconseguí d’arribar a cap acord amb els Emirats Àrabs Units (EAU) per a refinançar un préstec de 3.000 milions de dòlars que equival, si fa no fa, a un 12% de les reserves de divises del país. El trencament de les negociacions amb els EAU ha afegit pressió sobre la divisa del país, la rupia.

Els esdeveniments han estat tot un revés per a l’economia paquistanesa, que l’any passat va créixer, per segon any consecutiu. El valor de la rupia s’ha mantingut estable aquests darrers dos anys, mentre el país reconstruïa les seves reserves de divisa estrangera i renegociava els deutes amb socis com ara la Xina, l’Aràbia Saudita i els EAU.

Ara, una volta signat l’alto-el-foc, el Paquistan vol alleujar la pressió econòmica i alhora aprofitar la posició geopolítica adquirida recentment.

“El fet més destacable és el canvi de posició geopolítica del Paquistan, que ha passat de ser un actor perifèric a un intermediari creïble, capaç d’acostar posicions entre adversaris”, explica Farwa Aamer, directora d’Iniciatives de la divisió del Sud de l’Àsia a l’Asia Society Policy Institute, un laboratori d’idees de Nova York.

“En cas que s’acabin materialitzant, les negociacions a Islamabad podrien significar una millora duradora de la posició diplomàtica del Paquistan a escala regional i mundial –afegeix–. Cosa que reforçaria la credibilitat dels dirigents del país de portes enfora.”

Colum Murphy, Nectar Gan, Rebecca Choong Wilkins, Chiranjivi Chakraborty i Lucille Liu han contribuït en aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb